Cercador
CANÍCULA
Un relat de: skald- Compartir:
M'atreviria a dir que aquell dia va ser un dels més feliços que el temps m'ha regalat.
Un set de novembre de dos mil vint-i-cinc.
Recordo les muntanyes amb tota la seva majestat de tardor i la neu que en alguns trams ens cobria fins als genolls.
Escric versos breus amb guix damunt el llom ferrós de la pesa russa i la suor els esborra.
M'he decidit a compartir amb vosaltres la negritud del meu dol.
Anys després, m'he obert un nou perfil a la pàgina de relats en català.
Gràcies per avançat.
Us narrava que aleshores anàvem pujant lentament rumb al Pic de la dona.
La M. somreia malgrat l'esforç. Ella i jo esbufegàvem per igual.
L'abrigava un polar de color lila tènue que li empresonava els pits balladors i càlids.
Els cabells se li regiraven amb patacs de tramuntana.
El vent glacial ens tallava les converses però no era el preludi de cap torb i el cim se'ns apropava entre boirina i clarianes de cel ben fondo.
Travesso com puc aquesta canícula estival: avui estic de post guàrdia, des de la petita casa de pedra on visc de lloguer. A l’esquena, el bosc conquerit pels arínjols -per tant un polvorí assedegat- i la llum de capvespre que tenyeix nostàlgica el paisatge amb pinzellada d’artista.
Una tristesa com aigua bruta em nia al cor quan penso en aquell dia de novembre al seu cantó.
Jo coneixia que ella no era dona de fidelitats fortes però tampoc la creia capaç de trair-me la primera nit d’hivern. M’ho va dir l’endemà, plorant, feta un cabdell, com un nus, lligat el seu cos amb la meva pell a dins el seu llit. Vaig perdonar-la al moment.
Vaig odiar la meva sort, l’oracle que d’infant em va diagnosticar en els llavis d’un company de classe un futur sense amor, en X., l’A., aquells cent homes confessos i les seves respectives polles, la meva història de quiròfan i paquets d’arròs aconseguits per la caritat de les monges.
Em dol perquè encara l’estimo a ella i també al seu caos garrafal.
Ella és una gran valentia mesclada amb el pecat.
Amb ulls avesats a la memòria ens miro cridant orgasmes i lliscant de cul per les congestes sense voler trineu.
Com m’abraçava després entre saltirons enjogassats, estripant-me els llavis a petons mentre l’estufa, mandrosa, s’apagava al menjador.
Jep
Un set de novembre de dos mil vint-i-cinc.
Recordo les muntanyes amb tota la seva majestat de tardor i la neu que en alguns trams ens cobria fins als genolls.
Escric versos breus amb guix damunt el llom ferrós de la pesa russa i la suor els esborra.
M'he decidit a compartir amb vosaltres la negritud del meu dol.
Anys després, m'he obert un nou perfil a la pàgina de relats en català.
Gràcies per avançat.
Us narrava que aleshores anàvem pujant lentament rumb al Pic de la dona.
La M. somreia malgrat l'esforç. Ella i jo esbufegàvem per igual.
L'abrigava un polar de color lila tènue que li empresonava els pits balladors i càlids.
Els cabells se li regiraven amb patacs de tramuntana.
El vent glacial ens tallava les converses però no era el preludi de cap torb i el cim se'ns apropava entre boirina i clarianes de cel ben fondo.
Travesso com puc aquesta canícula estival: avui estic de post guàrdia, des de la petita casa de pedra on visc de lloguer. A l’esquena, el bosc conquerit pels arínjols -per tant un polvorí assedegat- i la llum de capvespre que tenyeix nostàlgica el paisatge amb pinzellada d’artista.
Una tristesa com aigua bruta em nia al cor quan penso en aquell dia de novembre al seu cantó.
Jo coneixia que ella no era dona de fidelitats fortes però tampoc la creia capaç de trair-me la primera nit d’hivern. M’ho va dir l’endemà, plorant, feta un cabdell, com un nus, lligat el seu cos amb la meva pell a dins el seu llit. Vaig perdonar-la al moment.
Vaig odiar la meva sort, l’oracle que d’infant em va diagnosticar en els llavis d’un company de classe un futur sense amor, en X., l’A., aquells cent homes confessos i les seves respectives polles, la meva història de quiròfan i paquets d’arròs aconseguits per la caritat de les monges.
Em dol perquè encara l’estimo a ella i també al seu caos garrafal.
Ella és una gran valentia mesclada amb el pecat.
Amb ulls avesats a la memòria ens miro cridant orgasmes i lliscant de cul per les congestes sense voler trineu.
Com m’abraçava després entre saltirons enjogassats, estripant-me els llavis a petons mentre l’estufa, mandrosa, s’apagava al menjador.
Jep
