Bladskipla

Existeix una illa a l’arxipèlag grec que posseeix unes característiques fora del normal (clar està que s’hauria de definir el terme “normal”, però això és un altre tema...): està formada per un perímetre exterior ple de roques i penya-segats de cadmi, un tipus de material que té un color verd fosc ensopit. Més enllà d’aquests minerals i pedres s’alcen diversos arbres ben secs, baixos, i sense fulles. A més, l’illa està envoltada d’una estranya boira espessa i d’una pluja ben freda que deixa xop a qualsevol partícula que s’hi acosti, clima molt rar en el conegut país de foc. Com us podeu imaginar, doncs, l’illa en sí no fa gaire gràcia els turistes ni als habitants del voltant. A grans trets, mostra un aspecte lleig i fred del país que ni al govern ni a l’economia els interessa. Això ha provocat un cert menyspreu a l’illa mencionada, sent coneguda amb el nom de Bladskipla (“illa del pecat”, en grec), i la desaparició d’aquesta en tots els mapes i guies turístiques. Actualment, no se’n sap ni l’existència.

Un dia, pescant pels voltants amb la humil barca de què disposo, vaig entreveure una massa de roques i arbres secs i ensopits. Havia estat navegant pels voltants durant anys i no ho havia vist mai. Encuriosit, vaig apropar-m’hi instintivament. De mica en mica, subtilment, vaig notar com l’armilla i els pantalons se m’anaven enganxant a la pell i em dificultava els moviments de rem. Una estranya boira espessa em permetia veure solament un aspecte borrós de l’illa. Quan vaig apropar-me més vaig llançar l’ham per veure si algun peix adaptat a aquell clima picava. Vaig esperar-me uns trenta minuts fins que vaig desistir. No semblava haver-hi moviment enlloc. Vaig tornar la mirada cap a les roques i l’escassa costa i vaig sentir la necessitat d’amarrar-hi la barca i explorar la deshabitada illa. No sé com explicar-ho però alguna cosa amagada al meu interior m’obligava a fer-ho. Sentia que si no ho feia el cor em deixaria de bategar.
Així doncs, vaig amarrar la barca en una roca prop de la poca superfície de costa que hi havia i vaig dirigir-me a unes roques que quedaven separades de la resta, d’una altura més petita però del mateix color verdós. Tot i així, vist des de sota, semblava una muntanya de pedres que no tenia cim. Sense pensar-m’ho gens ni mica vaig començar a enfilar-m’hi i a escalar roca per roca. Anava pujant i pujant per l’estranya paret de pedres. El temps no semblava passar ni jo avançar. Nombroses vegades em vaig plantejar abandonar la perillosa activitat però alguna cosa indefinida dins meu em deia que no, que seguís. Quan ja no podia més i l’idea de desistir anava prenent més força vaig divisar uns quants arbres solitaris i baixos al cim. No sabria dir si vivien o eren tan sols una mera mòmia produïda pel pas del temps i el mal clima. En arribar-hi, vaig esbufegar cansadament. Em donava la sensació que havia fet un esforç esgotador i inútil. Davant meu, només es divisava camps i camps d’aquells arbres sense vida. Entre ells hi havia sorra d’un to grisós per la boira acumulada dels voltants. De sobte, entre tanta tristesa i buidor vaig veure una guspira blanca no gaire lluny. Tenia forma de conill. Vaig parpellejar incrèdul i el conill ja no hi era. “La imaginació i el cansament em deuen estar fent males passades”, vaig pensar. Però al cap d’uns pocs segons vaig tornar a veure el conill a prop d’on l’havia vist abans. No vaig deixar córrer l’oportunitat i el vaig perseguir veloçment, sense pensar en l’esgotament que ja havia acumulat. Era més àgil que jo, és clar, però vaig aconseguir seguir-lo. No entenia què hi feia un conill en un lloc com aquell. Quan vaig començar a veure que se m’escapava de la vista, vaig parar en sec. Em vaig repenjar amb les mans als meus genolls i vaig respirar tant fort que em va donar la sensació que l’expiració havia fet eco. Recobrant les forces vaig aixecar la mirada. No em podia creure el què veia, darrere els tres o quatre arbres que tenia a davant, el terra començava, gradualment, a agafar un to més verdós i a haver-hi herba. Vaig afanyar-me a deixar enrere aquells arbres tenebrosos i a acostar-me cap aquell indret. Mirant banda i banda vaig observar que el to verdós s’expandia per tot el meu voltant. Més endavant, més enllà d’on l’herba començava, vaig poder divisar un gran conjunt d’arbres fruiters de tot tipus il•luminats per un potent sol que els irradiava, fent lluir pomes, peres, plàtans i altres, que penjaven de les seves branques. Vaig endinsar-me en aquell bosc d’arbres solejats i de verdor intensa, incapaç de creure encara el què veia. A mesura que m’anava fent pas entre la vegetació, aquesta s’anava tornant més densa i arbres més diversos i desconeguts s’anaven formant als iris dels meus ulls. Fruites tropicals de tot tipus i tamany els hi donaven un aspecte formidable. Deu metres més enllà s’entreveia un ample riu d’on desenes de espècies diferents d’aus i mamífers que no havia vist mai bevien. Allò era increïble. No hauria pensat mai que darrere d’unes parets de pedra tant tenebroses, d’uns arbres tant ensopits i d’una boira tan depriment podia haver-hi aquella màgia tan... Inexplicable. No vaig tornar mai més.

Aquesta és la història de com vaig enamorar-me de Narutse, una noia molt reservada i callada. Una noia que passava desapercebuda per a tothom i que semblava invisible. Aquell tipus de noia que tot i haver compartit classe durant més de 6 anys si et saludés no sabries qui és. Una noia que no contesta si no és necessari i molt menys pregunta. Una noia que amaga coses que pocs intenten conèixer, que menys poden apreciar i que encara menys comprenen. Una noia Bladskipla.

Tal i com em va dir un vell amic d’aquells que el temps roba, en una nit de reflexió i filosofia sincera, “aquelles persones que més callen són les que més tenen a dir”.