CARRER DE SANT ROC. Pilar Aixecat per Sota. L'emoció a flor de pell. 8-9-2011. (Crisi 2011. Moixiganga de Sueca) (Últims retocs: 7-2-2013)

Un relat de: Joanjo Aguar Matoses
CARRER DE SANT ROC. Pilar Aixecat per Sota. (8-9-2011)

(Moixiganga de Sueca. L'emoció a flor de pell....)


En principi, el tram inicial d'aquesta via es presenta bastant suau. Tot i ser un carreró estret el Sant Roc de Sueca, els de la Moixiganga ens disposem a construir un Guió Caminat. Amb cinc homes forts mirant al front que faran de Base, un per cada pilar. Disposats en línia, muscle amb muscle, una mica separats i equidistants. Amb dues Alçadores fibroses i primes sobre cadascun dels Bases interiors, llevat del central. I amb cinc Anxanetes que es posaran drets a sobre de tot, coronant un per un els cinc pilars.

Per raons d'equilibri i seguretat, els dos pinets de tres altures quedaran assistits, com és habitual, per xics espigats situats de cara al base, al seu darrere i davant. Exerciran de Primeres Mans. En deferència a forasters o nouvinguts a la secta castellera i moixiganguera, caldrà aclarir que un Primeres Mans ve a ser com l'arcbotant d'una catedral gòtica, la missió del qual és la d'absorbir una part de la força horitzontal i vertical del Pilar, que seria, en aquest cas, un pinacle del temple cristià. En compte de blocs de granit hi fem servir homes de carn i os, i en compte d'arquitecte o mestre d'obres ens acompanya a totes bandes el mestre moixiganguer, que ens organitza i distribueix per repartir el pes i equilibrar l'eterna pugna entre les forces de pressió i de tibantor.

El Guió Caminat és similar a un Retaule, altra figura de la Moixiganga, amb dos pilars de tres altures disposats al mig i tres pilars de dues altures intercalats: 2a, 3a, 2a, 3a, 2a. La diferència radica en què, en compte de quedar-se fix com el seu bessó religiós, el Guió avança lentament passa a passa uns deu o quinze metres pel centre del carrer. La resta de la colla no s'escampa a burro barra, ni molt menys. Al contrari, ens col·loquem tothom al darrere del Guió i l'acompanyem solemnement per mantindre una estètica homogènia i no deslluir la figura que, a base d'equilibri i tenacitat, estan executant els companys.

Fins ací, cap problema al carrer Sant de Roc. Muntem la construcció, desfilem per l'empedrat asfaltat, ens aturem i desmuntem la bastida amb relativa agilitat i pulcritud. ¡Què bonic seria veure-la il·luminada, aquesta gran escultura vivent, amb focus de 1000, 2000 o 3000 wats a tota canya! A mena d'espectacle d'òpera al Royal Albert Hall de Londres -si és que allí hi fan òpera-, o de concert dels Rolling Stones a Berlín, o fins i tot de multitudinària cavalcada gai a Nova York. La nostra manca de llum als fanals, no obstant, deguda a la minvada claror crepuscular que encara roman al cel, no ens deixa cap altra opció que exhibir-la fosca i pobra, com si estiguéssem a l'època medieval. No importa. El fervor i devoció que li transmetem a la figura compensa amb escreix les nostres limitacions.

A més, malgrat que l'angostura del viarany esdevé també una mica incòmoda atesa l'amplada i envergadura de la nostra figura, tampoc no ve a ser res que no ho cure el temps o, millor encara, un bon glop d'aigua fresca i de mistela, com la que regarà els trossos de coca morena, de carabassa, de cacau, de tonyina o de pebrot i tomaca que ens ofereixen a una casa del veïnat. ¡Quina benedicció! Al principi no era així però l'obsequi d'àpats abellidors als moixiganguers comença a arrelar com una pràctica a cada cop més estesa entre la gent de Sueca. Una costum encara en bolquers, això sí, perquè compta amb menys d'una dècada. No fa encara ni sis anys, des de la Nit de Nadal del 2005, que recuperàrem al nostre poble la tradició de muntar la Moixiganga i actuar davant del veïnat, com ara mateix encapçalant -rere uns dolçainers i tabaleters amb els gegants i cabuts de Montdu, i crec que alguns més vestits de cavallets- la processó de la Mare de Déu de Sales, event religiós clau en les nostres Festes Majors.

De moment, al carrer Sant Roc no hi destaca res més enllà del que, poc a poc i per fortuna, ja ve sent habitual a aquesta colorida i ostentosa manifestació popular, barreja de fe per alguns i de ganes de passar-s'ho bé per gairebé tothom.

