Cercador
Aylan
Un relat de: afrias- Compartir:
És a punt de néixer un nen, tot són corredisses, crits, nervis. Tota la casa està esverada. De sobte, darrere la porta del dormitori es deixen de sentir els crits de la mare i surt com un broll d'aigua el plor fort i continu d'un nadó. Ja és aquí, ja ha nascut. Unes pinces i un tall separaran per primera vegada la mare del fill, seran uns moments, just el temps de treure-li tota la sang del cos, netejar-lo i vestir-lo amb aquella roba que amb tanta cura han cosit o comprat els seus pares, familiars i amics.
La infermera arriba a l'habitació i amb un ample somriure dóna el petit a la mare, aquesta el mira amb tendresa i mentre pensa que serà un bon minyó, alt i guapo, es descorda la camisa de dormir i se l'apropa. Ell sent el batec del cor que tant coneix, és de sa mare. Mou el cap entre els pits i amb avidesa busca el mugró, el troba i sense perdre temps comença a xuclar. Tots riuen. En acabat es queda adormit, la mare amb neguit diu que se'l mirin a veure si ha fet caca. Els avis l'agafen i es disposen a canviar-li el bolquer. Quan destapen les gasetes li veuen el sexe, en valoren la mida, somriuen i es miren amb un gest de complicitat. Les àvies, amb mirada crítica, vigilen si ho fan bé mentre cadascuna busca en la seva memòria la semblança de l'infant amb algun familiar proper o llunyà. El pare, bocabadat, no sap què dir i es mira la seva dona i el fill sense creure's encara el que veu. Els oncles i tietes fan bromes i pensen quan els tocarà a ells. La besàvia no diu res, pensa que ha nascut el futur, que de moment la humanitat continuarà i beneeix mentalment la continuïtat de la família.
Tres anys més tard. Dins d'una guerra que ningú no entén, com totes, milers de famílies lluiten per sortir del país. Travessen deserts, muntanyes i, quan arriben a la costa en embarcacions desballestades es llancen a creuar el mar. Si aconsegueixen travessar-lo, tindran esperança, futur i deixaran enrere la fam, la por, la injustícia, la mort... De cop, s'embraveix el mar, el xic s'esmuny de les mans del seu pare i l'home veu amb desesperació com desapareix el seu fill, un vailet ple de vida... Mira al cel i pregunta a crits: «Però, qui mana al món? Qui consent que mori un infant?» Ningú no li contesta...
A l'alba, el mar sembla que es penedeixi del mal que ha fet. Llavors, amb dolçor ho va posant allò arrabassat damunt la sorra. Les ones bressolen delicadament el cos inert, sense vida del nen. Els pescadors, en veure’l, es descobreixen i una mare mira al cel preguntant; «Per què, per què?».
Allà, en algun lloc de l'univers, els déus, sí és que existeixen, es preguntaran: «En què devíem estar pensant quan hem deixat que s'ofegués una criatura?».
La infermera arriba a l'habitació i amb un ample somriure dóna el petit a la mare, aquesta el mira amb tendresa i mentre pensa que serà un bon minyó, alt i guapo, es descorda la camisa de dormir i se l'apropa. Ell sent el batec del cor que tant coneix, és de sa mare. Mou el cap entre els pits i amb avidesa busca el mugró, el troba i sense perdre temps comença a xuclar. Tots riuen. En acabat es queda adormit, la mare amb neguit diu que se'l mirin a veure si ha fet caca. Els avis l'agafen i es disposen a canviar-li el bolquer. Quan destapen les gasetes li veuen el sexe, en valoren la mida, somriuen i es miren amb un gest de complicitat. Les àvies, amb mirada crítica, vigilen si ho fan bé mentre cadascuna busca en la seva memòria la semblança de l'infant amb algun familiar proper o llunyà. El pare, bocabadat, no sap què dir i es mira la seva dona i el fill sense creure's encara el que veu. Els oncles i tietes fan bromes i pensen quan els tocarà a ells. La besàvia no diu res, pensa que ha nascut el futur, que de moment la humanitat continuarà i beneeix mentalment la continuïtat de la família.
Tres anys més tard. Dins d'una guerra que ningú no entén, com totes, milers de famílies lluiten per sortir del país. Travessen deserts, muntanyes i, quan arriben a la costa en embarcacions desballestades es llancen a creuar el mar. Si aconsegueixen travessar-lo, tindran esperança, futur i deixaran enrere la fam, la por, la injustícia, la mort... De cop, s'embraveix el mar, el xic s'esmuny de les mans del seu pare i l'home veu amb desesperació com desapareix el seu fill, un vailet ple de vida... Mira al cel i pregunta a crits: «Però, qui mana al món? Qui consent que mori un infant?» Ningú no li contesta...
A l'alba, el mar sembla que es penedeixi del mal que ha fet. Llavors, amb dolçor ho va posant allò arrabassat damunt la sorra. Les ones bressolen delicadament el cos inert, sense vida del nen. Els pescadors, en veure’l, es descobreixen i una mare mira al cel preguntant; «Per què, per què?».
Allà, en algun lloc de l'univers, els déus, sí és que existeixen, es preguntaran: «En què devíem estar pensant quan hem deixat que s'ofegués una criatura?».