Caminar

Caminar el delectava, li curava l’ànima, i d’uns dies ençà havia notat que necessitava d’un hospital que sanés les ferides del seu cor. Amb el temps, però, havia observat que no hi havia millor consulta que la immensitat de l’orbe celestial. Així que es concedí uns dies per alliberar-se de tot i lliurar-se al càlid oratge de la natura. Ara, es trobava a la muntanya, allà on l’aigua corre apressada entre roques vestides amb teles verdes i els arbres estiren llurs branques buscant llum que els estimi. Entre tot això, caminava.
Com una eruga que lentament es metamorfosa en papallona, el paisatge a través del qual ell trescava es transformava. Els avets s’anaven fent menys presents, els rius s’enxiquien i es convertien en filets blaus de llana, els cabells verds anaven perdent el color i la presència esdevenint petites males herbes mal repartides, i la fressa desapareixia, deixant pas a l’agradable so del silenci. Els canvis, però, mai li havien fet por, i seguia enfilant decidit cap amunt.
El sol punyent, com ell, ascendia, mentre les hores s’escolaven i ell s’asserenava tot rumiant. A poc a poc s’acostava al pic, i fou quan l’albirà que prengué consciència del camí que havia fet. La seva motxilla era plena de vivències i emocions i ell era una mescladissa desordenada que l’havia portat a ser on i com era, i contemplant ja de ben a prop la corona de llorer, s’adonà de tot. La immensitat del buit que contemplà davant l’omplí de veres evidències, tal espectacle natural el nodrí i el feu comprendre què necessitava. La grandesa del que veia l’havia empetitit tant que, amb ell, s’havien fet també diminuts els problemes que l’empaitaven. S’exaltà molt, saltà, corregué, voltejà la creu del cim i omplí la vall silenciosa dels seus crits. I corprès pels nous pensaments que l’inundaven, hissà les veles i navegà la nova mar que retrobà davant seu: estava decidit a prendre un nou camí per a la seva vida, ser feliç era la seva prioritat.