Carta a casa!

Representa un fill que per mediació d'una ONG va marxar a la República del Zaire a donar ajudes als que allí viuen. I fa una carta als seus pares:
***********************************************
Neisu a 27 de Febrer del 2005,
(República del Zaire)

Com us o podré dir a vosaltres estimats pares: La veritat es que no se com començar les meves ratlles, que avui; des de aqueixes terres tant llunyanes, i tant inóspites us escric.
Vaig com ja sabeu arribar a elles fa ja uns mesos, com a metge, per ajudar als fills que pateixen la fam, les misèries de tantes i tantes enfermetats, quasi jo m'atreviria a dir incurables per la manca de medis tant monetaris, com materials i la manca d'utensilis quirúrgics, que en els pocs hospitals cabanes on la porqueria es per arreu, valgui dir que es fa el que es pot per a combatre tanta que ni ha.
Tant sols arribà, quant vaig veure tot allò, la meva ànima que anava allí tant valenta, es va desanimar al contemplar tanta desgràcia, no os o podeu ni tant sols imaginar, estimats pares. El que en la televisió ensenyen no es res comparat en el que allí en la realitat es. Jo em vaig veure impotent davant de tanta i tanta misèria, i tant d'abandó.
Els nens, pobres, sens escoles, allà no els poden escolaritzar per la manca d'elles, es mes els pares els necessiten per treballar en les tasques quotidianes del camp. Allí i manca de tot, els infants els que no ajuden als seus pares, tot lo dia estan pels diem carrers, dons allí els carrers son bruts i fangosos, les seves cases son com l'hospital son cabanes de fullaraques seques, aguantades per quatre troncs secs; dins es ple de mosques i tota mena d'insectes, no tenen ni taules, ni saben que es una televisió, clar tampoc hi ha corrent, ni tant sols llits, dormen com poden al terra i mengen el poc que poden aconseguir allí dins amb cara de por de que els i prenguin, els que ens fan arribar des d'aquí on sou vosaltres i el poc que arriba no ni ha per res, jo crec que del que s'envia sols arriba la meitat.
Però tornant a la meva carta, haig de dir-vos, que m'ha donat tanta pena tot el que aquí passa; que em dona la sensació de que ja no tornaré a casa mai mes. Dons crec que Déu m'ha cridat i em veig amb la necessitat de fer-me Missioner al servei de aquestes pobres gents i al mateix temps servir a Déu i prendré el hàbits si Déu vol, aquest proper diumenge de Març, suposo estimats pares meus que quant us arribi aquesta carta, jo ja estaré ordenat i des de les hores sols dedicaré la meva vida a Déu hi ha salvar ànimes tant materialment com espiritualment, dons aquesta gent es la que mes em necessita.
Jo no se si tornaré mai mes a casa, però tingueu per segur estimats pares, que jo sempre os portaré dins del meu cor.
El vostre fill, amb Crist, que vos estima...

Joan Rivas i Xivillé

Es un relat d'en Ferran de Montagut, fou escrit avui 27 de Febrer del 2005, en meu estudi el "MAS EL SOL SOLET" en la Comarca de "L'ALTA-GARROTXA" Pirineus de (Girona) Catalunya! E.Mail: mas_el_sol_solet@hispavista.com etc

Notes: Aquest relat no ha passat mai, obstant pot passar, aquest es sols un invent meu sortit de dins de la meva ment, ni el que signa la carta no se ni qui es, si existeix es pura casualitat l'autor deMontagut.