AVENTURES SOTA EL MEU ÀTIC (en ple estiu)

[ O un estudi antropològic de la meva tia]

I
Després de l'eclipsi
A mitjans d'aquell estiu xafogós, tothom feia la mateixa brometa estúpida i oportunista a Santa Coloma: "bé, si no s'acaba el món, ja ens veurem després del dia onze." Corria la veu que el dia onze d'aquell mes d'agost, coincidint amb un misteriós eclipsi solar, el món s'acabaria i segons un dissenyador de moda internacional, una estació orbital cauria damunt la Torre Eiffel.
Per aquelles dates apocalíptiques, els meus pares havien marxat al poble, el meu germà es trobava al càmping amb uns amics i jo com un tonto treballant tot el mes a la Biblioteca Central. Després de tal fatídica data, el món, evidentment, no es va acabar i molt menys va caure l'estació orbital al conegut monument parisí, però la sotregada que em va caure va ser molt pitjor que tot plegat: la tia Amèlia.
II
La tieta Amèlia i altres veïns
Després del refotut eclipsi solar, vaig començar els meus merescuts quinze dies de vacances que varen coincidir amb l'inesperada visita de la meva tieta. Abans de venir, em va deixar un missatge al contestador avisant-me de la seva imminent arribada.
Estava boja! Havia decidit deixar el clima fresc de les nits de Ripoll per venir asfixiar-se una bona estona al balcó del meu àtic passat d'època proper a l'Avinguda Santa Coloma.
Tota la parentela estava de vacances i no trobaria ningú. A l'hora indicada, puntual com una mala cosa, va arribar amb un taxi que la deixar a la plaça de la Vila. Va presentar-se carregada de mala manera, amb un vestit fúcsia ben llampant i un posat alegre de vídua menopàusica alliberada. Va començar a desfer l'equipatge: carpetes, llibres, apunts i un petit ordinador portàtil d'última generació. Intrigat davant tal desplegament tècnic, li vaig preguntar:
-Per què vol tot això?
-A tu que et sembla maco?

