BORJA MARI

En Borja Mari havia passat la seva infantesa en aquella casa, amb aquella família que l'havia acollit amb els braços oberts i disposta a donar-li tota l'estimació del món. Els àlbums fotogràfics de la família eren plens de records dels primers dies d'en Borja Mari amb ells: quan va començar a caminar, quan va menjar el seu primer plat tot sol, quan va descobrir les joguines, quan jugava amb el ca de la casa... Ell havia respost amb fidelitat i amb algunes mostres d'afecte, si bé no tantes com desitjava la seva família d'acollida.
Però ara es trobava en el trànsit de l'adolescència cap a l'edat adulta, i els seus esgavells eren freqüents i espectaculars. Primer van ser els canvis en el seu caràcter; de dolç i adorable, va passar a ser aspre i egoïsta. Després foren les sortides nocturnes, que es perllongaven normalment fins a trenc d'alba. Era inútil establir normes, i els càstics no donaven resultat; ell anava a la seva i es deixava endur pels seus instints més bàsics. La família no veia clar com acabaria tot plegat, i la seva por era que en Borja Mari acabàs convertit en un gran perdulari.
Ho van consultar amb els amics i coneguts, inclús van anar a un especialista de renom, qui els va dir que només tenien dues opcions. L'una, era aguantar com puguéssin, armats de paciència ultraterrenal, totes les malifetes que els feia i que els faria en el futur.
També els va plantejar una altra solució, la millor segons l'especialista, i la que els va recomanar amb insistència. Es tractava d'una operació quirúrgica molt senzilla, a on arranjarien a'n Borja Mari perquè deixés de ser mascle i es convertís en una espècie d'eunuc. La família ho va rallar i rumiar, i van arribar a la conclusió que el preferirien sencer i mascle; així que es resignaren a tot allò que vingués en el futur amb tal de mantenir la integritat física del seu estimat moixet, en Borja Mari.