Cercador
Campanades a mort
Un relat de: Núria Fonoll Vergés- Compartir:
Des del meu llit controlava molta gent. No podia moure’m de cintura cap avall i em vaig aficionar a observar als altres a través del gran finestral de la meva habitació i així veure’n les seves vides, esbrinar si eren feliços o no, seguir-los en la seva rutina com si fossin actors d’una sèrie de Netflix que no pots deixar de mirar. Aquell finestra va esdevenir la meva televisió amb els meus canals preferits. Quan el personal de neteja m’havien arreglat a mi i a la casa, encenia la finestra. Vull dir que començava a veure la gent que anaven i venien, sortien i entraven, que reien o ploraven a fóra, al carrer.
La primera era la dona de negocis que entrava la mar de feliç vint minuts abans a la feina, perquè s’entenia amb el seu superior a la sala de reunions. El segon era l’home de negocis que sempre corria, malhumorat, amb el mòbil enganxat a l’orella dreta, i un maletí de color negre a la mà esquerra i que cada dia arribava deu minuts tard a la feina; al migdia, però, en sortia un quart abans. Les terceres eren una mare i una filla que cada dia perdien el bus de tres quarts de nou. Llavors hi havia una pausa. El pròxim que tenia calat era un padrí que llegia el diari al banc del sinofós –si no fos la cama, si no fos l’artrosi...- Després venia la pausa del dinar. És clar que en passava més de gent, i que si tomba i que si gira, però a mi no m’interessaven. La millor, la meva preferida, era la nena que a les tardes feia volar l’estel platejat ben amunt, fent-li fer unes giragonses precioses. Sempre estava contenta. Però el dia que de bon matí, no van desfilar els primers personatges, vaig tenir un mal presagi. Més tard tampoc van aparèixer la mare i la filla; i tampoc l’home del diari. Ansiós vaig esperar fins a la tarda, fins a l’hora de l’estel llampant. Tampoc va sortir a volar. Llavors, vaig sentir campanades a mort. Un dels meus personatges..., havia deixat d'emetre.
La primera era la dona de negocis que entrava la mar de feliç vint minuts abans a la feina, perquè s’entenia amb el seu superior a la sala de reunions. El segon era l’home de negocis que sempre corria, malhumorat, amb el mòbil enganxat a l’orella dreta, i un maletí de color negre a la mà esquerra i que cada dia arribava deu minuts tard a la feina; al migdia, però, en sortia un quart abans. Les terceres eren una mare i una filla que cada dia perdien el bus de tres quarts de nou. Llavors hi havia una pausa. El pròxim que tenia calat era un padrí que llegia el diari al banc del sinofós –si no fos la cama, si no fos l’artrosi...- Després venia la pausa del dinar. És clar que en passava més de gent, i que si tomba i que si gira, però a mi no m’interessaven. La millor, la meva preferida, era la nena que a les tardes feia volar l’estel platejat ben amunt, fent-li fer unes giragonses precioses. Sempre estava contenta. Però el dia que de bon matí, no van desfilar els primers personatges, vaig tenir un mal presagi. Més tard tampoc van aparèixer la mare i la filla; i tampoc l’home del diari. Ansiós vaig esperar fins a la tarda, fins a l’hora de l’estel llampant. Tampoc va sortir a volar. Llavors, vaig sentir campanades a mort. Un dels meus personatges..., havia deixat d'emetre.