Cançó a Mahalta (III)

El silenci de la nit viu en un cel estrellat,
la lluna plena n'és la reina, la lluna nova claredat.

El meu cor és ple de nit, esquinçat pel teu abandó,
m'has deixat llum d'un nou dia, llum de contradicció.

Hi ha foscor dins la llum, i és foscor però no és foscor,
hi ha llum dins la foscor, i és llum però no és llum.

Batega el cor en silenci, i és el silenci la mort,
s'infla el pulmó en silenci, i és el silenci la vida.

El cel estrellat és el migdia, el sol ben alt és mitjanit,
del fons més fosc de la ferida creix joia nova en el pit.

És el silenci, Mahalta, el so de la teva cançó,
i m'amara la seva harmonia, i jo en sóc el brollador

del silenci, de la música, de la foscor i de la llum,
dels contraris que ja no ho són, essència del teu perfum.