Blog

Aquest és el meu primer post i encara no sé ben bé com m'he ficat en això d'internet a la meva edat. Suposo que aquestes coses no les llegirà ningú al cap i a la fi en aquest món ple de soledats, però em servirà per a descarregar els meus problemes que ja ningú vol escoltar. A punt de fer 50 anys, i ara me n'adono que la meva vida no serveix per res, que el meu món s'enfonsa amb el meu matrimoni i que no podré mai més ser feliç al seu costat.
Ell ho és tot per mi, i jo per ell no he sigut mai més que un forat per on enfilava la seva agulla punxant de tant en tant. Hores i hores tancada a casa al seu servei per aconseguir poc més que silenci, entregant-li la meva vida a canvi de poc i obtenint-ne no res, ni tan sols consol en els moments en què jo més el necessitava. Ell és un ésser inert que a mi m'ha anat poc a poc traient la vida sense que jo me n'adonès... i ara ja és massa tard per recuperar el temps que mai he tingut.
Ho sento, estimat diari, t'hauré de seguir escrivint en un altre moment perquè ara les llàgrimes no em permeten continuar.
El dia següent, ja una mica més animada, quan vaig tornar a escriure en el meu blog, una llumeta que feia pampallugues m'indicava no sé ben bé què, però no m'en vaig poder estar de clicar-hi. Algú en la soledat de la xarxa havia llegit el meu missatge de socors i hi havia donat resposta, una resposta ben breu:
JA NO HAURÀS DE PLORAR MAI MÉS, CEL MEU.
Res més, ni un nom ni tan sols un telèfon o una adreça electrònica. En principi vaig pensar en el meu marit però el conec i sé que ell mai... No, pensar en un detall per part seva era massa somiar.
Els dies següents em vaig connectar, una setmana sencera esperant veure la llumeta fent pampallugues però res. Devia haver estat un error, aquell estrany missatge no podia anar dirigit a mi.
Però al cap d'una setmana va començar de veritat el joc: Quan tornava del mercat, vaig trobar un pom de flors a la porta de casa amb una nota que deia: TINC GANES DE VEURE'T i no, la lletra no era la del meu marit, que d'altra banda estava a la feina.
Vaig mirar a banda i banda. Ningú. Ara sabia que hi havia algú que em volia veure, però no sabia qui ni com contestar-li el missatge. La resposta la vaig trobar a la xarxa.
Em vaig decidir i vaig escriure un nou post dedicat al meu admirador secret preguntant-li qui era, què volia de mi i per què m'havia enviat flors, si jo no el coneixia. La resposta es va fer esperar uns vint minuts, però no em deia gran cosa. Qui fos m'esperava demà a la porta del Womens secret, a les 10 de matí, i no donava més explicacions. Només deia que encara que jo no l'hagués vist mai, ell em coneixia a mi i em pregava que hi anés. I jo, encara no sé si per la novetat de sentir-me desitjada, per la curiositat o per quina raó hi vaig anar creuant els dits per què no fos una broma de mal gust. El que hi vaig trobar em va sorprendre: M'estava esperant un noi jove (bé, a la meva edat qualsevol que en tingui menys de 40 es pot considerar jove), atractiu, amb ulleres que li donaven un aire culte que el meu marit no hagués adquirit mai.
Va venir a trobar-me amb un llibre a les mans.
-És per tu, espero que no et molesti.- em va dir amb una veu suau.
El vaig agafar sense pensar-m'ho.
Ell em va convidar un cafè i mentres esmorzàvem em va dir que no havia vist mai una dona tan bonica com jo. La resta de la conversa va ser superficial, sense atrevir-nos a preguntar res ni a donar detalls de la nostra vida. Ens vam acomiadar amb un parell de petons i un esglai que m'arribava al cor.
Ni tan sols sabia el seu nom quan em vaig trobar un altre missatge al meu blog. Deia que em desitjava, que volia fer-me coses que en altres moments de la meva vida m'haguèssin horroritzat però ara m'afalagaven: Que quan em va veure m'hauria portat de cap al seu cotxe, m'hauria tret la roba poc a poc i hauria mossegat el meu cos nu, sense estalviar-ne cap racó.
El vaig contestar de seguida. Jo potser li ho hauria permès, però el meu estatus de dona casada em feia dir-li que allò era massa atreviment per part seva i que m'hi hauria negat, confiant que ell seguís insistint com va fer.
