Calúmnies sobre Roses

Em despertaren les veus abatudes dels meus companys, ells, turmentats per l'enyorança, cantaven (bé, almenys ho intentaven) velles cançons de guerra al so del vent, amb les suaus ones com a única audiència. Érem al mar de Roses (anomenat així per les seves costes sanguinolentes, llaurades per una guerra mil·lenària) navegant sense rumb, i encara que estàvem capficats dins l'idea què potser no tornaríem a veure els qui estimàvem, seguíem sense desistir al mal temps, doncs per molta fredor que sentíssim, nosaltres afrontàvem la situació sense llàgrimes i, això ens feia sentir els més valents, masculins i forts del món, perquè; els homes no ploren.
No quedaven gaires subministres; no hi havia ni vi ni cervesa. Sí guardàvem una mica d'aigua dolça, però nosaltres no estàvem acostumats a beure'n, l'aigua era per als dèbils, les dones i els pobres, i aquí ningú no era dèbil (no havíem deixat caure cap llàgrima) ni tampoc pobre (mai havíem tastat l'aigua). A més, dins aquesta petita família creada per la soledat tots érem d'alt bressol, i això ens negava la capacitat de conduir un vaixell. Ens havien enviat per dirigir els soldats a la batalla d'Enginèssia amb una petita tripulació per navegar, però aquesta, ressentida d'odi pels nostres privilegis, havia saltat a les barques d'emergència (nosaltres anàvem armats i no ens van enfrontar per quedar-se el vaixell) un cop mar endins, deixant-nos sols i plens d'impotència... patètic!
Quan les veus dels congèneres es silenciaren, els meus ulls es van tornar a perdre entre l'aigua salada; ja s'estava fent rutina, això. Mirava l'escuma desfer-se entre la meva perdició color blau, els peixos nedar pacíficament, el fons brillant pel metall perdut en batalles marítimes, l'immens cel, la fusta del brancal sobre la que em sostenia... i res no em feia sentir millor, em seguien agafant nàusees. Definitivament jo no estava fet per navegar, però tant de bo sí. -No passa res, ens en sortirem, els homes som forts. Només hem de seguir orant.- repetia aleshores dins la meva ment sense parar, aferrant-me al que m'havien ensenyat ja des de ben petit: Si li demanàvem, Déu ens protegiria i salvaria.
Passaren els dies i se'ns acabà la beguda, també els ànims. Jo m'esmicolava a passes agegantades; se'm buidava el cor. No volia que aquelles bavoses de mar es sortissin amb la seva, no volia morir si no era per la pàtria, no volia romandre incapaç, no volia res del que em passava. Seguia queixant-me, sense forces per moure'm però amb l'agradable escalfor dels raigs solars, i poc a poc, a mesura que m'anava relaxant, tots els mals fugien del meu ésser, deixant regnar plenament la pau. I miraculosament, vaig començar a pensar d'una altra manera, valorant aquelles coses que sempre havia menyspreat, creant noves hipòtesis i formulant-me preguntes; potser l'aigua no era només per la classe baixa, potser els homes sí ploren, potser Déu no sempre ens salvaria, potser jo no era un sant... De debò era afer a la meva pàtria? De debò era millor que aquells mariners? Potser, en el fons, tots som iguals... Me'n vaig penedir a més no poder, moriria sense conèixer el veritable significat d'humilitat.