Aurora. Pensaments

Un relat de: Joanjo Aguar Matoses

M'agradaria que la gent em conegués com sóc de veritat.
Normalment, les persones, només em veuen, ja em jutgen i m'encasellen dins d'un
motle, del qual m'és molt difícil eixir.
En part, jo també en tinc de culpa, però no crec que tot el que m'ocorre siga tan sols
per la meua causa.
De vegades he arribat a sentir molta tristor.
Quasi sempre, la bellesa ha sigut un ideal a aconseguir.
Doncs en el meu cas és un inconvenient.
Jo no tinc ni la culpa, ni el mèrit de ser bonica, però, així i tot, tinc molts
admiradors. Admiradors que només admiren la meua bellesa exterior, però no intenten
conéixer el meu interior. Creuen que dins estic buida, que no cal relacionar-se amb mi
d'una forma sincera i profunda, perquè creuen que no trobaran res de bo. I no és així.
Tampoc vull dir que jo siga perfecta, que tinga moltes virtuts i cap defecte. ¡Què va!
Jo sóc com totes les xiques, amb coses bones, coses males i amb coses ni bones ni
males, complexa i plena de contradiccions. Com qualsevol altra xica. Com qualsevol
altra persona.
El que ocorre és que la majoria de les persones no em veuen així.
Molts xics o hòmens, només em veuen, es queden mirant-me i diuen: "¡Què bonica
que és eixa xica!" o "¡Què tia més bona!". I ja està. No fan res més per a acostar-se a
mi com a persona. Tan sols es fixen en el meu físic (en el meu cos i en la meua cara).
I, gran part dels xics que sí que s'acosten i intenten relacionar-se amb mi, ho fan
només per motius sexuals, i no els importa si sóc antipàtica o simpàtica, tímida o oberta.
No els interessa la meua personalitat. Tan sols desitgen el meu cos, i passar-s'ho bé.
Açò és en general. També em trobe de vegades amb algunes excepcions, xics que sí
que volen de veritat conéixer-me i comprendre'm.
Però són tan sols excepcions, per ara.
I, respecte a les meues relacions de parella, les coses no és que estiguen millor. He
eixit amb molts xics, però amb molt pocs he arribat a intimar. La majoria d'ells em
volien, com quasi tots, tan sols pel sexe (per al rotllo, i, si podia ser, per a més encara).
A més, en les discoteques no es podia parlar ni conversar tranquil·lament, i això feia
encara més difícil la nostra comunicació.
A pesar de tot, almenys sí que ha hagut alguns, pocs, xics que han intentat voler-me
de veritat (encara que és probable que, en un principi, també s'acostassen a mi pel meu
físic). Amb ells sí que vaig començar a relacionar-me d'una forma més sincera i pro-
funda.
Però tampoc vaig tindre sort. Al final resultava que el xic no m'acabava d'agradar,
o jo no li acabava d'agradar a ell (cosa que passava més a sovint). O també ocorria que
no ens dúiem bé entre nosaltres.
I ara estic sola. Ja fa temps que no isc amb cap xic. I no per ja no tindre admiradors.
Encara hi ha molts que volen eixir amb mi. Però segueix sent tan sols pel sexe, i ja estic
farta.
De vegades, jo sent com si necessités la companyia d'un xic que em vulga de
veritat, com a persona, tant pel meu interior com pel meu exterior. I també sent que
m'agradaria voler-lo jo a ell, acceptar-lo tal i com siga, sense demanar-li impossibles, ni
coses desmesurades.
És un somni sobre el qual he pensat algunes vegades. Però encara no he trobat a
ningú amb qui compartir la meua vida.
En realitat, fins fa poc tan sols m'havia limitat a esperar-lo, a què vingués a mi.
I, per això, encara estic sola.
La meua actitud quasi sempre ha sigut molt passiva.
Però he vist que així no em serà gens fàcil d'arribar a conéixer a un xic amb qui de-
sitge estar lligada per sempre.
Per això, estic pensant en anar a buscar-lo jo. Posar de la meua part. Donar, en
compte d'esperar a rebre.
Així i tot, continuarà sent molt difícil trobar a una persona que vulga conviure amb
mi.
Ja sóc jo massa exigent a l'hora de relacionar-me o viure amb algú, així que només
falta afegir el meu caràcter. No crec que molts puguen suportar-ho.
De forma que potser em quede sola. A no ser que jo canvie.
El cas és que jo reconec que el caràcter que tinc no és agradable, i ho he reconegut
sempre, però és que em resulta molt difícil canviar-lo.
Ja m'agradaria a mi ser molt oberta i simpàtica, i que les persones estiguessen a
gust amb mi, xerrant sobre qualsevol cosa. Ja voldria jo ser més bona persona,
preocupar-me més pels que m'envolten i intentar ajudar-los en allò que pogués.
M'encantaria ser d'eixa manera.
Maribel, la meua amiga, sí que és així. Ella és la més simpàtica de la colla de
xiques i xics que ens reunim per a anar junts els caps de setmana i en festes. És una xica
estupenda, i tots nosaltres la volem molt.
Però jo no sóc Maribel. I a mi no em naix de dins ser com és ella.
Jo estic intentant millorar. I de vegades ho aconseguisc una mica, i veig que és bo.
Això em dona ànims per a seguir esforçant-me, i, en veritat, sí que he avançat un poc.
Però note que no puc ser com Maribel. Jo veig que la meua personalitat és molt di-
ferent i tendeix fortament cap a altres coses.
Encara que, contradictòriament, també note una certa atracció per ser més bona per-
sona i per ser més simpàtica. És una sensació difícil de descriure, però jo sent que això,
en part, també m'atrau. És com si estiguessen estirant-me amb diverses cordes, cadas-
cuna en una direcció diferent.
Jo procure triar allò que crec que és millor. No sempre ho aconseguisc, perquè no
resulta gens fàcil, però vull seguir fent tot el que puga per intentar millorar.
Encara que sembla que moltes persones no es donen compte del meu propòsit.
I és que, en realitat, supose que per ara no es nota massa, exteriorment.
Sé que hauré de fer més coses, que hauré de lluitar molt més amb mi mateixa, que
és un llarg camí, que em costarà molt.
Però jo vull continuar esforçant-me per a ser més bona persona i per a relacionar-
me millor amb la gent, a pesar de tots els inconvenients que existisquen, que no són
pocs. Perquè, a més de la meua pròpia debilitat, que tinc i puga tindre per a continuar,
també hi ha altres inconvenients. I alguns són molt importants.
Un d'ells és que, a pesar dels esforços que jo faça per canviar, generalment a la gent
li costa molt d'adonar-se dels canvis positius en les altres persones, o, si els veu, no en
fa molt de cas.
Però hi ha un altre inconvenient que pot ser encara més perjudicial per al propòsit
que tinc de millorar les meues relacions amb la gent. I, probablement, aquest incon-
venient existisca per sempre o, com a mínim, siga molt difícil que desaparega. Es tracta
de la mala fama que m'envolta.
La majoria de les persones solen tindre la mateixa concepció sobre mi, i no és gens
bona, sinó que és bastant desagradable.
I esta mala fama és una cosa que sempre et precedeix i que actua com un mur a
l'hora de relacionar-te amb les persones i de què elles es relacionen amb tu. Perquè, amb
la mala fama, t'envolten d'uns prejudicis que, encara que de vegades tinguen un poc de
base real, quasi mai són totalment certs. Però la gent els agafa com a veritats absolutes, i
amb molta dificultat aconsegueix alliberar-se d'ells.
Jo també tinc molts prejudicis sobre moltes persones, però, ara que he vist i he
experimentat el mal que fan, estic intentant llevar-me'ls de damunt.
