Carta a la llibertat

Tot i els anys que fa que sóc aquí, reclòs, encara no he aconseguit acostumar-me al pas lent de les hores. Els dies transcorren molt lentament, semblen inacabables, i cada minut, cada segon es fan eterns. No sabria dir exactament quan de temps porto aquí... crec que ja he perdut la noció del temps...

Assegut al terra, repenjat a la freda i humida paret de la meva cel·la i desitjós d'un cigarret que calmi la meva ànsia, recordo tots aquells curts però bells anys de vida els quals em podia denominar, si més no parcialment, un home lliure. I dic parcialment perquè la política que imparteix el nostre sistema "democràtic" en realitat no s'ha basat mai en la democràcia. De fet, cap forma política és democràtica... ni lliure.
Però de moment, deixem això de banda, ja que ara mateix no pretenc fer cap mena de discurs àcrata, simplement perquè, en part, resultaria massa extens, quan el que vull és ser el màxim de breu possible, i d'altra banda, perquè segurament aquest acabaria censurat per les nostres "ben apreciades i lloables" autoritats, per cometre el simple delicte de ser del tot verídic. Ofensiu, clar, sincer i directe. Al cent per cent.

El pas dels anys, mica a mica, ha anat escombrant tots els bons records i els ha arraconat a l'abisme més fosc i oblidat dels meus pensaments. Veig com s'esvaeixen mentre són devorats per una densa boira... la boira de la injustícia. I cada vegada em semblen més llunyans i més borrosos. Cada vegada més ficticis que reals.
Enyoro sentir l'escalfor dels raigs de sol adherint-se sobre la meva pell mentre tenyeixen el paisatge dels colors del capvespre, notar la suau brisa acariciant la meva cara, el tacte de les gotes de pluja lliscant subtilment sobre el meu cos...
Enyoro tenir un sostre digne on viure, on poder menjar bé cada dia, dormir sobre un llit tou,... enyoro la dolça melodia de la simple i rudimentària conversa quotidiana, la tendresa que desprèn una simple paraula... totes aquelles petites coses que formaven part de la rutina... Totes aquelles petites coses a les quals mai m'havia detingut a parar atenció, a apreciar i a valorar i que ara trobo tan a faltar. Enyoro la rutina, sí, aquella rutina que tan odiava i la de que tan em queixava.
Però sobretot, més que cap altra cosa, t'enyoro a tu.

Vull recuperar-te, impregnar-me del teu nom, sentir-te, notar que novament em pertanys i em recobres l'essència de persona que m'han robat i que només tu em pots retornar. Però et sento tan lluny de mi, tan inabastable, que per molt que allargui el meu braç per entre els barrots, mai aconsegueixo tocar-te, no et puc agafar. Són la infranquejable frontera que m'impedeix arribar a tu.
Si m'acosto, te'n vas encara més lluny. Com si intentés retenir un líquid entre les meves mans, se'm escoles cruel i irremediablement entre els meus dits allunyant-te del meu abast. És inútil fer que et quedis amb mi. És que potser t'escapes de mi? No, no t'escapes. No tindria cap mena de sentit que em giressis l'esquena així, al cap i a la fi, què sóc jo sense tu? Què ets tu sense mi? Simplement pols. Res. Un enorme buit. Jo no tinc plenament sentit sense tu, ni tu sense mi. Som dos conceptes paral·lels que segueixen un mateix camí l'un sempre al costat de l'altre, agafats de la mà. Dos conceptes que es complementen i es defineixen mútuament.

He intentat cridar el teu nom en la foscor d'aquest infern, però no em sents. Ets massa lluny. Estàs fora de la meva persona, ja no em pertanys... i no em sents.
Però si encara pots apreciar un confús mot que es desprèn desesperadament dels meus llavis, dóna'm forces per seguir lluitant, per no ensorrar-me en la impotència, per no deixar-me vèncer per l'amargor de la realitat que m'envolta, i per recuperar novament l'esperança i unes ganes de viure que ja no tinc.


