Cal Rata

El vell compta cada moneda dues o tres vegades al dia, més o menys cada cop que escolta grinyolar la casa. La seva dona sempre li diu el mateix:
—Si tenim diners, estima’t, perquè no els invertim a la casa? A veure si al final se’ns caurà a sobre.
El vell sempre contesta igual:
—Dona, que no veus que la casa s’està assentant?
—Això ja ho deia ton pare; i el pare de ton pare, també; i el pare del pare de ton pare. Quantes generacions necessita aquesta ruïna de casa per assentar-se? Digues-m’ho!
—Les generacions que siguin necessàries!
La dona havia tingut dos aborts. Ara, amb l’edat, només té un vell i una casa.
—No n’hi hauran més generacions— xiuxiueja.
Contesta l’edifici, que torna a grinyolar. Però, aquesta vegada, les parets tremolen i una gran esquerda surt al menjador.
—Que et deia jo, vell tossut?
L’home, que compta les monedes angoixat, ni la mira quan contesta.
—La casa s’està assentant, m'has de creure.