No és una tasca gens fàcil, és més còmode continuar amb una concepció prefabri-
cada sobre aquest, o l'altre, o el de més cap allà. Però jo crec que, formar-se uns preju-
dicis sobre una persona o acceptar (normalment sense qüestionar-se si concorden amb la
realitat) els prejudicis que ens han transmès altres, és com estar classificant i etiquetant a
eixa persona. Fent açò, ens pensem que coneixem completament a qui hem etiquetat,
creiem que sabem com és la seua forma de ser i com actuarà sempre, i que mai se'n
eixirà del motle on l'hem ficat mentalment. I així ens quedem tranquils perquè creiem
que coneixem als altres.
Doncs jo no estic d'acord amb tot això. Eixa forma de tractar a la gent és molt
senzilla i còmoda, sí, però l'inconvenient és que simplifica i esquematitza la persona a
un o dos adjectius, i res més. No té en compte la complexitat del ser humà, les seues
constants contradiccions i lluites interiors, sinó que tan sols el representa com un ninot,
com un autòmat. I no estic gens d'acord.
És millor relacionar-se amb la gent sense tindre prejudicis. A pesar de què és difícil,
jo estic intentant-ho.
Així veus a les persones d'una forma menys precisa, més boirosa, ja no sents la cer-
tesa que senties abans. Açò no sé si serà bo o mal. Per ara, jo ho note un poc incòmode.
Però d'esta forma es pot percebre a la gent d'altra manera, ja no predeterminada, d'una
manera més oberta i més humana.
És veritat que seguisc fent-me una representació mental de les persones amb qui em
relacione. Supose que açò és necessari. Però allò que no faig és tancar eixa representació
mental, donar-la com a definitiva, sinó que sempre la deixe oberta a nous descobriments
o ampliacions i a nous matisos, i fins i tot a tindre que canviar-la per complet.
Veig a algú i l'associe a com es comporta normalment, però sense pensar que sem-
pre va a comportar-se així i que no canviarà mai.
D'esta manera, les persones que coneixem es tornen més imprevisibles, dins la nos-
tra concepció sobre la seua forma d'actuar. I, respecte a la nostra concepció sobre la
seua forma de ser, també es tornen més indefinides, més ambigües. Però així és com
som, imprevisibles, amb una certa ambigüitat...
I, a més, amb les relacions que tenim a sovint amb els altres, ¿com podem atrevir-
nos a pensar que els coneixem completament d'una forma ben definida? ¿Com podem
jutjar-nos així?
Em sembla increïble, però això és el que ocorre a sovint entre les persones.
I, com a molts, amb mi també ocorre. Jo també he jutjat, i continue fent-ho (encara
que procure que siga tant poc com m'és possible). I, per altra banda, a mi també em
jutgen.
El prejudici que generalment té la gent
sobre mi és el típic: "Ella és una xica molt
bonica, però és ximple i presumida" .
Jo abans no ho sabia. No tenia una idea clara respecte a com em veia la gent. Pen-
sava que cadascú em veuria d'una forma. Però l'any passat, durant les classes, ho vaig
descobrir.
Va ser per casualitat. Jo estava recolzada en una paret, esperant a què vingués el
professor de Física. Em trobava a un dels costats d'un cantó que feia la paret i, mentre
esperava, em vaig donar compte que uns xics de la meua classe parlaven sobre mi. Jo
estava molt prop, però ells es trobaven a l'altre costat del cantó, en doblar-lo, de forma
que jo no els podia veure, perquè m'ho impedia l'angle fet per la paret, però ells tampoc
em podien veure a mi, així que parlaven amb completa llibertat.
Jo tenia curiositat per saber què deien sobre mi, així que no em vaig moure d'on es-
tava i vaig prestar la màxima atenció a la seua conversa.
Deien que jo era molt bonica i que estava molt bona, i que es podrien passar unes
bones estones amb mi (i no es referien precisament a estones de conversació).
Tot això, mig em va divertir, mig em va molestar. A alguns xics, jo també els veia
així, i també m'agradava el sexe (¿per què negar-ho?). Encara que no era molt agradable
sentir-los parlar sobre mi com ells parlaven.
Però eixa no va ser la pitjor part. Allò que em deixà feta pols fou sentir-los parlar
sobre la meua forma de ser, sobre com pensaven ells que era la meua personalitat,
encara que ho deien de manera contundent, convençuts de què allò que creien i deien era
la pura realitat.
"Sí, està molt bona, però també és molt tonteta".
Eixa frase se'm va quedar gravada en la ment.
¿ "Tonteta" ? ¿Què volien dir amb "tonteta"?
Jo no em considere excessivament intel·ligent, però tampoc ximple, o "tonteta". A
més, estic a la Universitat, i he anat aprovant les assignatures tall a tall (encara que l'any
passat se'm quedà una per a setembre).
No, amb eixe terme, "tonteta", no crec que volgueren referir-se a la meua capacitat
intel·lectual, almenys no a la meua intel·ligència en general.
Per les coses que digueren després, vaig deduir que es referien al meu
comportament amb els companys i companyes de classe.
Quan pronunciaren eixa terrible frase, tots començaren a xerrar sobre el meu caràc-
ter. Parlaven de mi tractant-me de presumida, de "pensada" i orgullosa, dient que
actuava com una xiqueta un poc malcriada, que feia el que volia, sense pensar en els
altres. Tot açò també ho associaven amb el terme "tonteta", com relacionant-ho tot.
Es veu que, quan els típics prejudicis, tan generalitzats, s'apliquen a una persona en
concret, la frase característica que acompanya al prejudici no arriba a significar exacta-
ment allò que es vol transmetre, sinó que, per a cada cas s'han d'introduir algunes mati-
sacions, i, de vegades, modificacions molt grans.
En el meu cas, a pesar de què generalment el prejudici sobre mi és: "Bonica, però
ximple", en realitat la gent no sol referir-se a què sóc curta d'intel·ligència, o, almenys,
no les persones que m'han tractat alguna vegada.
Ja d'entrada, l'expressió del prejudici està equivocada.
Aquells xics també digueren que jo era una antipàtica, que no volia relacionar-me
amb quasi ningú, i que, si ho feia, era només perquè em convenia a mi.
I el pitjor del cas era que tot això no ho pensaven tan sols eixos xics que estaven
xerrant, sinó que parlaven donant a entendre que allò que deien era un tema de conver-
sació generalitzat en tota la classe, i indicant que la major part dels meus companys i
companyes pensaven el mateix que estaven dient eixos xics. I sense que ningú o quasi
ningú opinés en contra, almenys públicament.
També em vaig assabentar de què algunes xiques deien que jo era una "puta",
perquè havia eixit amb molts xics. Això em va enfadar moltíssim. De vegades, les dones
diem que els hòmens ens volen dominar i que les dones hem d'unir-nos per a evitar-ho,
però altres vegades arribem a ser més cruels les dones entre nosaltres que els hòmens
amb les dones.
De totes formes, que algunes em tractassen de "puta" no em va deprimir tant com
ho va fer tot allò que havia escoltat abans.
Jo crec que eixes xiques es referien a mi de la manera en què ho feien perquè em te-
nien enveja. A mi m'agradava eixir amb xics, i això és el que feia. Ningú tenia el perquè
de clavar-se amb la meua vida sentimental, ni amb les meues relacions amb els xics.
Que jo eixís amb molts no vol dir que menyspreés a aquells amb qui jo tallava la nostra
relació. I, a més, també moltes vegades eren els xics els que tallaven amb mi.
Potser vaig fer patir a alguns xics, i no m'agrada això, però no sabia com
solucionar-ho. I a mi també em van fer patir altres xics, que tampoc sabien trobar una
solució. Jo també tinc sentiments, vull dir que jo no sóc l'única que ha causat dolor, sinó
que a mi també me'n han causat, i això molts no ho veuen.