Això sí, en girar el cantó, la sort que fins llavors teníem de cara, de sobte ens girarà l'esquena i es posarà a bufar en contra. En eixe mateix cantó, o una mica més endavant, ens tocarà viure l'experiència més vibrant i esborronadora de tota la processó.

Ha arribat l'hora de muntar el Pilar Aixecat per Sota de quatre altures, una filigrana en l'ample repertori de la nostra colla, calcada a imatge i semblança de la Nova Muixeranga d'Algemesí, de la qual hi formen part -i els estem molt agraïts- els nostres mestres originals, entre ells Raül Sanchis, Júlia Andrés i Eduard.

L'Aixecat per Sota és gairebé una obra mestra de l'orfebreria moixiganguera, sempre i quan estiga ben executada, clar. No sé encara qui es posarà de Base en la present torre humana, crec que Vicent Mompó, el propi mestre de la Moixiganga, però sí tinc davant meu a César el de València, que farà de Primer a sobre de Vicent o altre home cepat; també a Eva Femenia la de Polinyà, que esdevindrà com sempre una excel·lent alçadora; i al petit Arnau, el fill de Toni Viel de Sueca, que es s'enfilarà d'anxaneta allà dalt, allà dalt.... plantant-li cara al temporal.

La majoria de figures en la Moixiganga s'executen com si féssem una piràmide. Assentem primer els fonaments, que són els Bases o pesos pesants; en acabat hi pugen a sobre els Primers, xicons també trempats i forts però més prims i fibrats, d'un pes mitjà adient a la posició; per damunt d'ells hi repten, s'enganxen i encasqueten les Alçadores, que són les xiques més lleugeres; i allà dalt, al cim de tot a mena de cirera del pastís, s'enfila com una mona l'Anxaneta, sempre el xiquet o xiqueta més valenta i de menor pes que una ploma.

L'Aixecat per Sota es desenvolupa bàsicament, per contra, com una petita llavor que eclosiona i va guanyant en elevació. En primer lloc, en aquest cas, hi veiem al xicotet Arnau que s'enlaira des del mig del nostre rogle, ben organitzat i atapeït de gent, com si nasqués la primera fulla de la llavor que germina. Tot seguit emergeix la baixeta, concentrada, però enèrgica Eva, que hi creix hi creix com la tija de la planta, impulsant amunt la fulleta innocent d'Arnau en direcció al cel. Per evitar una caiguda fortuïta en l'ascens al firmament, Eva sosté a Arnau dret sobre els seus muscles agafant-li fort els panxells de la cama i pressionant les fines canyelles contra la part posterior del seu cap. Així el xiquet s'hi queda clavat.

A continuació apareix mig cos de César el de València, tens i atenallat per sobre dels nostres caps, aguantant a Eva. La càrrega que hi sosté esdevé considerable, i els de baix -Forçuts, Primeres Mans, Laterals, Vents i ajudants- ens bolquem amb cor i fetge en la missió d'equilibrar el balanceig i alleugerir-li part del pes, que es multiplica per cent a cada pam que enlairem. Malgrat haver-nos enfaixat tothom, l'esquena humana és molt delicada i una mala forcejada podria resultar fatal, en especial per César, l'espina dorsal del qual aguanta ella sola el pes i, pitjor encara, el vaivé d'Eva i Arnau. A més de vetllar per la pròpia seguretat, el de València ha de tindre cura, a sobre, de les dues personetes que té al damunt com qui guarda el tresor més preat. La perillositat que entranya enlairar en vertical tres cossos a cotes tan altes gairebé ratlla la follia, per això li entusiasma veure-ho a la gent, igual que les curses de motos, les corregudes de braus i els retalladors a la plaça de toros.

Si tot va bé i flueix, la figura es desenvolupa amb celeritat i no li deixem quasi opció al risc perquè faça de les seues. Però aquesta vegada ho tenim malament. Alguna pedra s'ha clavat al bell mig l'engranatge i fa que la cosa no rutlle com toca. El cos visible de César hauria de sorgir per complet de la massa humana i elevar-se com sempre en l'aire, sense aturador, però no és així, ni molt menys. Alguna roda dentada ha quedat obstruïda i barra el pas al moviment de la figura. Falta que brote encara la resta del tronc i a continuació les cames de César, però la figura hi resta encallada.

Com esdevé un suplici aguantar la tensió, l'ànim de César es ressent per moments. No podrà suportar molts segons més, si no hi posem solució. L'estructura òssia, musculatura i tendons de César comencen a tremolar i aquesta vibració es transmet a tota l'estructura, i més encara a aquells dos que hi té al damunt.