Va contestar que no havia estat intenció seva ofendre'm, però que em desitjava molt i somiava amb mi cada nit, amb els meus ulls i els meus cabells, amb els seus llavis besant els meus en un llit rodejat d'espelmes al seu apartament, i que ja no em tornaria a escriure mai més si jo no li ho demanava.
Vaig obrir el llibre que m'havia regalat. L'havia tingut amagat en un calaix fins llavors, esperant atrevir-me a obrir-lo i llegir-lo i ara, en la soledat de meu matí, era el moment perfecte per fer-ho. La meva sorpresa va ser trobar-me que el llibre estava buit, en blanc, només una dedicatòria escrita per ell que deia: Per què no l'escrivim plegats?
No em va caldre ell per escriure la meva pròpia història, me'l vaig imaginar al seu apartament de solter pensant en mi i vaig sentir una necessitat que no havia conegut fins aleshores, per més que portava anys sense que ningú em toqués: Vaig descobrir la força dels meus dits, que es movien sols pel meu cos com mai abans s'havien mogut els del meu marit, i no vaig trigar ni deu minuts a fondre'm en un orgasme llarg, mossegant-me els llavis amb tanta força que desprès m'en vaig haver de llepar la sang. No n'estava gaire orgullosa però ho havia fet i ja era tard per penedir-se.
Desprès de dutxar-me em vaig tornar a connectar explicant-li amb detalls el que havia fet. Necessitava redimir-me, trobar una excusa per haver-me masturbat sense la presència ni el permís del meu marit.
No ho havia d'haver fet... o potser sí, perquè un cop em vaig obrir amb paraules potser massa explícites, les respostes al meu post van ser massives, i no només per part d'ell. En aquest món hi havia molts homes disposats a veure com m'ho feia en directe amb les meves mans, tants que em vaig sorprendre.
Quan ell se'n va adonar, em va dir que em volia per ell sol, deixant al seu missatge la seva adreça i telèfon perquè el truqués quan pogués. Quan vaig rebre el missatge el vaig trucar immediatament; tenia ganes de veure'l i necessitava desfogar-me, que com més aprenia a conèixer el meu propi cos amb els dits més creixia la necessitat de compartir el meu cos amb algú, i l'home que tenia a casa em feia més nosa que servei.
Em va sortir el contestador i no em vaig poder estar de deixar-hi un missatge breu: NECESSITO VEURE'T. Sonava desesperat, i ho era. Mentres parlava me l'imaginava a l'altre costat, sense voler agafar el telèfon i amb un somriure joganer. Sabia que m'estava escoltant i de fet això encara m'excitava més, però no vaig ser capaç de dir res més.
No sé ben bé d'on va treure el meu telèfon però el cas és que em va trucar al cap d'una hora per convidar-me a dinar, tot i que ell sabia, o havia de saber, que jo dinava amb el meu marit. No, no podia triar jo l'hora, a les 2 en punt m'esperava al seu apartament. El meu home ja era grandet per poder escalfar-se el dinar si jo no hi era. Però jo feia més de 25 anys que no havia dinat sense ell. Doncs ja era hora que a més de menjar obtinguès conversa a l'hora de dinar, amb un somriure i una miqueta de... sexe adicional de postres.
Vaig deixar al meu marit una nota, quatre paraules per dir nomès que no hi era i que no sabia quan tornaria, que es fes el dinar ell solet. Perquè el conec, sé que malgrat el misteri i la brevetat ell no me'n faria cap comentari quan tornès, perquè de fet això suposaria obrir la boca per parlar amb mi, cosa que ell no feia mai.
Vaig passar pel supermercat i vaig comprar una ampolla de vi per no anar amb les mans buides. Sense saber com, ja era a casa seva, un edifici luxòs, elegant com ho era ell.
Em va obrir la porta mig nu i em vaig quedar sorpresa: Mai havia vist unes abdominals tan marcades en directe, tan a prop meu. Se'm va tirar al damunt amb tanta força que el vi va caure, l'ampolla es va trencar i va començar a lliscar pel terra de tot l'apartament. Quan jo em vaig ajupir per recollir-lo, ell ja no em va donar oportunitat de tornar a una posició vertical i allà, enmig del vi llefiscós i els vidres punxants vem rodolar per terra, enganxats l'un a l'altre mentres ens treiem la roba en un impuls, amb la seva boca mossegant els meus llavis i el seu perfum que es contagiava pel meu cos, despentinant-me i fent-me l'amor d'una manera tan salvatge que no vaig durar ni cinc minuts.