I, respecte al qualificatiu de "puta" que em col·locaren, he fet algunes reflexions, i
haig de precisar unes quantes coses.
M'atrauen molt els hòmens i m'agrada molt el sexe. Com he fet abans, no solc
amagar-ho. Jo no ho veig com una cosa tan mala com diuen molts. Encara que sí pot ser
que m'excedisca un poc. Haig de reconèixer que les vegades en què s'ha ajuntat el sexe
amb l'amor han sigut moltíssim millors que les del sexe fet simplement per plaer, o per
necessitat.
¿Vol dir tot això que sóc una "puta"?
Doncs, si vol dir-ho, em dona igual. En eixe aspecte no vull canviar. És una lluita
entre l'afany de la societat per controlar la vida de l'individu i la necessitat de l'individu
de tindre la seua llibertat i poder triar els camins que vulga en la vida, mentre respecte a
les altres persones. I jo vull lluitar per la meua llibertat.
De totes formes, pot ser que jo em deixe arravatar massa per la meua passió i els
meus instints. És una qüestió difícil i complexa, i no tinc clar del tot si la meua postura
és encertada. Però, si faig allò que pretén imposar-me la societat, sé que em sentiré molt
reprimida, i no crec que açò siga bo. Per això no ho faig.
Així i tot, allò de saber que em deien "puta" sí que m'ha influït, ho vulga jo o no.
Després d'assabentar-me, em resultava impossible deixar de pensar en això i actuar
com ho feia abans. I vaig estar una temporada sense eixir amb cap xic.
Però més avant vaig poder sobreposar-me i torní a eixir amb xics altra vegada, en-
cara que ja no tan a sovint.
I justament ara, des de fa un cert temps, ja no isc amb ningú. Vull meditar amb
calma sobre les meues relacions amb els xics, i sobre això de buscar un xic per a com-
partir la meua vida amb ell.
Crec que açò és important. I ho faig per pròpia voluntat. Ja no em sent influenciada
per les coses que la gent pensa sobre mi.
Almenys, no em sent influenciada directament. Però, a pesar de tot, supose que això
que pensa la gent, en part sí que afecta una mica, encara que d'una forma indirecta,
subconscientment. He reflexionat bastant sobre eixe assumpte relacionat amb allò que
opinen de mi, i supose que hauré anat assimilant-ho interiorment, i que açò deu
repercutir un poc en els meus pensaments i decisions. Aleshores, a pesar de què ara estic
fent el que vull, jo crec que l'opinió de la gent sí que m'influeix un poc.
Però, encara que allò de qualificar-me de "puta" haja afectat a la meua vida
exterior, i un poc a la interior, jo seguisc esforçant-me per a què almenys a les meues
conviccions no les afecte, per a què no arribe tan dins. Fent-me forta interiorment, la
lluita amb l'exterior resulta més fàcil.
I, bàsicament, la meua forma de ser, en eixe aspecte, no l'han poguda canviar, i jo
no em sent culpable ni desgraciada per això que pensen sobre mi amb els xics. Conserve
la dignitat humana. I interiorment no em sent massa afectada.
Però, les altres coses que vaig sentir dir a aquells xics en la Facultat, abans de saber
que algunes xiques em deien "puta", sí que m'afectaren interiorment d'una manera
profunda.
Quan aquells xics acabaren de xerrar sobre mi i canviaren de tema de conversació,
jo em vaig quedar com en blanc, atordida. Volia reflexionar sobre tot allò que havia
escoltat, i em vaig bloquejar, perquè no podia assimilar-ho tot de colp.
El professor de Física no tardà molt en arribar. La gent començà a entrar en l'aula i,
quan aquells xics doblaren el cantó per a entrar també, em veieren. El trasbals que mos-
traren en veure'm tant prop m'hauria resultat divertit en altra situació, però no en
aquella precisament.
De totes formes, jo no estava enfadada amb ells. La sensació més definida que
sentia en aquells moments era la d'un gran pesar.
Però la meua expressió no devia reflexar res del que jo sentia interiorment. Tenia la
mirada perduda i estava immòbil, com paralitzada.
Els xics passaren per davant de mi i em miraren, però jo no els vaig dir res. Això els
degué desconcertar, però seguiren avant i entraren a classe.
Jo no vaig entrar. Seguia intentant reflexionar sobre tot allò que havia descobert.
Poc a poc vaig anar eixint del meu estat d'atordiment i, quan vaig recobrar la
mobilitat i el curs dels meus pensaments, comencí a caminar, vaig eixir de la Facultat i
vaig anar a passejar a un parc. Allí vaig estar durant molt de temps, abans de tornar a la
Facultat a per les meues coses. Necessitava pensar amb tranquil·litat, poc a poc, i per
etapes.



Presumida, pensada i orgullosa, "tonteta". No sé com les persones han arribat a
opinar això de mi. És tant despectiu.
Sé que a mi m'agrada mostrar-me atractiva, i de vegades em vist amb roba provoca-
tiva. M'agrada que em contemplen amb admiració. En realitat, ho reconec, sí que sóc
presumida. Però, ¡és que ho diuen amb un menyspreu! Ho diuen com si, a part
d'agradar-me que em miren, també volgués que no miraren a ningú més, com si jo vol-
gués ser sempre el centre d'atenció. I
això sí que no és veritat.
Els sentiments que tinc són contradictoris. M'agrada cridar l'atenció, que es fixen
en mi. I generalment ho fan per la meua bellesa. Per uns moments sóc el centre
d'atenció, i m'agrada. Però alhora també sent un sentiment d'alarma que m'adverteix
que no és bo que jo tinga durant massa temps eixa sensació d'orgull i vanitat, perquè pot
ser perjudicial per a la meua forma de ser. Aleshores, encara que m'agrada que
m'estiguen mirant, intente contrarestar eixa sensació de supèrbia. I quasi sempre ho
aconseguisc, i torne a la normalitat.
Si encara segueixen mirant-me, aleshores, en compte d'agradar-me, em fa sentir-me
incòmoda, perquè ja no vull ser el centre d'atenció. Pot ser emocionant ser el centre du-
rant un poc de temps. Però ser-ho durant molta estona és una angoixa, és molt molest.
Per això, no estic gens d'acord amb què em qualifiquen de pensada, d'orgullosa.
Allò de presumida encara ho accepte, a pesar de què no m'agrada el menys preu
amb què ho diuen. Però, dir-me orgullosa i pensada ... ¡Si, just cada vegada que l'orgull
intenta apoderar-se de mi, jo lluite per a què no ho faça! I normalment el venç.
Potser em comporte amb vanitat, però no ho faig conscientment. Jo no vull ser
vanitosa.
Encara que, la veritat, sí que pot ser que pel temps m'haja fet un poc orgullosa, per
actuar amb arrogància, a pesar de no voler-ho realment. Reconec que abans no era com
sóc ara. Però les persones evolucionem, canviem al llarg de la vida. I ara ja no podria ser
com quan era xicoteta.
Quan anava a l'escola a Bàsica, a E.G.B., jo era una xiqueta normaleta, mai havia
sigut excessivament bonica. En aquells temps jo jugava amb les altres xiquetes com una
més, sense que em tractassen de forma diferent a les altres.
En l'escola d'E.G.B. tenia algunes amigues. Allí vaig conéixer a Maribel i a
Verònica, que eren les meues millors amigues. I ara són quasi les úniques amigues que
tinc.
Amb els xiquets tampoc em duia de forma diferent a com es duien les altres
xiquetes.
Jo em sentia una xiqueta normal, com totes. En aquells temps les meues relacions
amb les persones eren més naturals, les notava més sinceres.
