Blanca com la neu

M’estimava a aquella família, tot aquell temps amb ells havia fet que s’unissin a mi amb un fil bastant gruixut d’estimació.

Esmorzaven, dinaven, berenaven i sopaven amb mi, em preguntaven coses, o preguntaven per la meva salut als demés. Si em sentia buida, m’omplien i em feien somriure, menjava molta verdura, però també bevia molt d’alcohol.

El nen i el pare eren els qui més em visitaven, la nena cada cop venia menys, però ja se sap, són coses de l’edat, i la mare em saludava a les hores de les menjades. Han passat tantes coses al meu davant, baralles dels grans, baralles dels petits, aniversaris, dols i plors, enrabiades del nen per que volia un joc, de la nena ja que no li compraven una camiseta rosa amb un gatet blan dibuixat al centre, o per que vol un mòbil d’última generació, tardes de futbol amb el pare, que celebrava les victòries i les derrotes amb litres de cervesa. Els estimava tant...

I un dia, mentre els nens eren al parc jugant, dos homes forçuts, peluts i vestits de blau, van agafar-me i sense deixar-me moure em van treure al rebedor i em vaig enamorar.

Va ser instantani, els meus ulls es van perdre en aquell blanc tant brillant i tot el meu interior es va accelerar. Els homes peluts van soltar-me mentre es queixaven de que els havia rampat i van decidir tapar-me.

Va ser l’última vegada que els vaig veure, l’última vegada que vaig sentir les seves veus, l’última vegada que em somriurien en veure que tenia freses i nata o una cervesa. És molt difícil acceptar que ets una nevera en una deixalleria i que el teu amor platònic t’ha pres el lloc, la casa i la família.

Tot aquell temps amb ells havia fet que m’hi unís amb un fil molt gruixut d’estima.