Avui ha estat un dia llarg

Avui ha estat un dia llarg.
No és fàcil llevar-se sabent que has de fer una cosa que serà mentalment dura. Tota la nit el meu cervell ha anat de corcoll; i m'ho ha deixat ben clar transportant-me entre diferents somnis ben reals, sempre entortolligats, mesclant el desig sobre les coses amb la por de tenir-les, combinant magistralment els espais quotidians amb extensions irreals. M'he despertat massa d'hora, i no em volia aixecar. Mentre el meu cap ja feia estona que funcionava, el cos l'intentava persuadir perquè descansés una hora més. La victòria pels furbs, el caparró maquina sense respir.

Tot tremola, també l'esperit.
No és l'excés de cafè el que ha fet que el meu pols dubtés de sí mateix. No he aconseguit dibuixar una línia recta, ni una intersecció neta, ni tan sols un puntejat era entenedor. He abandonat el retolador calibrat, pensant que amb l'ordinador tindria més sort. No ha estat així, òbviament. Escriure ha estat una odissea; encara em ressento del dit petit de la mà dreta, de tant de prémer la tecla d'esborrar. Torno a canviar. A veure si dibuixant a ordinador guanyo precisió. Doncs què? Tampoc. Les corbes, anguloses; les rectes, desviades; les tecles s'aixafen unes a les altres. Passada una estona paro.

Em carrego de valentia.
No és cap miracle, només un cop de força que he pres al vol d'una alenada d'aire fresc que tan sols el matí sap regalar. Em canvio de roba, he de sortir al carrer. Tinc un nus a la gola. Em vesteixo còmoda o m'he d'arreglar? No vull pensar-hi, agafo el primer que trobo que combina una mica. Prenc la bossa i sense passar per davant del mirall surto de casa. Si ho hagués fet, si m'hagués vist la cara, hauria esclatat a plorar en aquell mateix instant; el reflex de la mirada m'hauria revelat tota la tremolor que duc dins, o es tristesa? Ara encara, no ho sé.

Encara m'ho puc repensar.
No és honest per part meva perquè ja he pesat la possibilitat de no fer-ho, i no m'agrada, m'enrabia. Així doncs vaig de dret a la floristeria. Una flor, si us plau. Quina vol? Aquesta groga d'aquí. Aquesta val tant eh!. No m'importa, vull aquesta. L'home no té traça posant la cel·lofana a la flor; amb el llaç també és poc hàbil. Però quina clarividència! El procés maldestre d'embolicar la flor més bonica i plena de la parada és comparable a la tragèdia global de l'escena. Pago la flor i unes passes més enllà m'aturo a escriure quatre ratlles en una targeta. Només de pensar en la nota el nus de la gola ja creix, i la pressió que exerceix sobre la resta del cap fa que algunes llàgrimes vulguin escapar-se pels ulls. Veure passar la gent em calma temporalment. Finalment escric unes frases dolces i vitals.

Ara toca entrar.
No és complicat visitar un malalt en un hospital; teclejant el nom en un ordinador et diu en quina habitació es troba. Llavors, només cal trobar el camí. La fredor dels infermers (entenem també infermeres) deu venir per l'experiència; per tot el que han hagut de veure i viure. Però per una persona desacostumada com jo a trepitjar un lloc així, continua sent xocant. M'ha semblat entrar en una gran biblioteca on, després de consultar el catàleg saps en quina secció i en quin prestatge exacte trobar aquell llibre que buscaves. Clar que potser en el meu estat de tremolor, pena i neguit, el tràmit m'ha semblat més insensible del normal.