Però, va ser al passar a l'Institut de Batxillerat (sobretot al iniciar segon de B.U.P.)
quan la meua vida va començar a canviar. Jo tenia entre catorze i quinze anys, i el meu
cos s'estava desenvolupant molt ràpidament. Estava passant de ser una xiqueta a ser una
dona. Notava, també, que estava canviant la meua personalitat i que anava madurant.
Encara que era un canvi més o menys suau i gradual. Interiorment, els canvis anaven
més lents.
Però, exteriorment, el meu cos va canviar d'una forma més brusca i ràpida. La meua
figura es va estilitzar i va anar agafant unes formes que em feien molt atractiva. I la
meua cara, a pesar de què no va canviar molt, sí que ho va fer en uns menudets detalls
que em proporcionaren un semblant molt bell.
Pot ser que descriure'm així a mi mateixa es puga considerar una falta de modèstia,
però he intentat fer-ho de la manera més objectiva que he pogut.
Doncs bé, el meu canvi exterior no va passar desapercebut per als xics, sobretot per
als de tercer de B.U.P. i per als de C.O.U., els quals començaren a interessar-se per mi i
a tractar-me d'una altra forma. Aleshores, els del meu curs també es donaren compte, i
també canviaren el seu comportament cap a mi.
Es notava que volien tractar-me millor, però no de forma desinteressada, sinó per a
aconseguir alguna cosa. Sexe.
Els xics em prestaven més atenció que abans, estaven quasi sempre damunt de mi,
em feien més favors, intentaven mostrar-se molt agradables quan estaven amb mi, i més
coses per l'estil.
Tot açò, al principi em desconcertà, però de seguida em vaig acostumar.
M'agradava molt. Em sentia bé enmig de tantes atencions i tantes coses boniques. En
quant al sexe, com m'agradava i tenia a tants xics per a triar, no ho veia com un incon-
venient a allò que m'ocorria, sinó com un avantatge.
A mesura que va anar passant el temps, estes atencions que em prestaven els xics es
van anar reduint i suavitzant-se. Però encara no han desaparegut. Es nota molt que, quan
els xics veuen a una xica bonica, quasi sempre li presten més atenció, com ens ocorre a
les xiques amb els xics.
El cas és que, conforme anava relacionant-me amb els xics a partir de produir-se el
meu canvi d'aspecte exterior, la meua actitud cap a les persones anava canviant també.
Jo en aquells moments no em donava compte, perquè era una cosa gradual, però ara, en
mirar cap enrere, sí que aprecie un canvi en el meu comportament, ja en eixos temps.
Les meues relacions amb les altres xiques de la meua classe anaren fent-se més dis-
tants i superficials. Supose que no veurien bé que molts xics anassen darrere de mi. I,
crec que per això, elles també començaren a tractar-me d'una forma diferent a com ho
feien abans. Ja no em parlaven igual, no eren tan franques o amigables com abans. Es
notava com una espècie de ressentiment cap a mi, com si haguessen sigut tractades
injustament.
¡Vaja! M'hauria agradat que en l'Institut també haguéssem anat Verònica, Maribel i
jo a la mateixa classe. Potser la vida ara seria molt diferent.
Al mateix temps que les meues companyes de classe s'anaven distanciant de mi, jo
també m'anava distanciant d'elles, ja que cada vegada passava més temps entre els xics,
i xerrava menys amb les altres xiques. No ho feia per orgull o vanitat. Era perquè
m'agradava xerrar amb ells i em sentia a gust amb tantes atencions. La veritat és que
vaig ser molt egoista.
Aleshores, en la situació que jo estava, quan volia xerrar amb una xica, jo no
trobava cap tema per a entaular una conversa interessant, així que parlava sobre coses
sense atractiu ni substància, o sobre mi, o sobre els xics. I, quan sí que tenia tema de
conversació, era perquè jo volia parlar amb eixa xica sobre una cosa que a mi
m'importava.
I amb els xics també m'ocorria això de vegades.
I ara, amb vint-i-un anys d'edat, continua succeint-me el mateix, encara que ara, en
la Universitat, les meues companyes i companys de classe són altres. I no sols m'ocorre
en classe, sinó en moltes ocasions en què em relacione amb les persones.
Supose que això és una de les raons per les quals diuen que sempre faig allò que jo
vull, per la meua conveniència, sense pensar en els altres.
I en part tenen raó, però tan sols en part.
És veritat que sóc molt egoista, però de vegades també em preocupe per les perso-
nes i faig coses per elles que a mi no em convenen, i, així i tot, les faig voluntàriament.
I també és veritat que jo no sóc l'única que es comporta de manera egoista, sinó que
totes les persones ho fem, en major o menor mesura. I això no ho solen pensar aquells
que em critiquen dient que sóc egoista. Encara que això no és excusa per a què jo no
intente ser menys egoista.
He admès que tenen uns fonaments quan diuen que faig moltes coses per la meua
conveniència. Perquè és cert. En canvi, també haig de dir que el fet de qualificar-me
d'orgullosa no té tants fonaments interiors, encara que sí en té d'exteriors, pel meu com-
portament amb la gent.
Quan jo anava a l'Institut, a mesura que les meues relacions amb les altres xiques (i
ja no solament de la meua classe, ni de l'Institut, sinó en general) anaren sent menys fre-
qüents i més llunyanes, i elles anaven mostrant-se més distants amb mi, jo vaig anar
adoptant una actitud així com altiva o arrogant.
Un punt de partida per a comprendre la meua actuació era que no em sentia ben in-
tegrada amb les altres xiques, em notava desplaçada, i estava preocupada i afectada.
Però no volia que es donassen compte, per si es burlaven de mi, o per si jo resultava més
desplaçada encara. Tenia por de mostrar el que sentia, perquè pensava que això
m'humiliaria. De manera que vaig optar pel camí de la farsa, de les falses aparences, i
vaig arribar a la meua actitud arrogant.
Però no comencí a comportar-me així pel fet de sentir un orgull que em fes
creure'm superior a les altres persones, sinó que fou just al contrari. Va ser per a
contrarestar la meua sensació d'inferioritat i d'estar desplaçada la raó per la qual el meu
comportament es va tornar altiu. I també es va fer més distant que abans, per a aparentar
que no estava afectada i que no m'importava que ja no em parlassen tant.
I amb molts xics també vaig començar a actuar d'una forma pareguda. Ja estava
fartant-me d'estar sempre tant envoltada de xics, de què em prestassen tantes atencions i
de què sempre volguessen estar damunt de mi. Així que, amb ells, la meua actitud
també va anar fent-se distant. I més o menys altiva, perquè així no s'acostaven tant a mi
(supose que ho notarien com una espècie de barrera). Encara que, alhora, eixa actitud
meua, com de ser inabastable, també els atreia un poc. Jo no volia que de sobte em
deixassen tots, però tampoc volia que s'acostassen tant, i tants. Per això em comportava
així.
Ara, els xics ja no solen estar contínuament damunt de mi. Alguna que altra vegada
sí, però ja no com a bans. Potser siga per la meua actitud, o perquè ara som més majors,
o que el pas del temps faça disminuir l'interès, o potser per les tres raons juntes, o per
altres més.
Però, ara, jo encara seguisc relacionant-me amb ells de forma distant, com abans.
En aquells temps, crec que Toni, el meu germà, i els meus pares notaren el meu
canvi d'actitud. Jo no volia que sabessen el que m'ocorria. Amb ells no em comportava
així, sinó que seguia tractant-los igual com sempre. Però es veu que el meu canvi també
afectà, sense voler-ho, les meues relacions familiars. En realitat, crec que afectà tota la
meua vida.