Ara és quan realment assistim al portentós espectacle....

César aguanta les fuetades com un arbre castigat per l'huracà. Eva crida com sempre cagant-se en tot, a mena de capatàs en una plantació, per fustigar els mascles i armar-nos de valor. I Arnau resisteix amb la boqueta closa i la careta seriosa, com un homenet que és. Però el desenllaç no arriba. Cal destravar el nus i encara no sabem on para aquest. El fill de puta gordià s'entesta en amagar-se i presenta una batalla acarnissada.

A més d'orquestrar el pilar, Vicent definitivament és qui feia de base. Prèviament a l'entrebanc s'havia clavat a l'interior del nostre grup compacte i, seguint a recules com un cranc el mateix passadís que Arnau, Eva i César, havia arribat el centre neuràlgic de la pinya. Una vegada allí, ha quedat ajupit amb el genoll esquerre picant el terra i s'ha acoblat a sota de César perquè aquest hi anés pujant a sobre seu. El de València, llavors, ha col·locat un peu sobre la cuixa dreta de Vicent i amb l'altre peu, resseguint-li l'esquena, ha acabat engrapant millor que una urpa de milà el muscle esquerre de Vicent.

Ajudat, això sí, pels Forçuts, César havia anat ascendit pam a pam el trepitjat cos de Mompó com qui escala una muntanya amb un fardell al cap el doble o triple de gran que ell. Però faltava emplaçar encara el seu peu dret a sobre el muscle de Vicent.... i no encertava ni a tirs. ¡No hi havia manera, xè!

¡Ahí és!, ¡ahí!, exactament, on radicava el problema. Un cop trobat el còdol que ens obstrueix l'avanç, només caldrà enretirar-lo i seguir clavant-hi llenya a la màquina de vapor. Però la qüestió no és tan senzilla. Ni César ni el seu Guia, Miquel Martínez crec, el de Cullera, aconsegueixen col·locar bé el peu entremaliat sobre el muscle de Mompó. Els instants s'allarguen fins fregar l'eternitat, la pinya es transforma en boscúria i no deixa entreveure ni a César ni a Miquel l'arbre principal amb una mínima claredat.

Costarà Déu i ajuda, suar sang a llàgrima viva, però és precís encaixar les dues peces del trencaclosques. A palpentes i a dures penes, poc a poc Miquel regira en la foscor entre la munió de cames i braços, com un nen desesperat cercant a un bagul el seu joguet extraviat.

Fins que, per obra d'un miracle, la mà de Miquel hi topeta finalment amb el peu de César i s'entesta en situar-lo de mica en mica a vora el muscle de Vicent. Un raig de llum, ja n'era hora, està filtrant-se entre les altes copes de l'espessa albereda. De mica en mica, fent ús de manya i força alhora, entre César i Miquel fan que el peu s'aprope al muscle i li aterre a sobre ja d'una vegada, agarrant-se a ell com un nàufrag desesperat a una taula. Amb la pedra fora de la sabata, el corredor es dispara com una bala. De la mateixa manera, Miquel i Vicent exhorten als Forçuts, escridassant-los perquè facen la seua feina i aquests estiren amunt a cor què vols, sense decaure ni un pam, però amb la coordinació, madura i suau, que es requereix, això sí, per impulsar amunt una columna gairebé de quatre persones.

L'entrebanc del dimoni ha quedat esmicolat com una copa de cristall i el pilar torna a fluir en vertical. Cap al cel, cap al cel.... fins completar la penúltima etapa del muntatge. Penúltima encara. Penúltima....

César està ara ben plantat sobre els muscles de Mompó. Recte i ferm com un roure. Hi té el tronc sencer en l'aire i guaita per sobre dels nostres caps el seu maluc amb la part de dalt de les cuixes, fèrriament sostingudes per tots nosaltres, primeres i segones mans, laterals, vents i la resta de companys de la pinya. Però el calvari ni molt menys ha acabat. Falta que Vicent, encara amb un genoll en terra, es pose dret i acabe d'erigir la figura. César, Eva i Arnau mantenen com poden l'equilibri, malgrat que el tema està fotut. El pilar ha costat massa d'aixecar i, com tot moixiganguer sap, en la maleïda lluita contra el rellotge cada segon és un any.

Forçuts i ajudants, amb un esforç sobrehumà, impulsen a Vicent cap amunt. Costa molt, una bestialitat, però poc a poc el seu genoll deixa de besar el sòl, s'eleva, s'eleva, s'eleva, vola lliure com un au celestial.... i finalment hi desplega recta la cama dreta, reunint-la per fi -¡ja n'era hora!- amb la seua companya esquerra. Dues columnes d'Hèrcules que no es doblegaran més durant segles i observaran altives, des del seu penyal, el pas del temps per la resta dels mortals.