No em giris l'esquena. No, tu no. No facis com em van fer la família o aquells qui un cop vaig considerar els meus amics... No facis com van fer totes aquelles persones que van formar part de la meva vida i que ara volen fer-me fora de la seva immediata i irreversiblement. Per sempre, m'han desterrat dels seus pensaments. I ja no hi ha volta de full. Per ells jo ja no sóc ningú. Ningú no, sóc menys encara: res.

Ningú parlarà de mi, i jo, amb el pas dels anys, talment com el vent s'emporta les paraules escrites a la sorra i n'esborra tot indici, el meu record s'esvairà, el meu nom quedarà en l'anonimat i serà com si jo mai no hagués format part d' aquest món.
Tu no em facis el mateix. Ara et necessito més que mai. Vine a mi, i ja no em deixis mai més.

Saps? Ni tan sols vaig merèixer un judici just. Mai em van demanar per què ho vaig fer, si en tenia algun motiu. No s'hi van molestar, ni tan sols van preguntar-se, si n'hi havia cap, de causa. I realment hi era. Perquè darrera cada cosa hi ha un per què, fins i tot per a mi.
No s'hi van immutar, em van jutjar injustament, violant-te una i altra vegada, sense miraments. Però al cap i a la fi, és així és com funciona el sistema judicial pseudodemocràtic.

Ningú m'ha vingut mai a veure ni a recolzar-me durant aquests moments tan durs que estic vivint. He intentat acostumar-me a estar sol però no m'agrada, no ho suporto. L'avorriment i la soledat em rosseguen i em devoren per dins.


Res ja no té sentit... i jo mai més podré sortir d'aquí...

...i passarà el temps, i jo, aquí aïllat de la resta del món, en una altre dimensió a part de tot i de tothom, sense bitllet de tornada a la realitat, em consumiré en la desesperació, perdré tota facultat de llenguatge i de comunicació i a poc a poc, les meves il·lusions, les meves aspiracions, els meus desitjos, s'aniran esfumant. Ja no tindré alegries ni desesperacions, ni emocions ni pors, em tornaré de pedra, i ja no sentiré res. Els sentiments es convertiran només en simples paraules, paraules buides, mancades de sentit per a mi, ja que seré totalment impassible a qualsevol d'elles, i ja no podré estimar, i ja no podré odiar... mai més tornaré a sentir res... mai més... i embogiré, i ja no seré un ésser humà, ni tan sols seré un ésser viu, doncs la meva ànima, el meu jo, haurà mort.
De fet, crec que ja ha mort. Des de que van trepitjar la meva dignitat, des que van violar els meus drets, des de que et van arrencar del meu abast... des que sóc aquí que ja no sóc una persona. Sí, la meva ànima ja fa molt que ha mort, i ara el meu cos també ho vol fer, vol deixar aquesta vida sense sentit, de la que ni tan sols se'n pot anomenar vida.
No és vida, és sofriment.
Sofriment, dolor i impotència.
Vull morir.
Aquesta lenta agonia en la qual dia a dia em consumeixo en silenci, o més aviat, a crits silenciats, és insuportable.

Vull tornar a veure't. Només per un instant. Per últim cop.
Per això ompliré de nou els meus pulmons d'aire i energia i cantaré, un cop i un altre cop, amb orgull i amb mirada ferma i desafiant cap aquells qui tantes vegades m'han humiliat, l'himne que aquells qui t'estimaven van compondre en honor teu, per demostrar que per molt que atemptin en contra teva, per molt que t'humiliïn, per molt que et reprimeixin, et sotmetin i et trepitgin, et venjaràs en nom d'aquells que van caure defensant la teva noble i justa causa. Podrem perdre batalles, però no la guerra. Aquest cop, guanyaràs. Per què la victòria sempre serà teva i de tots els que et durem sempre al nostre cor. Ara, sempre i per sempre.

A las barricadas!!