Per aquells temps, la mamà i el papà parlaven prou a sovint sobre els canvis de
l'adolescència. Supose que a això atribuirien la transformació que degueren percebre en
mi, enca
ra que no sabrien definir ben bé en què consistia eixa transformació, per estar
mesclada amb altres canvis. Però la notaren, estic quasi segura.
Verònica i Maribel també s'adonaren del meu canvi actitud. M'ho digueren elles.
Veien que ja no xerrava tant amb les altres xiques de la colla que ens ajuntem els caps
de setmana, i que tan sols parlava quasi exclusivament amb elles dues.
I també notaren que la meua actitud amb els xics de la colla havia canviat. A pesar
de què aleshores xerrava més amb ells, em mostrava més distant i aliena.
A Vero i a Maribel no els agradava veure'm així. M'aconsellaren que fos més
oberta i sincera amb tots, i intentaren ajudar-me.
Amb elles dues sí que podia ser d'eixa manera, amb elles sí que tenia confiança,
però amb els altres no. Em resultava molt difícil. I més perquè a moltes i molts encara
no els coneixia bé, ja que havíem començat a ajuntar-nos en colla des de feia poc de
temps.
Era més fàcil seguir el camí de la farsa, i ho vaig fer. I per eixe camí he seguit quasi
sempre, encara que l'he abandonat en algunes ocasions, però poques.
De forma que, ara, en la colla només tinc dues amigues, Vero i Maribel. Les
mateixes que tenia fa anys (¡menys mal!), però ninguna més. Les altres xiques solament
són conegudes, i a mi em tracten també com a una coneguda, no com a amiga.
De tot açò jo era molt conscient. Sabia que les meues relacions amb les persones
eren generalment massa llunyanes, fins i tot amb molts dels xics amb qui havia eixit.
Sabia que em comportava d'una forma distant, i fins i tot arrogant. I no m'agradava tot
açò.
A més, a pesar de què jo creia que cada persona tindria la seua pròpia concepció
sobre mi, també pensava que a moltes persones jo no els importaria, que se sentirien
indiferents cap a mi perquè, al mostrar-me tant distant no podrien voler-me. I no
m'agradava gens.
Jo no sóc un bloc de gel, també necessite el calor humà. Però (majorment per la
meua culpa) no solc rebre'l, ni donar-lo.
Em sentia com aïllada. Pensava que la gent ni em volia, ni m'odiava, simplement
no em tenia quasi en compte (llevat de l'atracció que provocava el meu físic en els xics).
Però és que la situació és encara pitjor del que jo creia. La gent no tan sols no em
vol, sinó que m'odia o em menysprea.
Jo sabia que la meua actitud era un poc massa arrogant, però no havia arribat a
imaginar que em qualificassen de pensada i orgullosa (almenys amb tanta convicció), i
menys encara que esta concepció sobre mi estigués molt generalitzada entre la gent, que
tantes persones pensassen el mateix. I, damunt, em diuen "orgullosa" amb un to tant
despectiu ... Quan ho diuen, sembla que desitgen enfonsar-me o rebutjar-me.
I, a més, en dir-me "tonteta", ho fan també amb un menyspreu, que pareix que, al
pronunciar eixa paraula, vulguen expressar tots els mals sentiments que tenen cap a mi.
Com si en el terme "tonteta" recolliren tots els meus defectes i totes les coses que els
desagraden de mi.
Aleshores, si tan sols em consideren "pensada", "orgullosa" i "tonteta", ¿per què
molts xics volen eixir amb mi? ¿Només pel sexe?
A mi també m'agrada el sexe, però mai he eixit amb un xic que no m'agradés la
seua forma de ser, i menys encara amb un que em desagradés o cap al qual sentís
aversió. I això que he eixit amb molts xics.
Podran dir sobre mi totes les coses males que vulguen, podran buscar tots els defec-
tes que tinc. Però, ¿perquè no es dirigeixen eixe minuciós anàlisi també cap a ells
mateixos, a veure què troben?
Segur que ja no els agradarà tant buscar defectes, ni orientar el seu estudi només a
les facetes negatives de la persona.
La gent, quan es fixa en la meua forma de ser, sols es centra en els meus defectes.
Per a molts jo sóc presumida, pensada, orgullosa, "tonteta"..., però no tenen en compte
que, a més, la meua personalitat també pot tindre coses bones, encara que tinga eixos
defectes. No intenten buscar altres aspectes de la meua forma de ser que sí que podrien
resultar agradables a la gent.
Si ho fessen, no solament seria molt beneficiós per a mi, sinó que per a la gent
també podria ser bo.
Açò que succeix amb mi és una cosa corrent. Generalment, quan sobre una xica es
diu: "És molt bonica, però és ximple", no se sol, en principi, qüestionar i comprovar si
és veritat. Ni després tampoc se sol intentar conéixer més a la xica per a buscar les
virtuts interiors que pot tindre. Tot es queda en la superfície.
I no sols passa en el cas d'una xica bonica, sinó que també ocorre amb moltes altres
persones, i per moltes altres diverses circumstàncies.
Doncs jo no estic gens d'acord. No sé què fer per a canviar-ho, però no estic gens
d'acord.
Amb tot açò que he exposat no estic buscant una excusa que em disculpe d'allò que
em succeix. Simplement estic descrivint una característica de la societat on visc (i on
vivim) que ajuda a comprendre millor el meu problema.
Sé que, el que m'ocorre, en gran part és responsabilitat meua.
Si no hagués optat per tindre una actitud distant i altiva, si hagués sigut més sincera
i franca amb la gent (a pesar de què potser m'hagués sentit humiliada), si no hagués triat
tantes vegades el camí de la farsa, supose que la gent ara no em qualificaria de pensada i
orgullosa, ni em diria "tonteta".
No sé, en eixe cas, què pensarien de mi. ¿Coses bones? O també podria ser que
m'atribuïssen altres defectes, o fins i tot els mateixos d'ara. Però almenys jo estaria amb
la consciència més tranquil·la i sense remordiments, perquè no tindria la sensació d'estar
quasi contínuament actuant amb una certa falsedat. I tot per no voler trobar-me amb
complicacions, per triar un camí que semblava fàcil i còmode.
Em vaig construir la meua pròpia trampa, i ara no sé com eixir d'ella. Però sí sé que
vull eixir.
Serà molt costós i difícil tornar a relacionar-me amb la gent d'una forma més pro-
pera i sincera. Hauré d'esforçar-me molt, i també necessitaré l'ajuda d'altres persones.
No tot està solament en les meues mans, sinó que cal que tots els altres també
contribuïsquen.
Potser no puga arribar allà on jo vull, però haig d'intentar-ho.
De totes formes, encara que la concepció d'orgullosa que la gent té sobre mi es base
en uns fonaments exteriors (per la meua actitud), almenys no existeixen quasi de fona-
ments interiors (de dins de la meua personalitat).
Potser jo ara siga un poc més orgullosa que abans, potser el meu comportament
altiu haja influït també una mica en la meua forma de ser. Però eixe poc d'orgull no és
gens fort, i no està molt fixat dins de mi. Jo no sóc tan orgullosa interiorment com diu la
gent quan em veu exteriorment. Continue sense sentir un orgull que faça que jo em
crega millor que els altres, ni que em cegue, ni que m'impedisca canviar. Res d'això.
I açò és un punt molt important, perquè, al no tindre quasi fonaments interiors, eixe
problema és més fàcil de solucionar.
El meu interior en aquest aspecte no cal que canvie molt, perquè jo no em sent com
una orgullosa. Allò que haig de canviar és el meu comportament exterior, que és més
fàcil de modificar.
On sí que tinc un problema greu és en la meua timidesa. Pot semblar contradictori,
però, a pesar d'haver xerrat i haver estat molt amb xics, sóc molt tímida, ja siga amb
xics o amb xiques.
