Benvolguda estimada

No et pots imaginar quant et trobo a faltar. Quant enyoro les teves paraules, les teves carícies. El teu alè sobre el meu clatell de bon matí...
Recordo amb tendresa la última vegada que ens varem veure. Va ser a la platja de Santa Cristina, te'n recordes? No fa gaire temps, però sembla que faci una eternitat. La última vegada que ens varem mirar als ulls, que ens varem besar. Els teus ulls verds, en els que podia veure reflectit el meu rostre. L'únic mirall on m'agradava mirar-me. I els teus llavis... molsudets, rosats, tendres... trobo a faltar els teus petons més que qualsevol altra cosa en aquest món.
Estimada, he de donar-te una molt mala notícia. En Josep se n'ha anat de vacances. Suposo que ja m'entens. Va haver-hi un atac a la casa on ens amagàvem. Van caure tres dels nostres, entre ells, en Josep. No et pots imaginar quant me n'alegro de que la teva família t'obligués a marxar cap a França. No haguera pogut suportar que t'haguessin enxampat i que haguessin acabat amb l'esplèndida llum que irradia la teva mirada.
Amb la teva última carta em vas deixar molt trasbalsat. Em vaig enderrocar quan vaig llegir que havíem perdut el nostre petit. M'hagués agradat tant veure'l créixer, jugar, córrer, parlar... te'l imagines? L'ensenyaria tot el que s'ha de saber sobre la nostra terra, la nostra cultura, la nostra llengua... parlaria el català, jo li ensenyaria, malgrat la repressió. Com m'agradaria! Però ara això no podrà ser.
Bé, en part me'n alegro. No vull que em mal interpretis, no es que no em sàpiga greu, es sols que no m'haguera agradat que nasqués en aquests moments, perquè li taparien la veu tal i com ara estan fent amb nosaltres. Espero que m'entenguis, no voldria que pensessis que se me'n fot haver perdut el nostre fill, no hi ha res al món que desitgi més que tenir un fill teu. T'estimo tant...
I a més a més, no se quant ens tornarem a veure. Potser d'aquí un any, dos, tres... potser mai més. Aquí la situació cada dia està més malament. Jo i els companys ens aixequem amb el neguit de pensar que ens atraparan i que en qualsevol moment serem afusellats.
Ara mateix t'escric sota d'un pi. Té gràcia, ens varem besar i ens varem dir adéu per última vegada sota d'un pi i ara t'escric la carta sota d'un pi. Tanco els ulls i intento imaginar-te, envoltada pels meus braços, dient-me que m'estimes i que mai ens separarem. Però de cop em desperto i veig que res es real. El fred que sento m'està congelant l'ànima, m'està absorbint la vida. Ja no puc pensar igual que abans, ja no sento igual que abans. Aixeco els ulls i miro al meu voltant i només veig neu i tristesa. Veig nens petits que han perdut la brillantor de les seves mirades innocents. Veig els cossos de companys morts estirats sobre la neu. Els meus ulls es volen trencar en llàgrimes cada cop que aixeco la mirada cap al meu voltant.
Ja no se quant temps podré aguantar més. Em fas moltíssima falta. Quant et tenia al meu costat no em donava compte de quant t'estimava, ens hem tingut de separar perquè me n'adonés. Sense tu no sóc ningú, sense tu no tinc futur, sense tu no tinc motiu per a viure...
A hores d'ara, la guerra ja està perduda. Som pocs que els que quedem. Bé perquè la meitat han marxat, o perquè la meitat són morts. Suposo que aquesta serà l'ultima carta que et pugui escriure. Espero que tu te'n recordis de mi tant com me'n recordo jo de tu.
Estimada meva, ets la llum que il·lumina els meus dies, ets el foc que crema en les meves entranyes. T'estimo amb tota la força del meu cor. No oblidis mai les meves paraules, malgrat el que pugui passar t'estimaré sempre.

«Benvolguda estimada,
Sóc teu i tu ets meva.»
...................

Va ser la última carta que en Joan va escriure a la seva estimada Eulàlia. Poc dies desprès d'escriure-la va ser afusellat per les tropes franquistes. La carta mai va arribar a l'Eulàlia. Ella mai va saber que ell havia mort, pensava que s'havia oblidat d'ella quant li havia dit que havia perdut el seu fill i havia marxat a un altre país. Ell va morir sense saber que la seva Eulàlia havia tornat a la seva terra a buscar-lo, malgrat el perill. Ella va sobreviure pensant que el seu amor l'havia oblidada.
Ella es va tornar a casar, va perdre les ganes de lluitar per la seva terra, perquè la lluita li havia pres el seu primer amor. Ara fa pocs anys que va morir. El seu últim desig va ser que tiressin les seves cendres per la platja de Santa Cristina.
Recentment van trobar aquestes i d'altres cartes que es varen escriure en Joan i l'Eulàlia dintre d'un arxiu de la guerra civil. Els seu gran amor va quedar reduït a res més que unes quantes cartes. El seu amor es va morir per culpa d'una guerra. La flama del seu amor es va apagar per culpa de la repressió. Aquesta història no és la única. Es una entre tantes altres de les que varen morir per que se'ls va tapar la seva veu.