Bon dia a tots i a totes...

Bon dia a tots i a totes

Bon dia i gràcies. Gràcies per haver vingut en aquest dia tant especial. De fet, us hauria de donar no només les gràcies per haver vingut, sinó també per haver volgut compartir amb mi aquests anys de vida. De fet, si avui emprenc aquesta nova etapa és gràcies a tots vosaltres, tot i cada un heu contribuït a fer-me tal i com sóc. Una cosa, que avui puc dir, amb tota sinceritat, que m'agrada. Per això i molt més, gràcies.

Segurament, molts esperaríeu de mi unes paraules més elaborades. Tants anys dedicant-me en el món dels discursos i tot plegat, perquè avui, que he d'elaborar el discurs més important, no trobi els mots adequats ni sàpiga per on començar. Així que improvisarem sobre la marxa, tot esperant que no em deixi res important per a dir-vos.

En primer lloc i tal i com heu pogut observar al principi. Us avanço que no entraré en personalismes. Crec sincerament que no cal. Potser us sorprendrà a més d'un. Durant anys, he estat un gran defensor de certes persones i que ara no les mencioni en veu alta ni els doni un tracte preferencial no vol dir que no continuï sent fidel a elles. Però crec, i penso, que avui és un dia dedicat a tots. Avui, i de fet tota la vida, hauria de ser un dia dedicat als altres, a tothom, al món. No només perquè estem en un món interconnectat o interdependent, sinó perquè de tots aprenem i de tots disfrutem algun que altre ara. I la vida no és res més que això, ares l'un darrera de l'altra. Ares, robats a un temps imaginat. Ares que ens permeten riure, divertir-nos, créixer, disfrutar i gaudir d'aquesta vida. I els ares, no són res sense els altres. Així que el meu discurs el dedico als altres, a vosaltres i a molts d'altres que ni tant sols saben que me'n vaig, que començo un nou futur, però amb qui he compartit entranyables Ares.

En segon lloc, us avanço que marxo amb un sol desig: espero haver-me portat bé amb vosaltres. No vull que sembli que vull marxar assegurant-me de tenir tancats tots els ressentiments, totes les tensions o problemes que hi hagi amb algú (que ara no me'n apareix cap), ni tampoc vull semblar una mica pedant i que us penséssiu que vull quedar com un sant i com un bon nen. Perquè ni una cosa ni l'altre és veritat.

Deixeu-m'he que m'expliqui. No sé ni s'hi val la pena, potser això és una d'aquestes girades que molts heu patit. Una neura més en la meva llista. Però, oblideu això, oblideu el meu passat i deixeu-me que us expliqui el que he descobert fins aquí, i el que vull que sigui el meu llegat.

Durant molts anys, desprès de passar una infància que recordo feliç i rient. Vaig caure en un cercle de pura ansietat. Una etapa plena d'incerteses on no tenia fixat un rumb (de fet, amb els anys que he estat queixant-me per no tenir rumb, us semblarà mentida que n'hagi trobat un. Però és veritat, el tinc, i això em dóna una tranquil·litat inimaginable.

Durant molts anys, he estat nerviós, sense ser conscient fins a quin punt ho era.
Durant molts anys, he estat dependent, d'amics, de família, de les meves creences i del meu mapa mental, sense ser conscient de què hi podia haver un més enllà.
Durant molts anys, m'he escudat en les meves pors, al cotxe, a la meva incapacitat de fer riure o ser divertit, en la d'anar sol per la vida,... i m'he anat creant grans i gruixudes cuirasses sobre etiquetes de mi: jo sóc l'intel·ligent, jo sóc el que sé veure causes i conseqüències, jo sóc el fidel i per això ja em mereixo un respecte i un tracte preferencial, jo sóc el bon fill i el que ajuda, jo sóc el de la sexualitat ambigua i per tant no cal que doni explicacions i expliqui quin és el secret que amago, jo sóc el que ajuda i per tant ja m'han de retre un homenatge,...

Durant molts anys, he anat errat per aquest món. Buscant la felicitat fora de mi, buscant explicacions i perquès a coses que passaven al meu voltant i no entenia, buscant enemics i causes fora de mi, buscant ser una bona persona només perquè així ho diu la societat o el saber estar.