Quan em qualifiquen d'antipàtica i diuen que no vull relacionar-me amb quasi
ningú, jo crec que s'estan referint a la meua timidesa. Potser també estiga l'orgull
mesclat per entremig, però jo crec que el que és bàsic en aquest cas és la meua dificultat
per a relacionar-me amb les persones. I això encara que jo no m'estiga comportant de
forma distant i arrogant. Eixe problema té unes arrels més profundes dins de mi. I em
farà encara més difícil eixir de la trampa que em vaig construir amb la meua actitud
distant i arrogant. No són assumptes que romanen aïllats. La meua farsa i tot allò
referent a la concepció d'orgullosa que la gent té sobre mi són uns problemes que
s'ajunten amb el de la meua timidesa, i això provoca que em siga molt més costós
relacionar-me millor amb la gent.
Però, en aquest cas, la meua timidesa, eixa antipatia (mal anomenada així per la
gent) que veuen en mi, sí que té uns fonaments interiors, a part de tindre'n també
d'exteriors.
Quan era xicoteta ja em donava compte. Algunes xiquetes em deien antipàtica, i els
meus pares i les mestres m'aconsellaven que intentés jugar i relacionar-me més amb les
altres xiquetes i xiquets.
Però a mi em costava molt. Ho feia, però amb gran esforç. M'era molt difícil obrir-
me a les persones, era molt tímida. Quan intentava xerrar amb les altres xiquetes, jo no
sabia què dir, i menys encara si les coneixia poc. I elles al principi es pensaven que jo no
volia parlar amb elles. Però després la relació anava millorant.
Fins i tot en els jocs era tímida, encara que menys.
De totes formes, quan era menuda, una volta ja duia un temps en l'escola, no vaig
arribar a tindre problemes de sentir-me o d'estar marginada per les altres xiquetes o
xiquets. Simplement ocorria que jo no era tan xerradora o jugadora com els altres, però
ja està. En general no em tractaven mal, sinó que es portaven bé amb mi, i jo també
intentava tractar-los bé.
Sí que recorde que veia a una o dues xiquetes de la meua classe, i a un xiquet de la
del costat, que estaven quasi sempre apartats dels altres, i que molts es burlaven d'ells, i
de vegades els pegaven.
A mi no em va passar mai això. M'alegre de no haver estat jo en el seu lloc, però
alhora sent llàstima per elles i per ell, perquè degueren tindre una infantesa molt trista.
Jo ara estic en una situació un poc semblant, però la diferència és molt gran. Ara jo
ja sóc major, i el meu esperit és més fort i més resistent. En canvi, quan se és una
xiqueta (o un xiquet) els sentiments són més vulnerables (el pesar que es puga sentir és
més g
ran) i no es té tanta confiança en una mateixa, i tot és més amenaçador.
De totes formes, podria ser que, a pesar de la seua trista infantesa, aquelles xiquetes
i aquell xiquet ara es relacionassen millor amb les persones i haguessen fet amistats, i,
més o menys, fossen feliços. En aquells temps pareixia que mai podrien fer res, però,
¿qui sap?, potser aquell xiquet ara sí que té amics i és, per exemple, escriptor i pot estar
prou content amb el que té i amb el que fa. ¿Qui sap?
La qüestió és que jo ara estic pitjor que quan era una xiqueta, en el tema de
relacionar-me amb les persones.
A mesura que ha anat passant el temps, no m'he fet més oberta ni més simpàtica.
Podria haver-me esforçat més per a intentar aconseguir-ho. Però no ho he fet.
Quan, en l'Institut, la meua popularitat va créixer a causa de l'atracció que sentien
els xics cap a mi, jo pensava que aleshores el meu caràcter canviaria, que ja no seria tan
tancada, perquè hi havia moltes persones que s'acostaven a parlar amb mi. Tenia
l'oportunitat de ser més simpàtica.
Però no la vaig aprofitar bé, i ara ho sent molt. Hauria d'haver lluitat més amb mi
mateixa.
De tota manera, les circumstàncies no eren tan favorables, perquè jo no tenia quasi
oportunitats de donar de mi, de ser jo qui anés cap a les persones, sinó que en general
eren les persones les que venien a mi.
Això era molt afalagador, i em vaig mal acostumar. Em vaig fer massa còmoda. Tan
sols esperava rebre, cosa que feia més difícil que jo prengués la iniciativa, que
m'acostés jo, i m'obrís a la gent.
També, altre inconvenient va ser allò de començar a molestar-me el fet d'estar quasi
sempre envoltada de persones, que va ocasionar que jo em tanqués encara més del que
era corrent en mi.
I, a més, el meu canvi actitud amb les altres xiques, en alterar les meues relacions
amb elles (i, en general, amb tots), provocà que les nostres conversacions es fessen més
superficials i fredes.
Total, que no sols no em vaig fer més oberta i simpàtica, sinó que fins i tot em vaig
tancar un poc més.
I, damunt, moltes persones ara pensen que sóc una antipàtica, i que no vull
relacionar-me amb quasi ningú. I, encara més, supose que tot açò es confon i
s'entremescla alhora amb la concepció d'orgullosa i pensada que tenen sobre mi. Ja s'ha
vist que en estos assumptes totes les coses estan interrelacionades entre si.
Ara, en el present, ja siga només per culpa meua o també per altres circumstàncies,
seguisc sent molt tímida.
M'agradaria canviar, però en aquest cas el problema sí que és intern, i profund.
Aquest problema sí que és difícil de resoldre.
Em poden dir que siga més simpàtica, i ja està. Hi ha persones que són simpàtiques
per naturalesa (com Maribel), que no els representa cap esforç i són encantadores. I
també pot haver-hi persones a les quals no els resulte difícil extraure i cultivar la seua
simpatia, encara que la tinguen un poc amagada.
Però és que a mi em costa moltíssim. Qui no ho ha experimentat en si mateixa
potser no em crega i pense que són ximpleries, però és la veritat. He intentat en moltes
ocasions mostrar-me més simpàtica i agradable amb la gent, però m'és molt incòmode i
molest. Note que no em naix de dins, que ho faig molt forçat. I no m'agrada, perquè és
com si jo estigués aparentant ser una altra persona que no sóc, com si continués amb la
farsa, encara que siga d'altre tipus diferent a la farsa de l'arrogància i l'altivesa.
Aleshores preferisc deixar d'intentar mostrar-me simpàtica i tornar a la meua inex-
pressivitat habitual. Almenys així no em sent com si representés el paper d'un perso-
natge.
Desgraciadament, en altres ocasions la representació dona la volta i s'orienta cap a
l'actitud arrogant, que tampoc m'agrada, encara que sembla que la gent està més acostu-
mada a veure'm amb ella.
Tot és molt complex i complicat. Fins i tot, la timidesa en si és complicada.
Jo tinc por d'acostar-me a les persones i relacionar-me amb elles, i em costa parlar i
obrir-me, i expressar als altres les meues opinions i sentiments.
I intente lluitar contra eixa por.
Però és que, una vegada ja m'he decidit a anar a parlar amb una persona, per a
xerrar d'una forma amigable i sincera, aleshores, quan estic amb ella, no se m'ocorre res
per a dir, i em pose nerviosa.
Supose que, al no dir res, o quasi res, quan estic amb les persones (a causa de no
saber què fer, i no a causa de què jo vulga evitar relacionar-me amb elles), pensen que
sóc antipàtica. Però és que, si dic alguna cosa, com tan sols en venen al cap, en eixos
moments, coses trivials, amb poc d'interès i importància, i tendisc a repetir-me molt,
aleshores supose que pensaran que sóc ximple.
En canvi, quan haig de dir-li una cosa determinada a una persona, en eixe cas sí que
em resulta més fàcil, i vaig més directa.
