bona nit princesa

Per fi han marxat, ja era hora, no podia més. Ara podré despintar-me el somriure i deixar que el dolor mostri la seva cara. Fins demà el temps es meu, i cada cop es més preciós, em queda tan poc... Avui quasi m'he atrevit. Ha estat quan en Pep ha dit que la Laia li ha demanat quan tornaré. Però dues llàgrimes m'ho han impedit, eren les seves, encara que s'ha tombat les he pogut veure. I jo només he pogut dir: aviat, suposo. I tinc tantes coses per dir. Voldria poder donar-li instruccions per quan falti, voldria saber com s'arreglaran sense mi. Dir-li que a la Laia no li agraden els cigrons, ni aquell vestit de llacets que li va fer l'avia. Que quan està trista s'amaga a l'armari, però quan olora la xocolata desfeta surt volant. També m'agradaria dir-li a en Pep que confio amb ell, que sé que serà un bon pare, i que el dia que es casi la Laia, que li doni aquell anell que tinc guardat a la caixeta vermella. I tantes, i tantes coses... Però no puc, no em deixen.
Quan venen, tan ell com la meva germana, no paren de dir-me que m'he d'animar, que m'esforci, que avui faig millor cara. I jo que si, que cada dia estic millor, que avui tinc gana i tot. Però els seus ulls no menteixen, em miren amb pena quan creuen que jo no miro. A vegades tanco els ulls, i em faig la dormida, i els miro de reüll i els escolto parlar en veu baixa amb la infermera. I jo estic tan cansada, lo que donaria per no haver de fingir. Es com si els sentiments s'anessin tornant de cotó fluix, cada cop els sento més llunyans. I demà tornaran, com cada dia, i hauré de pintar-me de nou el rostre per no amoïnar-los. Però ara només som jo, el meu dolor, i la foscor. Bona nit princesa.