Desembre 2012 / Avarícia

Davant del taüt més ostentós del tanatori, l’home vetlla immòbil a un dels morts d'aquesta nit freda d'hivern; les semblances fisonòmiques el delaten, és pastat a la seva mare. Pensatiu, l’esguarda a través del gèlid vidre que separa els vius dels morts. Irremeiablement, la recorda en vida; en els darrers temps, quan ja no podia valdre’s per si mateixa, la seva germana, la filla predilecta, li peixia tantes farinetes com podia imaginant-se que amb cada cullerada s’apropiava d'una petita part dels seus béns. Sota aquest convenciment, i com si d'un joc es tractés, es distreu elucubrant quin seria l’epitafi que s’inscriuria la mamà, si pogués escolar-se del sepulcre més pompós del cementiri, després d'haver presenciat el seu enterrament:

Filla meva; amb gran riquesa,
has fet veure que em ploraves.

L’home fa un pas enrere i, com cada nit, continua impassible la seva ronda de vigilància al tanatori on treballa.