Crec que aquest forma part d'eixos casos pels quals pensen que, moltes vegades,
quan vaig a parlar jo amb algú, és per la meua conveniència. Amb açò es torna a veure
que aquest assumpte de la meua timidesa està molt relacionat també amb allò referent a
la concepció d'orgullosa i egoista que tenen les persones respecte a mi.
Però també ocorre que, quan eixa cosa determinada que haig de dir-li a algú es refe-
reix als meus sentiments o a altres assumptes que m'afecten profundament, aleshores sí
que em costa molt de decidir-me, d'anar a dir-li-ho i de dir-li-ho.
Sóc molt tímida. Però hi ha algunes ocasions en les quals no em resulta difícil
relacionar-me amb la gent. Són, de vegades, quan estic amb unes persones que estan
parlant d'algun tema que trobe interessant, i sobre el qual vull preguntar i aportar també
les meues opinions i dubtes. Aleshores, quan em decidisc a fer-ho, sí que converse bé,
amb naturalitat, i em trobe a gust, i supose que els altres també.
Açò no m'ocorre molt a sovint, però sí de tant en tant. Algunes vegades em costa
més de decidir-me a entrar en la conversació, i altres em costa poc, o gens.
És en eixes ocasions quan em sent bé xerrant amb les persones, i em relacione
d'una forma més franca i oberta, i pot ser que, fins i tot, agradable.
Ara que ho pense... crec que hauria d'aprofitar més estes situacions en què em note
amb més soltesa, per a extraure la simpatia que puga tindre dins de mi i anar cultivant-
la, i per a anar obrint-me més a les persones.
Supose que la meua timidesa seguirà existint, perquè és una cosa lligada a la meua
naturalesa i personalitat. Jo crec que és impossible d'eliminar, o almenys és molt difícil.
Però, si vaig aprofitant eixes oportunitats per a obrir-me a la gent, supose que la meua
timidesa anirà disminuint a poc a poc, i jo aniré agafant més confiança en mi mateixa
per a relacionar-me millor amb les altres persones. I supose que cada vegada em
resultaria menys difícil, a mesura que avancés el temps i les ocasions aprofitades, que
podrien anar fent-se més freqüents.
¡Vaja! Ja pareix el conte de la lletera. Crec que he deixat volar massa la imaginació,
i les il·lusions. Però, la veritat és que puc intentar-ho. A veure si així aconseguisc alguna
cosa.
Sé que no serà tan fàcil. Hauré de lluitar molt amb mi mateixa.
I estic disposada a fer-ho.
Verònica ja ho està fent des de fa molt de temps, i es nota que sí que ha avançat.
En realitat, Verònica i jo tenim el caràcter paregut en l'aspecte de la timidesa, però
ella s'ha anat esforçant durant molts anys per a intentar ser més simpàtica amb la gent. I
ara és molt més oberta que abans, les persones ara es relacionen millor amb ella. I això
que Vero ho ha tingut molt més difícil que jo.
Així com, en l'Institut, a mi se m'acostaven els xics (encara que tan sols fos pel
meu físic), a ella, en canvi, li fugien, perquè deien que era lletja, "gorda" i antipàtica. I
les altres xiques de la seua classe també la tenien una mica discriminada.
És veritat que Vero no és massa bonica (encara que jo no la veig tan lletja com
diuen) i que sempre ha sigut un poc grossa (deu ser per la seua naturalesa), però això no
és motiu per a què la rebutjassen.
Supose que, si en aquells temps ella hagués sigut molt simpàtica i agradable, potser
hauria fet més amistat amb els xics i li haurien tingut major estima, a pesar de què el seu
físic no els agradés.
Però, com era molt tancada (una cosa com jo) i li costava relacionar-se amb la gent,
aleshores estava un poc marginada.
Jo la conec molt, i Maribel també, i sabem que Vero és bona persona. Que siga
introvertida i tinga dificultat en relacionar-se amb altres no vol dir que ella siga mala
persona, o que no li importe ningú, o que siga antipàtica i preferisca no parlar amb la
gent.
¡Què va! Res d'això.
Les persones, quan van coneixent a Vero (cosa que es fa poc a poc), van descobrint
que és molt bona xica, i que es preocupa per la gent i intenta ajudar-la tant com pot, a
pesar de què no la vulguen.
Quan Vero va agafant confiança amb una persona, aleshores es relaciona amb ella
amb més naturalitat i d'una forma més oberta, que és com li agradaria fer amb tots.
És el mateix cas que m'ocorre a mi.
Vero i jo no som massa diferents en aquest aspecte. No tenim males intencions,
però la gent que ens coneix poc ens qualifica d'antipàtiques i pensa que no ens importa
ningú. I (ací ve el punt més impactant), a pesar de tot això, a cadascuna ens tracten de
forma molt diferent.
¿Per què la vida ens fa eixes coses? ¿I per què tals desequilibris?
Bàsicament, Vero i jo som més o menys igual d'introvertides. I no crec que ninguna
de les dues tinga la culpa de tindre eixa personalitat. Però la qüestió és que, pel nostre
físic, jo atreia als xics i ella els repel·lia. I, així com jo no tinc el mèrit de ser bonica, ella
tampoc té la culpa de ser lletja.
Aleshores, ¿per què ens passava això? Jo no em mereixia tantes atencions, ni Vero
tant poques. Però això és el que ocorria.
I encara ocorre de tant en tant, sobr
etot quan estem amb persones que coneixem des
de fa poc.
De totes formes, Vero és molt forta i ha lluitat molt amb si mateixa per a anar
obrint-se a la gent. I sí que ho ha anat aconseguint. Poc a poc, però ho ha anat fent.
Ara, molts xics que ja la coneixen de fa cert temps ja no diuen que és antipàtica (o
almenys ho diuen només uns pocs), i es relacionen amb ella més amigablement. Fins i
tot, ara té uns quants amics, i la volen de veritat.
I, en general, les altres xiques ja la tracten com a qualsevol altra, sense discriminar-
la gens, i Vero xerra amb elles amb més facilitat. I en la nostra colla té moltes amigues.
També és veritat que segueix ocorrent que alguns xics, quan estan començant a
conéixer a Vero, o la coneixen poc de temps, encara diuen que és antipàtica. Però no
importa massa, ja la coneixeran més i canviaran d'opinió.
Vero, mentrestant, segueix lluitant per a obrir-se més a les persones, i per a no tor-
nar a tancar-se, per a no perdre allò que ja ha aconseguit (també és important tindre-ho
en compte).
A més, ara també està esforçant-se molt per a tindre una figura atractiva. No sé si
aplegarà a complir el seu desig. Però almenys sí que pot fer coses per a no estar tant
grossa, i així també millorarà la seua salut.
Molts no s'ho creuen, però jo no estic a règim, ni seguisc una dieta estricta quan
menge per a mantindre la meua línia. I, així i tot, tinc una figura estilitzada.
En canvi, Vero ha intentat unes quantes vegades posar-se a règim, seguint diverses
dietes, i no ha aconseguit fer-se molt prima, com ella volia. Potser siga que el seu cos
necessite molt d'aliment, o que no puga suportar eixes dietes, no ho sé. La qüestió és
que no li han servit de res, a part de donar-li maldecaps. Així que ara està provant amb
l'exercici. Ja fa uns mesos que estem anant juntes a córrer pels camins de camp. Jo solc
fer-ho des de fa anys, però no és que faça exercici físic per a conservar la línia i tindre
un cos esvelt, sinó que principalment ho faig per estar sana i forta, per la salut, i també
perquè m'agrada. I, si això augmenta la bellesa, millor, però és secundari.
