Brillantor irreal

Brillantor irreal

En les profunditats d’un antic bosc, el nom del qual s’havia perdut fa anys, existeix una torre tan alta, que semblava tocar les estrelles, on hi vivia una investigadora amb la intenció de descobrir i despertar, la capacitat de l'ésser humà en controlar l’irreal i impossible. La seva rutina diària, constava de l'estudi i la lectura de llibres antics, passejar pel bosc en cerca d'inspiració i meditar mentre sentia el soroll de la natura i les cascades, i al final del dia, ho redacta tot en fulles de paper.

Una nit, va somiar que estava en un lloc molt fosc, era l’única ànima en aquell buit negre infinit, però una “cosa” que desprenia una brillantor molt intensa, va acaparar la seva atenció, a l’intentar tocar-ho, sentia que no era pas físic, és com si es tractés d’un objecte invisible a la vista, però, per una estranya raó, el va poder tocar, i un sentiment càlid va recórrer tot el seu cos, per després emetre una llum que va il·luminar tot el negre buit.

Quan es va despertar del llit, es va notar una mica marejada i diferent, com si no fos la mateixa d’abans. Volia agafar un llibre, però estava molt lluny i l'hi feia mandra aixecar-se, amb la mà oberta, va fer desaparèixer el llibre, en aquell instant va descobrir que, després d’haver tingut aquell estrany somni, es va convertir en la primera forma de vida en tenir poders especials, però no sabia cap on havia anat el llibre…

Podia controlar qualsevol element, fer les coses transparents… i això només era el principi. Tot seguit, va escriure un llibre per emmagatzemar tots els seus descobriments, que ella va titular "Màgia", fent referència al moment en què un estel fugaç, amb el seu poder misteriós, compleix el desig de la persona qui ho va desitjar. I es va autoproclamar com una “maga”, fent referència al títol del llibre.

Anys després, una nit, va intentar descobrir si era possible que una vida, pugui tenir l'habilitat de levitar, així no li costaria gens pujar totes aquelles escales de la torre, ja que la seva àrea de treball és a l'última planta. Això és degut perquè ella pensava, que com més amunt estaves, millor pots percebre el poder dels estels.

Però com qualsevol cosa té una part de llum, també té una de foscor…

Sense saber perquè, al moment d'escriure en un llibre amb apunts sobre la levitació, un element fosc desconegut va aparèixer en les fulles, era el costat més fosc de la màgia en estat pur, i va començar a estendre per tota la seva torre a velocitats vertiginoses, l'estructura estava sent consumida per la foscor i la maga no tenia escapatòria, semblava que era el seu fi…

Però no volia el mateix destí per a la investigació, havia d’evitar que la màgia estigués corrupte i oblidada per sempre, com a últim as a la màniga, va arrencar totes les pàgines del llibre Màgia i les va llençar per la finestra, amb l'objectiu de què gent de tot el món pugui continuar la seva investigació i descobrir el veritable potencial, sense límits que posseeix la màgia, centenars de papers van omplir el cel estrellat.

Els fulls van volar per tot el món, arribant fins als llocs més inhòspits, gent de tots tipus, es van adonar dels papers, i tot seguit van començar a veure i desentranyar els seus misteris i secrets.

Una nova era estava a punt de començar.

Va passar molt de temps, i quasi tot el món podia dominar la màgia, inclòs van descobrir moltíssims conjurs i tota mena d'encanteris, inclouen el poder de la levitació…

Però encara falten moltes pàgines per trobar; alguns rumors deien que potser algú els amaga, altres creuen, i pensen que es la més encertada, que han sigut destruïts mitjançant fenòmens naturals, com potser la pluja, altes temperatures, tornats… i també, pels més bojos; els papers poden haver sortit volant tan amunt que, es van dirigir a l'espai i finalment van impactar a la lluna…

Per part de la torre de la gran maga, no n'hi havia cap rastre, inclouen la mateixa investigadora, encara que havia desaparegut, la seva missió va ser completada.

Però ha sigut lo correcte?

El món pot avançar cap a una era de miracles o, serà maleïda per sempre, amb la foscor?

Només el temps ho dirà…