Durant molts anys, potser vaig ser un camaleon. Però també vaig ser una serp que creia que mudava i creixia davant dels mals i com una serp em creia fora de tota responsabilitat d'aquests. També vaig ser un escorpí, que jugava a ser misteriós a deixar les coses a mitges, a deixar entrar només a qui volia dins del meu cercle i quan les coses anaven en maldades, aixecava la meva punta i llançava un gran i poderós verí. Tot s'ha dir, d'això d'atacar i trobar debilitats, sí que se'm donava bé durant molts anys. De fet, ho de reconèixer, durant un temps havia pegat gratuïtament. I les meves hòsties eren de campionat. Durant molts anys, m'identificava amb el meu cranc, que no sap anar endavant, que tira enrere, mira a la dreta, a l'esquerra (tot i que jo no sabia diferenciar-les) i sembli que no vol tirar endavant, escudant-se en què no sap on anar, que ell sap que ha nascut per ser una cosa gran, per ser una àguila, em deia. I tot plegat, era perquè estava equivocat en com enfocar el món. Era perquè no reconeixia que en aquest món el teu millor amic ets tú i que si tu no estàs bé en tu mateix és impossible que estiguis bé amb els altres.

Recordo, que durant molts anys, havia criticat i dit (de fet m'encantava criticar i cotillejar durant molts anys!!) que els meus amics no eren amics entre ells, i que si bé jo tampoc ho era amb ells, jo tenia un amic, un gran amic i que l'amistat era aquella dependència i subordinació que jo li tenia.

Durant molts anys, m'heu conegut així i, malgrat tot, heu estat amb mi, al meu costat, m'heu aguantat, potser amb més o menys ganes, però heu estat allà. I això m'ha fet pensar, què tinc de bo? Què deuen veure-hi? Perquè veient el plan, potser seria més sensat apretar a córrer!!

Així, que també, sobre la marxa improvisarem i pensarem que tinc de bo perquè podent canviar o marxar no ho fan?

En l'any del meu canvi, vaig fer un curs de coaching on havíem d'apuntar dos valors que creiem que tenia el nostre company. Recordo que em van parlar de la meva capacitat de sociabilitat.

Sociable, simpàtic, amable. De fet, això és cert. De fet, un dia em van dir que del meu grup era una de les persones que més fàcil entrava a la gent i que hi entrava d'una manera diferent al meu altre gran amic, que se'ls guanyava a partir del riure. Jo, com ja us he dit, no brillava pel meu enginyós sentit de l'humor, jo sempre he sabut jugar al poder del somriure i era justament això el que crec que hi trobaven en mi.

Mireu, el somriure és una arma poderosa. En primer lloc, perquè parteix de la creença que no m'has de tenir por, que pots confiar amb mi, que tots som iguals i que sóc una persona empàtica (gran paraula aquesta! Ja hi entrarem més endavant!). El somriure sempre uneix i trenca barreres. El somriure, a diferència del riure nerviós (que també el tenia) neix de dins teu, perquè per sobre de tot, hi ha el somriure sincer.

Durant molts anys, la sociabilitat era per ami una arma de doble fil. Creia que m'enduia les millors impressions, que l'altre era meu al moment, i que desprès d'un fantàstic primer contacte, creia que el fallaria, que no podria complir les seves expectatives, perquè o bé no estava pas interessat en complir-les o perquè les feia massa elevades. Per això, davant d'una nova persona, sempre acabava optant per deixar-la endarrere, oblidar-la, no voler cap més contacte, no crear situacions d'obertura,... Ara, me'n ric. Il·lús! com si jo hagués tingut mai la capacitat de saber què pensa l'altra gent, què pensa de mi, de les expectatives que dipositava en mi,... I així, el meu cercle s'anava quedant reduït dia a dia. I així, el que era una gran arma, allò que sabia fer bé i em sortia de dins, acabava en un forat buit, perdut en el no -res.

Ara el somriure per a mi és molt més que un obrir la boca. Ara, és la primera porta a un món ple de possibilitats al que em vull i em deixo submergir. Un món de coneixement de l'altre, un món d'obertura sincera, de disposició. Un món sense expectatives, ni prejudicis ni etiquetes. Perquè la vida és tant senzilla com l'espontaneïtat del somriure. Així que somrieu i veureu com canvien les coses!!

*****

Ahir, vaig marxar amb presses i ni tant sols sé si el paràgraf anterior està mig acabat o si es mereixia una rellegida. Malgrat tot, avui el deixarem així i emprendrem un nou fil, un nou camí d'Ariadna que mai se sap on ens portarà, com la vida? No, no és com la vida. La vida té un destí, un sistema de doble creació del quan nosaltres en som responsables. I això, tant obvi i tant fàcil d'entendre m'ha costat molt d'aprendre. Som responsables dels nostres actes, dels nostres sentiments, de les nostres creacions, perquè al cap i a la fi, si hi pensem bé, a qui podem culpabilitzar o responsabilitzar de la vida sinó és a nosaltres mateixos? A qui? Al final, ni les circumstàncies vitals, ni el nostre entorn, ni la nostra educació, ni els pares ni els amics tenen la culpa de les nostres decisions. Només nosaltres, per això, ara crec sincerament que el canvi és possible, que el canvi, més que possible, és necessari i proactiu.