CAN TOMEU

Un relat de: Josep Maria Masó
Can Tomeu era un petit establiment restaurador situat al centre de la Ciutat de Palma de Mallorca, concretament a la Plaça Major. El poc espai que el local disposava, no permetia sobrepassar la mitja dotzena de taules totes de marbre i de forma rectangular, sostingudes per una bancada de ferro forjat sòlid i minuciosament treballat. En un dels panys de paret de l’estança s’hi podia contemplar una mena de prestatge tronat, corcat i sense cap utilitat. L’entorn era vell, despintat, rònec i amb un cert grau d’humitat, però possiblement tot aquest recull de despropòsits l’hi conferia un cert ambient familiar i acollidor. El menjar era casolà, servien escassament dos plats i prescindien de tovalles, tovallons i, fins i tot, el menú no hi contemplava les postres; en canvi, sí que es podia gaudir d’un got de vi abonant un suplement d’una pesseta. El menú era poc variat: escudella, plat de verdura, truita a la francesa o de patates... i poca cosa més. Esporàdicament, i especialment els dies festius, es podien assaborir unes delicioses albergínies farcides. Però en contrapartida pel que es podria considerar un àpat esquifit i rutinari, els preus eren molt mòdics. Segurament la qualificació de restaurant no s’ajustaria a la realitat, més aviat, la definició exacta podria ser “casa de menjars casolans”.

L’ambient era proper, la clientela quasi sempre era la mateixa. Els que regentaven el negoci tenien un perfil molt peculiar, molt definit. Habitualment el tracte era cordial amb els clients addictes, però no pas amb els que consideraven passavolants, als quals es permetien el luxe de tractar amb una certa desconsideració (podien, fins i tot, foragitar a caixes destemperades qualsevol probable comensal que no fos del seu grat). El negoci estava constituït per tres personatges: na Madalena –la mestressa–, en Tomeu –el cuiner i presumpte soci de na Madalena– i l’Emília –la cambrera–. Tots ells diferents, no tenien res en comú, es podria dir que eren tres estrambòtics personatges extrets d’alguna de les divertides operetes d’Offenbach.

Na Madalena era una dona que potser ratllava els vuitanta anys, d’estatura mitjana, i dotada d’una estructura física voluminosa, d’una rigidesa manifesta. Difícilment movia el cap en sentit horitzontal, feia la sensació que la naturalesa li havia escatimat aquesta facultat. Na Madalena lluïa un monyo d’una pigmentació variada, amb cabells grisos, blancs i algun de negre escadusser. De rostre poc expressiu, es podia observar que havia entrat de ple a l’edat senil i, en conseqüència, el maleït sistema hormonal, ja descompensat, destarotat, l’havia traït un pèl –mai més ben dit– obsequiant-la amb una filera d’inoportunes i antiestètiques vellositats d’amunt mateix del llavi superior. Les cames, que s’endevinaven d’una grossària considerable –possiblement per problemes de circulació arterial– les portava embenades amb fermesa i minuciositat. Per intentar millorar aquesta anomalia, algun medecinaire li havia suggerit fregues d’aiguanaf, però el resultat d’aquesta teràpia, sempre havia estat negatiu. D’altres curanderos li havien aconsellat massatges amb aigua de Corol, vulgarment anomenada “aigua del capellà”, però tot i tenir el producte connotacions celestials, el resultat era també pèssim. Na madona vestia sempre amb roba de color negre i un davantal gris molt fosc. La faldilla més aviat llarga pròpia de les dones de la seva edat, segurament contribuïen a dissimular altres deficiències físiques que era millor no esbrinar.

Asseguda en una poltrona de vímet situada enfront mateix de la porta de l’entrada, sempre impassible, visualitzava perfectament els possibles clients que amb bona voluntat intentaven accedir al local. Ella, na madona, garbellava minuciosament la clientela: si el que veia venir des de la llunyania no era del seu gust, li faltava temps per aixecar-se de la butaca feixugament però decidida i dirigir-se a la porta de l’entrada per barrar el pas al desgraciat que no fos benvolgut. En el decurs trajecte del seient a la porta, balbucejava, rondinava, i llançava algun exabrupte del seu ampli repertori, exemples de la més refinada literatura com “quaranta putes sagrades”, i ho repetia diverses vegades. En obrir la porta exclamava: “mem, no hi ha lloc, marxau, marxau!”. El desgraciat se n’anava cua llevat. De retorn, però, fins assolir novament la poltrona, continuava esbufegant i remugant, en aquest cas “es coeons” –o sigui: “quins collons”– diverses vegades fins retrobar novament el seu seient habitual sobre el qual s’hi deixava caure amb un cert aclaparament.

Sovint se la veia absent, amb una mirada fixa i llunyana, però tot d’una, com si retornés a la realitat, el rostre adquiria una expressió irònica, esbossava un rictus sorneguer i els ulls li prenien un brill molt especial i li espurnejaven d’una manera pueril i entremaliada.

En Tomeu era el cuiner. En Tomeu era una home de mitjana edat, solter, d’estatura més aviat baixa, calb, amb aspecte de cansalader i amb una clara tendència a l’obesitat. Malgrat no manifestar-se amb gestos efeminats, se l’hi atribuïa una certa tendència a l’homosexualitat. S’intuïa que feia temps que la panxa tenia vida pròpia i, en conseqüència, s’havia desenvolupat desorbitadament. El perfil d’en Tomeu, però, era el d’una persona amable, propera i servicial.

