Cap de setmana

Per fi és cap de setmana…

Abans m'agradava posar una pel·lícula el divendres a la nit, o dues, i després dormir plàcidament fins al migdia del dissabte, cosa que em feia aixecar de bastant mal humor per no haver aprofitat el matí i el dilema de "ara esmorzo o dino?" m'acabava d'angoixar. Un cop llevada encenia la televisió i allà em quedava plantada com un estaquirot, hipnotitzada fins que el cap em començava a fer mal, moment en el que encara m'enfadava més ja que el mal de cap no em permetia fer altres coses (com si en algun moment hagués pensat en fer alguna cosa….). No sortia al carrer i me n'anava a dormir. El diumenge no era pas diferent, l'únic que canviava és que la tele l'encenia amb l'excusa de veure les carreres de motos o de fórmula 1… estava submergida en un cercle viciós on cada estat d'ànim, i cap de bo, s'alimentava dels altres. El pitjor és que va arribar un punt en que entre el mal humor, la tristesa i l'angoixa no veia res, era talment com si fossin tres siluetes fosques formant una rotllana al meu voltant i mentre saltaven i cantaven no paraven de girar fent-me sentir marejada i sense forces ni per poder pensar com canviar aquella situació… i acabava asseguda a terra sentint com giraven i cantaven, tapant-me les orelles i tancant els ulls pregant perquè una d'elles s'entrebanqués i així poder respirar una mica.

Un dia les coses van començar a canviar i les siluetes, cansades, giraven més lentament deixant passar una mica la llum, encara no es veia clarament què hi havia al darrera però va aparèixer la curiositat, aquesta, rosa i simpàtica, se'm va asseure a l'espatlla dreta i mirava durant hores amb molta atenció el què hi havia a l'altra banda. M'explicava coses fantàstiques a cau d'orella i em deia que quan hagués recuperat l'energia podria fer-les totes.

L'energia però es va fer pregar. Al principi la vaig buscar i em vaig equivocar un parell de vegades. Un dia sense voler vaig treure la ràbia i va ser un desastre, no va quedar ni un plat a la vaixella, un altre dia vaig topar-me amb la bogeria i vaig tenir sort que era de les transitòries i al cap d'una estona va marxar soleta i el dia que va aparèixer l'eufòria vaig acabar més enfonsada del que ja estava. Vaig comprendre que estava buscant l'energia on no era i que no es treu a la força. Vaig canviar d'estratègia i la vaig tractar com a un nen petit, així que un dia em vaig llevar d'hora i fent un gran esforç vaig començar a fer algunes coses maques perquè em veiés, un dia, i un altre fins que va començar a sortir del seu amagatall. Era petita, prima i molt pàl·lida, feia un xic de pena, la veritat. Si volia fer moltes coses ella ja es cansava abans de començar i es tornava a amagar així que vaig començar per coses fàcils, senzilles i de noies. Doncs si, vam anar de compres, no és una activitat cansada, és divertida i si t'acabes comprant quelcom que t'agrada té un grau molt alt de satisfacció. Em vaig comprar una samarreta ample, un altre dia una brusa una mica més estilitzada, un altre dia em vaig comprar unes sabates amb una mica de taló i així fins que un dia va arribar el moment de comprar-me un vestit. D'aquesta manera vaig anar animant-la, i ella, contenta amb el seu nou armari, va agafar un color blavós i un parell de quilets.

Aquesta primera etapa havia finalitzat amb èxit, vaig aconseguir que l'energia estigués amb mi i així jo podia fer més coses si ella era al meu costat. A partir d'aquí hi van haver dies bons i dies en que es rebel·lava i volia tornar al seu amagatall, però com que s'havia engreixat ja no hi cabia i després d'una gran marraneria feia que ens amaguéssim dins del llit. Mica en mica es va anar recuperant, es va fer rodoneta d'un color lila preciós i tenia unes galtes de les que feien venir unes ganes de pessigar-les… També va anar creixent fent que les siluetes es deixessin de la mà i a mida que es distanciaven l'una de l'altre em deixaven veure davant meu un món ple de colors i coses a fer.

Ens vam fer molt bones amigues, inseparables. Vaig arribar a la conclusió que perquè l'energia es quedés per sempre al meu costat havíem de fer coses que ens agradessin a les dues, a ella, per exemple, no li agrada tenir compromisos ni obligacions, tampoc tenir un horari o haver de cuinar però li encanta estudiar i passar-se hores jugant amb l'animaló que tenim a casa i, per descomptat, anar de botigues.

Ara ens fem costat, ens escoltem i cada dia aprenem alguna coses de la nostra convivència i els caps de setmana són els nostre camp d'experimentació, no fem plans i ens deixem portar pel que ens ve de gust en cada moment. Ara si que puc dir:

Per fi és cap de setmana…