Em vaig quedar mut i va afegir:
-Una bona antropòloga sempre ha d'anar ben equipada per tot arreu. Et preguntaràs que vull estudiar, oi? Estic estudiant els costums estiuencs dels catalans i he vingut a visitar-te perquè vull estudiar el cas concret dels teus veïns colomencs, o potser colomins?
-Estudiar els meus veïns? Quin acudit més bo!
Haig de confessar que la convivència amb la meva tia no fou fàcil, només cal que us posi un bon exemple: quan volia fer la migdiada, ella s'escarxofava al sofà, prenia un bon cafè amb gel, posava el volum de la televisió ben alt i veia una de les seves sèries predilectes: S'ha escrit un crim. La seguia amb entusiasme i se sentia molt identificada amb el paper protagonista de la novel·lista investigadora. Ella volia ser com la Jessica Flecher! Déu meu! Quina fixació! I us ben prometo que ho va començar a ser.
Les nits colomenques eren xafogoses i pesades i el pitjor de tot és que no podíem dormir, no només pel clima, sinó perquè hi havia la Manuela, vull dir, la gata de la veïna que no parava de miolar. Això de Manuela, segons la seva propietària que durant aquells dies es trobava a Cuba i havia deixat mig abandonada la seva mixeta, ve d'un cop que es va escapar del seu pis i la veïna en qüestió, la va trobar asseguda en una cadira d'un míting electoral de l'alcaldessa. He recordat tal abandonament de l'animaló, perquè segons la veïna Enriqueta, una fervent sòcia de la Societat Columbòfila Local, la mixeta era la responsable de la mort d'un dels seus exemplars criats en el seu putrefacte balcó. Vaig comentar tal fet, a l'inspector de policia Gómez, veí del principal, i em va insinuar que estava disposat a investigar la propietària del felí. També vaig comentar tal fet al Victor, un divorciat cinquantón, que rumorejaven les males llengües que cada mes s'ho feia amb una amant diferent. No va fer massa cas de les meves queixes sobre el concert nocturn de la Manuela; el molt bandarra estava més preocupat del seu Audi de trinca espatllat que per la salut auditiva dels residents de l'immoble.
Quan anava agafar l'ascensor, em vaig topar amb en Jeroni, un solterón de seixanta anys que vivia amb la seva mare, la Primitiva. Li va caure al terra una revista porno i jo educadament la vaig recollir i li vaig comentar les meves queixes. Fins i tot vaig estar apunt de fer una consulta a l'Amadís Pascual, un quarantón que es dedica a la vidència telefònica. Li volia consultar si la mort dels colomins blancs després de l'eclipsi podia tenir una influència negativa pel veïnat. Desgraciadament, l'Amadís no hi era, es trobava a Madrid negociant un nova línea 906.
Preocupats davant les constants aparicions de cadàvers de coloms, la tieta i jo , decidírem airejar-nos una estona i donar un volt perls carrers de la ciutat.
Passàrem per davant del Centre Cívic Can Cisteré i per la Torre Balldovina i passejant passejant arribàrem a la Rambla de Sant Sebastià on ferem una paradeta per prendre'ns un refresc.
La tieta estava preocupada per un seu amic historiador que havia decidit marxar a Zutània. Zutània?? Vaig exclamar jo. I em va llegir la següent carta:
Carta de l'històriador perdut a Zutània
"Estic a Zuta, capital de Zutània; és a dir: un país tercermundista en vies de destrucció.
La calor és infernal i miro l'hora i el dia que marca el rellotge per recordar-me que tot i que estem a finals de l'estiu, aquí, el clima tropical provoca que sempre hi hagi la mateixa temperatura.
Tot va començar el dia que varen entrar un parell d'encaputxats al meu despatx. Després de lligar en un sac la meva dolça i tendre secretària, la parella de delinqüents va regirar els calaixos de dalt a baix i per descomptat hi varen trobar el vell mapa.
En aquell moment jo era fora, i quan vaig tornar, després de trobar-m'ho tot potes enlaire, vaig deslliurar la meva secretària- que segurament encara no s'ha refet de l'ensurt- i ho vaig denunciar a la policia. Després d'unes setmanes, la policia va arxivar el cas amb l'excusa que recuperar l'objecte desaperagut era més que difícil. Com a ciutadà, realment em vaig sentir molt defraudat, i com a historiador, bibliotecari i vell encarregat de la documentació del museu d'ètnies i costums vaig creure que la meva obligació era recuperar tal objecte. La meva família m'ha renyat tot dient que és una autèntica bogeria i que una persona decent com jo no s'ha d'embarcar en aventures estranyes. Ahir, els hi vaig deixar una nota avisant-los que agafava el primera avió cap aquí.
Camino pels carrers d'aquesta ciutat sense saber ben bé on haig d'anar. M'he allotjat en un hotel mínimament respirable i net. He pensat que el millor que puc fer és esbrinar si el rector i els investigadors de la Universitat coneixen l'existència del mapa robat.
Quan estava a l'avió m'he preguntat de debò perquè penso que els lladres són zutanesos. He recordat que el cap de seguretat del museu em va advertir que anés en compte amb segons quins usuaris, ja que corria el rumor que la mafia zutanesa pretenia recuperar el seu patrimoni expropiat per Occident.
Els carrers cada cop són més buits. La gent deu sospitar que una de grossa n'ha de passar. He arribat a la Universitat i he entrat disposat a poder parlar amb el rector.
A consergeria, he intentat informar-me d'on podria trobar el rector. Una jove atractiva i molt angoixada- suposo que pel fet que pateix pel clima de calma tensa que es respira-, m'ha informat que el trobaria a l'últim pis. Els passadisos són buits d'estudiants i m'he preguntat si s'havien suspès les classes. He arribat al despatx del rector i he trucat a la porta. Ningú ha contestat i seguidament he entrat al despatx. Un senyor de mitjana edat, pell bruna i ulleres d'intel·lectual m'ha saludat.
Afortunadament, no hem tingut cap problema de comunicació ja que el rector s'ha fet entendre en diferents idiomes i jo també. Li he explicat els motius de la meva visita a Zutània i ell m'ha contestat que no ha sentit a parlar mai de tal mapa. He sospitat que m'estigués enganyant i he insistit que em digués alguna cosa, que vomités alguna maleïda paraula sobre la coneixença de tal mapa, però desgraciadament ha sigut impossible. Li he agraït la seva paciència i amabilitat i he marxat de la Universitat francament decebut."
I que ha passat amb el pobre historiador? No ho sabem però el que sí que realment notava és que en aquells moments la tieta havia decidit treure's del cap les poques notícies del seu amic i per fer-ho que millor que no sentir-se sola al costat del seu nebodet preferit.
Sota el cel estrellat de les nits d'estiu colomenques, la tieta em comentava les primeres conclusions del seu estudi: "un tant per cent molt elevat ja no practica tot un mes de vacances. Simplement gaudeix de quinze dies o unes setmanes i utilitza les diferents fonts d'oci de la ciutat i l'entorn per passar-s'ho bé: piscines, platges…" Li vaig comentar amb ets i uts les reaccions veïnals davant els últims fets ocorreguts sota el meu àtic i la ràbia d'alguns veïns, pocs, perquè la majoria eren de vacances, davant la conducta agressiva de la Manuela. L'Enriqueta que també es trobava prenent un refresc amb les amigues ens va comentar que havia decidit traslladar la seva petita comunitat columbòfila a la Seu Social de la Societat. Calia resoldre els problemes que ocasionava la mixeta, però, com? Vet aquí la qüestió. Podíem avisar a la policia, però, per això no calia amoïnar-nos, teníem en Gómez que es dels municipals i segurament ja ho deuria haver fet.
Santa Coloma vivia a mig gas, amb la meitat dels seus ciutadans de vacances i l'altre meitat, ho sigui nosaltres, suportant el calor com podíem a base de refrescos i gelats de la Rambla.
III
Un crim inesperat
La Manuela ja no va tornar a miolar. Se li havia acabat el menjar?
De sobte, a mitja nit, no la vàrem sentir més. De bon matí, vàrem sentir un crit espantós.
La senyora Primitiva que baixava a treure les escombraries perquè e
s veu que no se n'havia enrecordat, va cridar esgarrifada en veure la Manuela morta al peu de l'escala i la bona dona, amb els seus anys, no va suportar tal impacte i va caure morta al costat del gat. L'inspector Gómez va sortir de seguida del principal i immediatament després en Victor, tapat amb una ridícula tovallola a la cintura i l'Enriqueta que s'estava fent la manicura. En Jeroni va baixar l'últim i va reaccionar de forma freda. Gairebé hauria dit que n'estava content. Després que l'ambulància s'emportés la Primitiva, en Gómez va suggerir que s'obrís una investigació. La tia Amèlia va posar-se en el paper de la Flecher i va dir solemnament: Qui o què ha matat la Manuela?


