Carta a una dona

Inoblidable amiga porto contats els dies que han transcorregut sense veurem, no dic desde que has deixat d'estimarme, ni desde que m'has oblidat, perquè això es impossible, dons jo tampoc he deixat d'estimarte ni un moment, a passar d'haver fet engrunes el nostre amor, aquell jorn de nostre separació i nostre trencament definitiu.
¿Perquè vàrem renyir? Per la teva inconsciència, per la teva coqueteria. Si aqueixa es la cosa, no un altre.
¿Que mes pots tu voler d'un home? ¿Una dona que estigui bojament enamorada d'ell, que lo que jo he fet per a tu?
Te estimat mes que tot el demés de la vida, els meus pensaments han estat subjectes contínuament a tu, no he viscut gaire lluny de tu, només que aquelles hores que els deures, i nostre situació me han obligat, i no he deixat ni un sol moment de procurar pel nostre porvenir, pel nostre futur i pel teu benestar, i pel meu.
¿No es això estimar? Jo t'he vist enamorada de mi, qui sap si ho estàs encara; he compres que jo soc tota la teva il·lusió, tu també la meva; t'he correspost com et mereixies ¿que dic correspondre? He sentit per a tu la mes arrasadora passió, sense posar preu ha ella, i obstant, una fatalitat del destí, s'ha interposat entre els dos.
¡Oh! ¡Maleïda coqueteria de las dones! ¿No compreneu, dones el que vertaderament desitgeu, es ser estimades, que es la punxa del amor? Si de ella neixen els cels i aqueixos son el mes terrible sofriment d'un home enamorat. Un home es fort, molt fort, davant de tota classe de proves corporals; sap també resistir sense defallir els mes grans contratemps que la vida li ofereix; es resigna a la misèria després d'haver conegut l'opulència, la fastuositat hi els plaers tots; però es dèbil, també es irreflexiu davant dels cels, els cels que li produeix la dona que ell estima.
Homes amos de la seva voluntat, homes de clara intel·ligència hi de nobles sentiments, han perdut l'equilibri del seu servell davant d'uns furiosos he impetuosos cels. La seva ment , inundada amb l'ardor de la sang que es desbordava del seu cor agraviat, arribant a ser ferotge, brutal he inhumà. Fins hi tot alguns arribaren al crim, a matar la seva estimada; encegats sense donarsen compta.
¡Que horrible destrossar la vida d'aquell ser que tant es va estimar! Fiat en el teu amor a la força, i no ho vaig fer. Pels teus llavis vaig sentir brotar des de dins ton ànima els mes purs afectes, i amb l'expressió dels teus ulls vaig sentir la mes dolça emoció de ser estimat. Però...¡Ai! Ets mol bella, tu això molt be ho saps; les teves gràcies son incomptables; i saben el que tu vals i sàpiguen quant jo t'estimo; tu has oblidat de que jo t'estimo solament a tu amb tota una passió de la meva ànima.
Ferran

Autor: Traducció per en Ferran de Montagut, escrita al Barcelonès comarca del Maresma, un 11 de Gener del 1932 per Na Karina Naspleda i Font era escrita em Castellà, traducció al Català per el Ferran ressenyat a dalt, fill de la poetessa Na Karina Naspleda i Font, amb arregles avui dia 22 d'Octubre del 2002, en el meu estudi del "MAS EL SOL SOLET" el del "PATI VERD" comarca de "L'ALTA-GARROTXA" (Girona)

Notes: Qualsevol semblança amb altre escrit, es una casualitat aquest sols va sortir de aquella ment seva, no li donin mes voltes no hi ha cap mes explicació. L'autora. K.N.
(Na Karina Naspleda i Font, excelen poetessa que fou la meva mare)

E-mails: fnaspleda@hotmail.com juandemontagut@latinmail.com ferran_naspleda@hispavista.com
etc.