Sovint discutia acaloradament amb na madona, i per defensar el que considerava la seva raó solia treure el cap per una minúscula finestreta en forma d’arc romànic que unia la cuina amb el menjador. Atès el volum cranial poc corrent, un pèl excessiu, sempre feia la sensació que un cop acabada la discussió, i més o menys resoltes les diferències, no aconseguiria retornar al seu estat natural per a poder continuar la seva tasca i que el cap li quedaria bloquejat, encaixat en una posició com si l’anessin a guillotinar. Malgrat tot, però, tenia l’habilitat suficient per aconseguir desencaixar-lo i poder continuar treballant.

Al Tomeu el feria profundament el fet que, davant un compromís suposadament important, els seus clients habituals suplantessin la seva cuina per un restaurant de més categoria: allò ho considerava un menyspreu.

L’Emília era una dona gironina però que feia anys que residia a Palma. Segurament era una dona d’idees avançades, ja que aleshores tenia un amant, l’Adolfo, personatge que no figurava a la palestra i que era, per tant, totalment desconegut. L’Emília voltava els quaranta-cinc anys però n’aparentava més, bastants més. Dona magra, menuda, escarransida, de pell bruna, perfil agitanat i cabells d’un negre intens, sempre un pèl greixosos, no semblava ser gaire endreçada, ni massa primmirada en la cura del seu aspecte físic. La cara, extremament prima i amb marcades arrugues; els llavis summament esllanguits –evidentment poc sensuals–, els retocava amb una barra de carmí d’un vermell intens, segurament per donar-los-hi més importància, més relleu. El que colpia especialment de la seva imatge, però, era la dentadura: no semblava que li quedessin més de mitja dotzena de dents mal comptades i per la seva desgràcia mal distribuïdes, perquè el queixal de la barra de dalt no tenia oposant a la mandíbula de baix, i el de la mandíbula de baix no en tenia a dalt, per tant, res casava, la qual cosa presentava un quadre odontològic d’un desgavell descomunal. Amb els clients habituals, l’Emília tenia un tracte familiar i afable. En ocasions intentava coquetejar amb algun d’ells, fins i tot a vegades amb inquietants, sospitoses i provocatives mirades lascives, però sempre sense èxit, possiblement arran del seu malmès aspecte físic. De caràcter nerviós, sempre trasbalsada, es movia pel recinte constantment, servint d’una taula a l’altra amb lleugeresa però amb un atabalament barroer. Per part dels clients calia no distreure’s ni un instant, ja que en un moment donat, el seu atabalament la podia portar a retirar el plat encara no exhaurit, per servir el següent. Tot aquest anar i venir enervava notablement a na Madalena, que pacientment apoltronada com sempre al seu seient, solia engegar algun punyent exabrupte. Mai no dirigia la mirada a qui en realitat anava dedicat l’estirabot, sinó al més enllà, a l’infinit. Aixecava lleugerament el cap, tot el que li permetia l’artrosi cervical que d’uns anys ençà se li havia hostatjat, i com si d’un prec es tractés, del seu ampli reguitzell etzibava alguna de les més selectes dedicatòries: “Es coeons, aquesta al•lota no serveix per res”. Entre na madona i l’Emília planava sempre, i d’una forma crònica, tot un cúmul de divergències. L’Emília però, resignada i acostumada a que sovintegés aquesta animadversió, continuava impertèrrita la seva tasca.

El quart i darrer personatge era un gat: en Tarzan. De pelatge vulgar i d’una pigmentació molt corrent en la majoria de la seva espècie, no tenia cap particularitat que destaqués. Com tots els felins era itinerant, tant podia estar-se a la falda de na Madalena, com a la cuina o, fins i tot, d’un bot encastar-se materialment a la zona més íntima, més compromesa de qualsevol dels clients que plàcidament estigués assaborint algun dels plats del menú del dia, o senzillament, deambular pel menjador, ensopit i somnolent. Sovint passava llargues temporades fora del local, cosa que la clientela agraïa.

Es podria resumir aquest relat amb el convenciment que els personatges que hi intervenen i el tipus d’establiment, ja pertanyen a la història. Difícilment trobaríem un entorn tant rocambolesc. Actualment, can Tomeu ja no existeix. Queda palès que res no és etern, que tot té una vigència i que les coses en aquest món tenen un principi i un final. Adéu-siau Can Tomeu !!.


Comentaris

  • Hola Josep Maria[Ofensiu]
    allan lee | 03-12-2011

    he vingut aquí des del fòrum, perque sovint faig cas de les recomanacions de Vladimir, a qui potser coneixes ;-)); t'haig de dir que he gaudit de la lectura i que m'ha semblat un relat molt interessant i escrit amb gràcia. Els personatges, que en un principi semblen trets d'un teatre destarotat, són perfectament versemblants: tinc records que, amb el meu pare, anàvem sovint a dinar a un local molt i molt similar al què retrates: tracte familiar fins a dir prou, un cuiner bona persona i oculta, uns clients triats, sempre habituals; una escena de pis vell, rònec ja llavors, i crec que fins i tot un gat deambulava a temps parcial. Més que el tema en sí, m'ha atret la manera que tens d'escriure: aplaudiments! Sigues molt benvingut a Relats,

    allan

l´Autor

Josep Maria Masó

3 Relats

5 Comentaris

2759 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Últims relats de l'autor