Canyís sec

Un relat de: CarmeLlb
Terra meua, on estàs?
Llengua nostra, què t'han fet?

Diuen que si les autonomíes,
Diuen que si el Mediterrani,
ara jo dic: la mar ens està ofegant,
el vent és de gregal. Cada volta mire
més cap al cor de la Ibèria.

Ara t'abrace, t'acarone i et dic:
tu eres jo, jo sóc tu,
llengua meua jo et vull viva.
Què faràs si no t'estimen?

Hui t'assembles al canyís. El plomatge,
però, se't sent cansat i sec.
Junt a les forques ja esgroguides,
reposes en garbells de temps passats.
Veig el vent passar suaument sobre la teua pell.

Jo sóc la gota d'aigua fresca,
elles i jo. Som la mel que regalima
quan va florint l'atzar. Dolça flor, verd canyís,
tendra fulla, sabeu que resistim.

Vos cuide, vos contemple.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

CarmeLlb

3 Relats

1 Comentaris

202 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Últims relats de l'autor