Vicent ara està dret, completament erecte i compacte com una roca. Al seu mateix nivell, una munió de gent, colossal embalum i guàrdia pretoriana, el rodeja, l'abraça i l'estreny, ataconant-lo i fent força cap amunt i al centre, sostenint com les arrels d'un arbre tot el pilar que hi tenen a sobre. Si no és per obra i gràcia de Déu, ningú no sap com la columna humana aguanta encara.

La resta de la colla ens repartim i, com tropa organitzada, hi dirigim la nostra energia cap al nivell superior. Falquem a César allà dalt, de cos sencer ja, amb els peus fregant-nos la barbeta. El deixem com al Nostre Senyor en la creu, travat per sobre dels nostres caps.

La figura està muntada per fi, completa, sana i estàlvia, i els assistents a la processó esclaten en milers ovacions.

El clamor popular esdevé eixordador i ens submergim en un bany de glòria per uns moments que, igual que ha succeït a aquells instants eterns d'apur, també estirem com un xiclet i els paladegem com si fossen anys. Durant aquests meravellosos segons aguantem i aguantem la figura al complet, exhibint-la al món com si fos un triomf personal de cadascú.

Però la nostra feina, vaja, no ha acabat, ni molt menys. Ara cal desmuntar la figura, i encara costarà una mica....

Vicent prova a escolar-se reptant entre la pinya, apartant a aquell que fa de tap. Cal abandonar la posició i deixar buit el centre de la massa humana a sota del pilar, això és, crear una bombolla com la cúpula diàfana d'una catedral perquè els de dalt hi puguen descendir pel centre de la volta sota l'influx de la gravetat.

Aquesta és la teoria, sí. Però tenim la pinya tan rígidament travada que a Mompó li resulta impossible escapar d'aquell niu de serps. César, a sobre seu, extenuat per l'esforç titànic que creia finalitzat, no pot resistir-hi més el pes d'Eva i d'Arnau. Experimenta un dolor insuportable. Una fiblada contínua a l'esquena i abdominals el martiritzen des que ha començat, fa mil·lenis ja, aquell ball infernal. Sembla un moment que César es doblega. La bastida es vincla i està a punt de caure, però aquest home d'acer trempat es refà i aguanta.... aguanta.... Eva, cosa estranya en aquest moment crucial, hi tanca la boca i serra les dents, mentre Arnau continua allà dalt, jugant-se la vida per dècimes, centèsimes de segon. Sort que els de València han dut el casc i aquest el protegirà en cas de caiguda, la qual sembla que no es farà esperar molt. En tot cas, amb casc o sense, per mi aquest nano és un heroi.

Jo estic situat en ple front de batalla. Falque a César de cara com a Primeres Mans i botant-me una mica les normes -¡mal fet!- alce el cap de tant en tant. Els meus ulls capten l'expressió torturada d'aquest xic de València que ha vingut a partir-se l'espinada a Sueca, però també entrelluque a sota el seu rostre de patiment, la fèrria, descomunal, voluntat de resistir. Gairebé se li escapa l'esperit com l'alè per cada porus de la pell, irradiant llum al seu voltant com un aura. L'espectacle és tan enfervoridor que Laura, la morena de València, esclata en crits d'ànim i coratge fins esgargamellar-se. La tinc apegada a l'esquena, aquesta xicona d'uns trenta anys, alegre, preciosa i rinxolada. Fa de Segones Mans i m'agafa dels colzes cap amunt per donar-li sosté i aguant a César. Crec que és el nuvi d'ella, però no estic segur.

Sempre havia vist a Laura somrient, amb una mirada vivaç i espurnejant pareguda a la d'un infant, igual igual, mira, que la de les menudes negretes que l'acompanyen a totes parts. Però, en aquest moment, la seua innocència i joventut s'ha transformat en flames de diamant. Sembla un drac batent les ales enmig d'un paratge de lava desolat, en plena erupció volcànica i expulsant bramades de foc per la boca. Deu tindre la gola en carn viva, aquesta dona apassionada. De femella arravatada s'ha convertit en pura adrenalina. Per un moment excels, digne de recordar, tota sentiment i amb el cor en un puny Laura uneix la seua ànima incandescent al dolor extrem i indòmita tenacitat de César. D'adrenalina es transforma, llavors, en criatura divina i resplendent que s'hi bolca en la figura i li transmet al nostre heroi de València deu vegades més energia de la força vital que necessita.

