Canyís sec

Un relat de: CarmeLlb
Terra meua, on estàs?
Llengua nostra, què t'han fet?

Diuen que si les autonomíes,
Diuen que si el Mediterrani,
ara jo dic: la mar ens està ofegant,
el vent és de gregal. Cada volta mire
més cap al cor de la Ibèria.

Ara t'abrace, t'acarone i et dic:
tu eres jo, jo sóc tu,
llengua meua jo et vull viva.
Què faràs si no t'estimen?

Hui t'assembles al canyís. El plomatge,
però, se't sent cansat i sec.
Junt a les forques ja esgroguides,
reposes en garbells de temps passats.
Veig el vent passar suaument sobre la teua pell.

Jo sóc la gota d'aigua fresca,
elles i jo. Som la mel que regalima
quan va florint l'atzar. Dolça flor, verd canyís,
tendra fulla, sabeu que resistim.

Vos cuide, vos contemple.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

CarmeLlb

3 Relats

1 Comentaris

511 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Últims relats de l'autor