IV
Els sospitosos
Després del patètic funeral de la senyora Primitiva ja que hi havia poca família, la Flecher, vull dir, la meva tia, va començar la investigació. Excitada amb el seu nou paper d'investigadora va decidir pensar una estratègia per descobrir el culpable.
Va decidir muntar una festa a l'àtic i va decidir interrogar el veïnat i descobrir l'assassí de la Manuela. Em va comentar que això de les festes sempre resulta i que ho havia vist en una pel·lícula. En Jeroni, encantat amb la idea, va decidir organitzar-la. El pobre sempre havia estat esclavitzat seguint els dictàmens de la seva pobra mamà malaltona i ara, a la seva edat, volia disfrutar una mica de la vida.
La festa s'omplí dels comentaris dels quatre arreplegats que per aquells dies dissimulaven el trauma de no anar de vacances. L'Enriqueta va portar les seves amigues, en Gómez la seva dona i l'entremaliat del seu fill i en Victor, per variar, va presentar-se amb una nova amant de trinca. Tots tenien un motiu per matar la Manuela:
L'inspector, és al·lèrgic als gats; l'Enriqueta estava enfadadíssima perquè s'havia carregat part dels seus colomins; en Victor odiava el felí perquè li recordava una de les seves antigues amants (és a dir, la propietària de la mixeta); en Jeroni també era sospitós ja que sabia que sa mare no suportava els gats i potser, potser, va planificar una estratègia per alliberar-se de la tirania materna: espantar-la amb el gat mort i provocar-li un posterior infart mortal.
Finalment, a la festa, s'hi afegiren altres personatges: l'Amadís Pascual, que acabava d'arribar de Madrid i de seguida li demanaren que pronostiqués el futur de l'escala i la propietària del gat, que aparegué per sorpresa amb un atractiu mulat cubà, i en assabentar-se de la notícia es va posar a plorar com una boja.
Tal escàndol va posar punt i final a la festa. Però, per cert, de què havia mort el gat?
Aquesta era la pregunta que es feia la tieta. El fet de no practicar-li l'autòpsia havia sigut un error lamentable i més lamentable fou la manera com ens desempallagarem del gat: en una bossa d'escombraries llençat tristament al contenidor. Com a gran defensora dels drets dels animals, la tieta arribaria fins el fons de la qüestió.


V
La pista
En Gómez, la tia i jo, cercàrem pistes per tot l'immoble. Amb una ordre policial, en Gómez va escorcollar el pis de la mestressa de la gata i va descobrir objectes d'importació il·legals, fet que demostrava que la Manuela era persa i era il·legal.
Tal fet, va obligar a l'inspector Gómez a arrestar provisionalment a la propietària del felí. La tieta sabia que darrera de la veïna del gat hi havia alguna persona més.
Sospitava que en Victor hi podia tenir alguna cosa a veure ja que era el seu ex.
Va conseguir citar-lo per anar a sopar a casa seva i a allà dins, va descobrir un munt d'objectes il·legals. Excitada per descobrir la veritat, decidí anar-ho a explicar a en Gómez que es trobava a la comissaria. De camí a la comissaria, la tia va veure que feia dies que s'havia obert un establiment nou de menjars ràpids. Va entrar-hi i va preguntar si algú havia vist una gata persa. Un empleat va confessar que l'havia vist menjant carn adulterada. Bingo! Cas resolt!
VI
Cas tancat
La tieta Amèlia va reunir a tots els veïns i els hi va explicar l'autèntica mort de la Manuela. Tots eren innocents. Tots? Tots no! La tia va retificar la veritat:
"La propietària de la Manuela no trafica res. És el seu ex amant qui li ho va regalar tot."
En Gómez sorprés davant la identitat d'enVictor, el va arrestar. Tots ens vàrem quedar estupefactes davant el talent investigatiu de la tia i la vàrem aplaudir. En Gómez va pujar de categoria. En Jeroni va organitzar una festa per celebrar la resolució del cas.
L'Enriqueta va traslladar de nou els seus colomins al seu pis i la tia va acabar l'estudi antropològic i va decidir que de tot plegat en faria una novel·la titulada: "Aventures sota el meu àtic."