Guiat aleshores pel tremp d'acer interior, ajudat pels braços de tothom i enardit a l'infinit pels udols de Laura, César aguanta l'embat com un mascle en zel davant del seu rival. Gegant imponent que ningú sotmetrà mai. Mentrestant, Vicent Mompó ha trobat per fi una via de fugida entre la munió de cossos i cames. Només li obrin una escletxa, regalima i s'esmuny com la gran boa constrictor que és entre la pinya envers l'exterior. A mesura que abandona la posició propicia que hi quede buit el nucli dur del nostre xafogós, humit i angoixant conglomerat humà. D'una vegada per totes, ha escapat de les urpes d'aquesta jungla tropical.

Ara sí, ja era hora, amb la bombolla immobiliària injectada al fonament de la nostra figura, la construcció es pot desmuntar enderrocant-la en vertical com si col·lapsés, en procés invers al que havíem seguit per enlairar-la. Ràpidament llavors veiem descendir paulatinament i sense interrupció a César, a Eva i a Arnau. La llavor germinada en forma de recte enfilall humà està sent engolida irremissiblement de nou pel terra que l'havia nodrit. Massa voraç i carnosa en què s'ha convertit la pinya de la nostra Moixiganga.

Una vegada desmuntat el beneït i maleït pilar que tant de grinyol i gemec ens ha fet amollar, arriba l'hora del segon esclat d'aplaudiments populars, aquesta vegada compartits per tothom els de la Moixiganga. Així és. No ens dóna vergonya ovacionar-nos a nosaltres mateixos perquè, de fet, a qui homenatgem és als nostres companys, a tots aquells que tenim al costat i a la gent del públic que en aquest mal tràngol s'ha brindat, per iniciativa pròpia, a ajudar-nos, muscle amb muscle, colze amb colze, i ens han permés empènyer amunt i endavant l'espectacle. Clar i ras. No tenim vergonya, ni falta que fa. Seguim sense por el nostre instint i li donem al cos allò que ens demana en aquest moment: felicitar-nos tothom mútuament i clapejar les mans fins acabar roges i escaldades, aplaudint-nos més fort fins i tot que el públic que ens envolta.

Es tracta d'una celebració arrauxada, espontània i mai no pactada. Impossible expressar d'altra manera l'emoció autèntica, efusiva i incontenible que borbolleja al fons del nostre cor, que havia esdevingut una olla a pressió. Conservar-la a dintre ens faria explotar en mil bocins. Cercant una vàlvula de fuita, surt propulsada de l'òrgan vital i s'obri camí impulsada per artèries i venes cap enfora, travessa l'epidermis i en arribar al contacte de la nostra pell amb l'aire traspua, sanglota i esquitxa tothom des de milions de porus del nostre cos, miríades de gotes d'alegria i emoció que projectem a l'aire com un guèiser o almenys com una font primaveral.

Besos, abraçades, encaixades de mans i palmades al muscle són intercanviats entre tots nosaltres i es multiplicaran per cent quan ploguen sobre els protagonistes de la figura: Vicent, César, Eva i Arnau.

Llegendes vives, gairebé éssers mitològics, aquests quatre valents són, per uns instants, lloats, corejats i glorificats per la nostra colla fins un estadi suprem, de Déus d'Olimp, durant uns passatges inesborrables.

Ha sigut, realment, el pilar aixecat més intens que he viscut mai.


[ Text inclòs a la descripció de fets del dijous 8 de setembre del 2011 -Actuació. Processó Mare de Déu de Sales i Sopar- dins del relat sobre la Moixiganga de Sueca. Crisi 2011. ]


Escrit a Sueca, el 25 de juny del 2012
Joanjo Aguar Matoses
(Últims retocs: 7-2-2013)

_____________________________________________________

8-2-2013. 03.07


CARRER DE SANT ROC. Pilar Aixecat per Sota. L'emoció a flor de pell. 8-9-2011. (Crisi 2011. Moixiganga de Sueca) (Últims retocs: 7-2-2013)


Etiq: Carrer Sant Roc, Pilar Aixecat per Sota, Crisi, 2011, Moixiganga, Muixeranga, Moixaranga, Sueca, "8-9-2011", processó, Mare de Déu, Sales, Polinyà, Algemesí, València, Castells, Castellers, Catalunya, Marènia, "Països Catalans"

_____

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Joanjo Aguar Matoses

Joanjo Aguar Matoses

204 Relats

244 Comentaris

225441 Lectures

Valoració de l'autor: 9.29

Biografia:
Sóc de Sueca, poble situat a la Ribera del Xúquer, al País Valencià i, per tant, a Marènia (com li dic jo) o Països Catalans (com li diu la resta del món).