Boines i tomàquets

Vaig conèixer poc l'avi del meu pare. El recordo tot encongidet, vellet, amb el seu bastó i la seva boina. Però recordo les sensacions, recordo que m'agradava estar amb ell. Potser tenia tres o quatre anys quan ell va marxar al seu poble, Caudete. Al acomiadar-se de mi em va dir que tornaria i em donaria la seva boina. Però ja no va tornar. Els mesos passaven i el meu pare parlava amb ell per telèfon, en castellà i en un to fort. Cridava. Como estás abuelo? I jo li deia assentada al terra, digues-li que em guardi la seva boina. I ell li deia "las niñas bien! Clara te manda recuerdos, muchos besos, y que le cuides la boina que cuando sea mayor se la pondrá ella".
Però mai no vaig tenir la boina. Recordo que el meu pare va marxar de pressa i corrents un dia cap. I així jo em vaig quedar sense boina i el meu pare sense avi.
Però jo tenia un avi fantàstic. Vaig créixer al seu costat, passava molt temps amb ell i m'agradava estar-hi sense fer res. Sèiem i deixàvem passar els dies d'estiu. Buscàvem l'ombra que ens proporcionaven els arbres voltant la casa amb la cadira a mesura que el sol anava canviant de posició. Començàvem pel desmai de davant la casa. Era gros i l'ombra durava bona part del dia. Però al migdia quan el sol era molt alt el desmai no ens protegia suficient i anàvem cap al nesprer del darrera. Allà la casa feia prou ombra per resguardar-nos una estona. Ell seia a la cadira i jo al terra, el gos se li posava sobre els peus. Feia veure que no li agradava però romania ben quiet per no despertar-lo. Jo llegia, tots aquells estius vaig llegir molt. Aprofitava l'excursió setmanal al poble per comprar un parell de llibres. L'àvia comprava totes les revistes del cor. Un cop feta la compra jo demanava tornar a casa en taxi. La baixada a peu era dura però la pujada, carregats, era molt pitjor. Jo anava tota contenta amb els meus llibres nous, la Berta duia algun quadern per pintar i llapissos de colors. L'avi s'asseia al davant al costat del conductor jo el mirava i li explicava tota emocionada els llibres que havia comprat. Després els llegia sota als arbres amb ell ben a prop.
Teníem cura de l'hort. Sobretot a primera hora del matí o al vespre. L'olor dels enciams i dels tomàquets al costat del nesprer mentre llegia em feia aixecar molt cops per anar a vigilar com creixien les tomaqueres. El primer fruit de la temporada era el més desitjat. L'avi i jo el miràvem cada dia, l'oloràvem. No hi ha res comparat a l'olor del tomàquet a la planta o acabat de collir. Gairebé ja no trobo tomàquets que facin aquesta olor. Quan en trobo no ho puc evitar; els oloro i veig com cada estiu el meu avi i jo vigilàvem el primer tomàquet. Com ell cada dia em deia que encara no, que esperéssim una mica mes. I finalment, arribava l'hora. El tomàquet estava a punt per ser collit. Sempre n'hi havia un de més matiner. Els altres anaven uns dies per darrera. L'avi portava el ganivet. Jo collia el fruit i el rentava a la font. Ell el partia en dos, i ens el menjàvem. Mai hi haurà res que sigui com aquell primer tomàquet de la temporada. És molt més que això. Era el nostre, el de cada estiu, el que vigilàvem i ens menjàvem a mitges. Callats. Gaudint-ne. Per que era el primer, per que cada any ho fèiem, i per que eren deliciosos i feien una olor, però sobretot perquè ho fèiem junts. Des de sempre.
Vam créixer així, tots els estius al poble amb els avis i tots els caps de setmana. No m'hi avorria mai. Sempre trobàvem una cosa per fer. Recollíem les fulles dels arbres que embrutaven el jardí. L'avi s'asseia i comptava les fulles per pagar-nos després. Un ral per cada fulla. Per cada quatre fulles una pela. Tenia dues galledes i les contava totes. Era just. Sempre ens pagava pel que recollíem. Jo era mes gran i guanyava més. Potser dos-centes o tres-centes pessetes. Hi havia moltes fulles. I suposo que era generós. Era just però generós. I aleshores agafàvem les bicis i anàvem a la piscina. Jo hi comprava gelats per tots i la Berta hi comprava llaminadures. Tornàvem ràpid a casa per que no s'ens desfessin els gelats. "Almendrados" pels avis, "negrito" per mi i "popeye" per la Berta. A mi em durava molta estona. L'avi se'l menjava en dues mossegades. I així passàvem la tarda. Quan no hi havia fulles l'avi em donava diners per anar a buscar els gelats. Veiem el tour de França. I ajudava a cuinar l'àvia. I ens vam anar fent grans i cada cop passàvem menys temps a casa. Però sempre trobava un moment per estar amb el meu avi. Vam deixar de plantar tomàquets. Ell cada cop era més gran i al meu pare li feia mandra l'hort. Després van arribar les vacances amb amics i cada estiu passava menys temps a casa amb la família. Però seguia molt unida al meu avi. Seguíem passant les nostres estones junts. Tinc un munt de records del meu avi. Però pocs tangibles. La memòria molt plena i al calaix, la seva boina. A ell no li agradava. No li va agradar mai. Quan es va fer vellet i ja s'havia d'ajudar amb un bastó li vaig regalar una boina. Grossa, l'avi havia estat molt alt. Tenia unes mans enormes i el cap deu n'hi do. La va mirar amb raresa. No se la posaria pas ell, no era un vell.
I quan plovia i jo el portava a fer un tomb li feia posar la gorra. Ell ho feia per fer-me contenta. Tot i que acceptava dient que no volia mullar-se la calba.
I quan miro la seva barretina, que no sabia que la tenia, la senyera que penjava al balcó cada onze de setembre, el recordo, penso en ell. Però sobretot quan veig la boina, que feia entranyable el meu besavi, i que vaig regalar al meu avi amb tot l'amor del mon, quan veig la boina recordo els estius, els tomàquets, els llibres, les bicis, el tour de França… recordo una infància fantàstica. El més curiós és que la boina li vaig regalar quan jo ja tenia vint anys. Només un any abans que ell morís, però funciona gairebé igual que la flaire d'un tomàquet acabat de collir.