Cercador
Barana rovellada
Un relat de: zuir- Compartir:
Tanco els ulls i poso la mà a sobre, repasso la forma amunt i abaix; una sensació freda i càlida alhora.
Llevar-se pel matí, i aproftar que es fa el café per anar al menjador i pujar la persiana poc a poc seguint l'entrada de la llum amb els ulls que es van tancant, cegats, a mesura que arriba a l'alçada del nas.
El café està fet, em calenta les mans d'un despertar nostàlgic mentre torno al balcó. L'olor de café es barreja amb el de les orquídies que comencen a obrir-se donant entrada a l'estiu , tot és color, el sol calenta d'una manera diferent i deixo la meva respiració en mans del mar.
Deixo el got a terra i m'agafo a la barana, una barana rovellada i vella, pero la meva barana. Tanco els ulls per poder escoltar com les onades també saben batre fort contra les roques de l'espigó i penso en com en només cinc metres pot canviar la intensitat del cop entre la roca i la sorra. M'agafo fort de la barana i començo a baixar les mans per tocar els balustres freds pel ferro que els forma i els decora. Sempre m'han encantat els balustres forjats, plens de voltes i floritures, somric per dins i se m'escapa per fora. Mai havia pensat en com es deien els pals verticals que conformen un balcó i ens salven de la caiguda, balustre em sembla un nom original. Sec a terra sense deixar-los anar, obro els ulls i em veig el cos dibuixat pel sol.
Em desperto, obro els ulls i poso la mà a sobre, repasso la forma amunt i abaix; una sensació freda i càlida alhora. Em miro el cos i el tinc dibuixat de llum i foscor, pujo la mirada. No és la meva barana, son les barres rovellades d'una gàbia, em sento un ocell sabent d'on vinc i sense saber quan podré sortir d'aquí. Giro el cap i no veig llum per cap lloc. No sé quina estació de l'any és, ni quines flors floreixen.
Només sé que entre aquestes quatre parets és impossible escoltar el mar, que aquest és el módul més fosc de tots i que el sol no és el mateix des que sóc aquí. Ara si entenc com tot pot canviar en cinc metres, cinc metres quadrats.
Llevar-se pel matí, i aproftar que es fa el café per anar al menjador i pujar la persiana poc a poc seguint l'entrada de la llum amb els ulls que es van tancant, cegats, a mesura que arriba a l'alçada del nas.
El café està fet, em calenta les mans d'un despertar nostàlgic mentre torno al balcó. L'olor de café es barreja amb el de les orquídies que comencen a obrir-se donant entrada a l'estiu , tot és color, el sol calenta d'una manera diferent i deixo la meva respiració en mans del mar.
Deixo el got a terra i m'agafo a la barana, una barana rovellada i vella, pero la meva barana. Tanco els ulls per poder escoltar com les onades també saben batre fort contra les roques de l'espigó i penso en com en només cinc metres pot canviar la intensitat del cop entre la roca i la sorra. M'agafo fort de la barana i començo a baixar les mans per tocar els balustres freds pel ferro que els forma i els decora. Sempre m'han encantat els balustres forjats, plens de voltes i floritures, somric per dins i se m'escapa per fora. Mai havia pensat en com es deien els pals verticals que conformen un balcó i ens salven de la caiguda, balustre em sembla un nom original. Sec a terra sense deixar-los anar, obro els ulls i em veig el cos dibuixat pel sol.
Em desperto, obro els ulls i poso la mà a sobre, repasso la forma amunt i abaix; una sensació freda i càlida alhora. Em miro el cos i el tinc dibuixat de llum i foscor, pujo la mirada. No és la meva barana, son les barres rovellades d'una gàbia, em sento un ocell sabent d'on vinc i sense saber quan podré sortir d'aquí. Giro el cap i no veig llum per cap lloc. No sé quina estació de l'any és, ni quines flors floreixen.
Només sé que entre aquestes quatre parets és impossible escoltar el mar, que aquest és el módul més fosc de tots i que el sol no és el mateix des que sóc aquí. Ara si entenc com tot pot canviar en cinc metres, cinc metres quadrats.