Quan vaig alçar el cap, desprès d'haver perdut la noció del temps de tant rodolar, em vaig trobar de cap amb una... paret de vidre que s'alçava fins el sostre. No havia vist mai una cosa semblant.
-És veritat, no t'he ensenyat el pis.- em va dir, mentre s'apujava els pantalons.
Ja en posició vertical, l'apartament em va semblar un luxe que jo mai havia pogut somiar tenir al meu abast; era preciòs, lluminòs, de disseny, enorme per a una persona sola com creia que ell era. La paret amb la qual m'havia topat pertanyia a l'habitació, quatre vidres al centre de la casa, com una gàbia dins un menjador més gran que tot el meu pis. El menjador tenia quatre taules petites, una per cada paret de vidre, amb dues cadires per taula.
El bany tenia una banyera rodona i una sauna com les de les pel·lícules, amb les parets com de fusta i unes llumetes blaves al sostre. També tenia una terrassa ampla amb un divà per dormir o somiar les nits d'estiu. Tot el pis estava ben net i polit, amb una lluentor immensa per on no hi cabia ni un gra de pols.
Em va agafar com si fos una núvia, em va deixar suaument al llit i va agafar una ampolla de cava ben fred, oferint-me una copa.
-Espera'm, ara vinc amb el teu dinar.
Em va deixar sola al llit amb el cava mentres anava a la cuina, l'únic lloc de la casa que jo no havia vist encara. Jo per un moment entre glop i glop em vaig sentir com una reina.
Quan va tornar, portava el meu dinar en una safata. No sé com ho va encertar perquè no era res especial, però la paella és el meu plat preferit, i aquella en concret semblava precisamen
t feta al meu gust, amb el punt just de cocció, de sal, de marisc, de verdures i sense carn.
Mentres dinava ell m'abraçava i m'acaronava tot el cos. Quan vaig acabar, volia tornar a casa perquè tenia molt a fer però no em va deixar. Em va obligar a fer la migdiada (i jo em vaig deixar convèncer fàcilment desprès d'aquell àpat), passant la mà pels meus cabells i sense deixar de mirar-me.
Em va despertar la seva mà recorrent el meu cos, agafant la meva perquè jo també el toquès a ell, erecte com estava. Poc a poc vaig anar despertant per entrar en un somni real a travès del seu cos suau, gemegant i suant com mai abans, a mans d'un desconegut. Però de sobte, en ple èxtasi, vaig alçar la mirada i em vaig trobar, a l'altre costat del vidre, el meu... el meu... el meu marit, excitat de veure'ns com ho estavem nosaltres.
Instintivament vaig mig tapar amb el llençol el cos nu que ell tants cop havia vist i gaudit, mirant l'home que jeia al meu costat, que no deixava de provocar-me mentres jo cada cop m'excitava més sense saber per què, mirant el meu marit alhora, que ja posava els ulls en blanc i... amb tanta llum em semblava excitant i tot veure com s'escorria l'home que fa dos dies no em mirava a la cara.
L'altre home, del qual mai he sabut el seu nom, em va demanar que no m'enfadés. Segons ell, el meu home s'havia posat en contacte amb ell (però no sé com) quan va veure el meu blog, interessat a veure'ns fer l'amor. Ell hi va accedir perquè li agradava que el veièssin però no me n'havia volgut dir res pensant que m'hauria fet enrera.
Tot això no canviava les coses; ell em desitjava i el meu marit estava disposat a participar en el nostre joc, un joc que alhora a mi em semblava d'allò més excitant.
Vam començar a quedar de manera espontània, d'un dia per l'altre o amb unes hores d'antelació, sempre a travès del meu blog i a casa seva. El meu marit i jo hi anàvem agafats de la mà fins que l'altre obria la porta, nosaltres feiem, ell mirava i tornàvem a casa com si no haguès passat res.
Un cop a casa, el silenci seguia sent testimoni mut d'una relació que ja no s'esfonsaria mai.