El cor fort i bona cara.
No pot ser que trigui tant en pujar l'ascensor; qualsevol diria que ve del sisè soterrani! I aquest parell què miren, que no han vist mai ningú en un hospital amb una flor a la mà? Va, amunt, ara s'atura a la tercera planta, si és que... I a la quarta baixen aquells dos? Bé, per fi em toca a mi. Dreta? Esquerra? Ah, el cartell, val, cap a l'esquerra. Al fons del passadís hi ha una parella. Potser són familiars, els preguntaré què en saben. Quan m'hi acosto reconec el seu pare, un vell amb cara de trapella però mirada de savi; ella deu ser la dona perquè té tot l'aire de la Maite. Ell em reconeix, parlem una estona. Els faig preguntes sobre el seu estat, de com va tot. Vull que parlin de coses que no volen dir a tothom, que treguin algunes misèries que no cal dur a dins, que es desfoguin. Però no els escolto gaire. M'expliquen més coses les seves arrugues, els cabells mal pentinats, les ulleres enfosquides de dormir poc i malament, la veu baixa i ronca.

Ja fa gairebé un més.
No se'n saben avenir. Encara no entenen com pot ser. Tot ha estat molt ràpid, i ja ha passat tres vegades per quiròfan. Com és que la curació no pren la mateixa velocitat? Per què no millora? Diu que es cansa, que no vol parlar, prefereix escriure sobre una pissarreta amb un retolador. No s'agrada, està molt prima. Es vol engreixar i que algú li talli els cabells amb una mica de gràcia. Llavors creu que ja no estarà tan deprimida. Que vinguin només el pare i la mare.

Visites restringides.
No ha anat gaire gent a veure-la, han respectat la decisió d'estar només amb la família. Es cansa aviat, i fins i tot el pare i les seves "quinieles" se li fan pesades. Jo no me n'he pogut estar. Necessitava transgredir la norma, saber que en els seus ulls hi havia encesa aquella brillantor tan encoratjadora; la força d'una mirada dolça que m'ha guiat d'una forma tant decidida. Però no vull veure-la, perquè la por i la tremolor ja han crescut sobremanera, i m'he quedat enganxada en aquella rajola sobre la que m'he aturat a parlar amb els seus pares.

Vine un moment.
No esperava, sincerament, que aquest moment arribés. Des que estic a la planta he comprès que el millor era entregar la flor a la seva mare o al seu pare i que la hi donessin ells. No sóc ningú. No la puc obligar a fer aquest esforç a la Maite; ha d'agafar forces. I l'ha pres la mare quan la infermera que la rentava ha acabat. I ha entrat a l'habitació a preguntar com es troba, li deu haver ensenyat la flor, potser li ha llegit la tarja. Llavors ha sortit i m'ha dit "vine un moment". Pensava que sentiria que em queia el món a sobre, però de fet he notat que s'obria el cel. Tota jo era un petó, com el que li he fet a cada galta, com l'abraçada sobre les espatlles nues i primes, com la mirada de força que li he volgut transmetre, com el petó que li he llençat a l'aire tot marxant mentre li deia "descansa". I ella somreia, i ha parlat amb mi. Darrera els ulls vidriosos i apagats hi volien sortir les espurnes d'empenta, però la pena la venç.

Avui la pena ens venç.
No és gaire senzill fer-se forta quan el nus de la gola t'apreta, quan el silenci parla de tot el dolor que sents. Fora, el seu pare també s'ha emocionat, o potser està més trist que una estona abans. Li he repetit que em truquin si volen qualsevol cosa, sóc a la vora. I mentre em fa dos petons i m'estreny fort l'espatlla, aguantem les llàgrimes als ulls, per no fer un bassal d'emoció allà mateix. Jo l'he deixat anar escales avall. Espero que ell s'abraci a la dona.

La Maite es posarà bona.
Sí, li caldrà temps, però poc a poc anirà agafant forces. L'amor que ha repartit sempre a tothom, el carisma que desprèn, la vitalitat que ara li falta... Tot això i més ho prendrà manllevat dels seus, que aquests dies són la seva família que no és poca. Aviat li'n portaran els companys, i llavors també la resta. Una rialla sincera nostra, per ella serà suficient per poder tirar endavant, sempre amb la consigna del pas endavant.


I jo ploro per ella.