La veritat és que l'exercici físic a Vero li està anant molt bé. I no està tirant a matar-
se, no es força en excés, sinó que va d'una forma gradual, i és molt constant i tenaç.
No és que ara s'haja fet molt prima, no està flaca, cosa que podria ser perjudicial
per a ella. Encara està una mica grosseta, però molt menys que abans. I no crec que puga
tindre eixa figura ideal que ella desitja, perquè es nota que els seu cos, la seua
naturalesa, no li ho permetrà. Però sí que es veu que ha millorat molt, i no sols de figura,
sinó també de salut, i de tot en general.
I això Vero ho ha fet lluitant amb sí mateixa, i esforçant-se molt. Ja veurem si jo
també lluite i m'esforce per a no ser tant tímida i per a obrir-me més a les persones i
relacionar-me amb elles d'una forma més natural i sincera. A veure si abandone eixa
actitud distant i altiva. I a veure si deixen de considerar-me com una xica orgullosa i
pensada, i antipàtica.
Serà molt difícil, perquè, al estar tot interrelacionat, per a solucionar un problema,
al mateix temps s'hauran de solucionar tots els altres. I és molt complicat.
Per a obrir-me més necessitaré molta ajuda de l'exterior. Però, si en l'exterior molts
em consideren orgullosa i antipàtica, no voldran ajudar-me. I això també farà que em
coste més deixar la meua actitud altiva i distant, cosa que alhora impedirà que em rela-
cione millor amb la gent i que es reduïsca la meua timidesa, així que em serà molt difícil
obrir-me, i també seguiran considerant-me orgullosa i antipàtica.
És un cercle viciós on està tot travat.
De tota manera, vull lluitar per eixir-me'n d'ell i trencar-lo. Ja estic farta. I, a pesar
de què moltes vegades pense que és possible que no aconseguisca res, sé que haig
d'intentar-ho.



Tot seria més fàcil si les persones no pensassen que sóc una orgullosa i una antipà-
tica, o almenys si eixa concepció que tenen sobre mi no fos tan ferma, si deixassen més
opció al dubte i em donassen més oportunitats.
Jo no sabia que els prejudicis poguessen fer tant de mal.
Allò que vaig sentir dir sobre mi a aquells xics de la Facultat també ho havia sentit
dir sobre altres xiques, i, fins i tot, jo mateixa també ho havia dit moltes vegades. Però
mai havia pensat seriosament que sobre mi també ho diguessen.
Moltes vegades, jo havia qualificat d'antipàtica a alguna persona que no
m'agradava o que no em queia bé. I altres també havia pensat: " Eixa xica serà molt
bonica, ¡però és més tonteta! " (encara que mai m'havia parat a reflexionar sobre què
volia expressar exactament amb "tonteta"). També ho havia dit en moltes ocasions
sobre els xics: "¡Vaja! Eixe xic està molt bo. Encara que... sembla ser un pensat i un
ximple. No val la pena conéixer-lo".
Però no tenia ni idea del dany que pot arribar a causar tot això, ja siga directament a
la persona (en cas que s'assabente), o de forma indirecta, perquè, en transmetre als altres
estes opinions fetes tant a la lleugera, molts s'acosten a eixa persona amb recel i amb
una concepció sobre ella que pot ser molt diferent de la realitat.
No sabia tot açò, fins que no ho vaig experimentar en mi mateixa. I aleshores va ser
quan em vaig donar compte de les conseqüències tant negatives que tenen els prejudicis.
Eixe dia que vaig descobrir els prejudicis que tenia la gent sobre mi ho vaig passar
fatal. No volia creure'm allò que havia sentit dir a aquells xics en la Facultat. Però hi
havia alguna cosa dins de mi que em deia que era cert que allò era el que pensaven
moltes persones sobre mi.
Jo estava feta pols, no podia amb el meu esperit.
Però poc a poc vaig anar superant la meua depressió i recobrant els ànims. Una ve-
gada sabia què pensaven de mi no podia seguir com abans, havia de fer alguna cosa.
Però no sabia què, ni per on començar.
M'hauria agradat molt contar-li a algú el que em passava. Però tenia por, i em resis-
tia a parlar d'eixe tema amb altra persona, encara que sentia que ho necessitava.
No els ho vaig dir ni als meus pares, i tampoc al meu germà.
Ni tan se vol els ho vaig dir a Maribel i a Vero, per aquella temporada. Ha sigut
molt després quan els ho he dit, alhora que els he comunicat que estic intentant canviar.
Així que, durant aquell temps em vaig haver d'empassar la meua pena tota sola. Va
ser prou dur.
I, a pesar d'això, mentrestant també vaig començar a fer coses.
Primer que tot, vaig comprovar allò que havien dit aquells xics. Volia assegurar-me
de què era veritat que molta gent tenia la mateixa concepció que ells sobre mi.
Vaig estar estudiant el comportament que tenien amb mi les meues companyes i
companys de classe i, sabent ja allò que aquells xics pensaven de mi i recordant com es
solien comportar, vaig arribar a la conclusió de què era cert allò que havien dit referent
als altres.
També ho vaig comprovar amb més persones que coneixia de la Facultat. I vaig
arribar a la mateixa conclusió.
I també amb la colla amb què vaig els caps de setmana, i amb les altres persones
que també coneixia. I en general amb tots amb qui em solia relacionar.
I vaig tornar a arribar a la mateixa conclusió. Em consideraven orgullosa i pensada,
i antipàtica.
Una vegada jo ho sabia, ho percebia amb prou facilitat.
És clar que no ho notava en tots. Supose que no tota la gent pensaria el mateix
sobre mi. I supose que també hi hauria persones que jo creia que pensarien això, i en
realitat no seria així. Com també podia haver altres en les quals no ho distingia, però sí
que pensarien mal de mi. I, a banda del que jo notés o deixés de notar, és possible que,
al mateix temps, també existissen algunes persones de mentalitat més oberta que
m'atorgassen el benefici del dubte, o que, fins i tot, buscassen altres aspectes de la meua
forma de ser.
Cadascú és un món, i cadascú pensarà una cosa. Però jo sí que sentia que hi havia
una concepció generalitzada entre molta gent sobre mi, una vegada jo coneixia quina era
eixa concepció.
Supose que en l'Institut també tindrien eixa concepció de mi. Allí és on degueren
començar a tindre-la.
Pense en les persones amb qui m'he relacionat o em relacione a sovint, i em
pregunte quantes em consideraran de la mateixa manera. ¿Qui serà qui em considera
orgullosa i antipàtica? ¿I qui no ho serà?
Pense especialment en els xics amb qui he eixit. Pot ser que tots tinguessen eixa
mala concepció sobre mi i tan sols em volguessen pel sexe. Però em resulta molt difícil
de creure, després de les experiències que he viscut amb alguns d'ells.
És possible que molts em menyspreassen. Però no tots. Em resistisc a creure-ho.
No, no crec que Albert pensés això de mi. Potser en un principi sí, però, després de la
nostra relació, no.
Que, al final, la relació no funcionés bé, no significa que ell em menyspreés. I Joan
tampoc.
A Albert i a Joan els vaig arribar a voler molt. Ara ja no experimente cap atracció
per ells, ni amor de parella. Això ja ha passat (i em sembla mentida, amb l'atracció que
jo sentia abans). Però encara sent cap a ells una gran estima. I no crec que ells
tinguessen sobre mi eixa concepció tan generalitzada entre la gent. Jo crec, i vull creure,
que Albert i Joan també arribaren a estimar-me. I podria ser que encara m'estimassen un
poc.
Almenys, sí que sé que Toni i els papàs em volen de veritat, i Vero i Maribel també.
I jo també els vull.
I m'agradaria que les altres persones també m'estimassen. Però encara no he fet
moltes coses per demostrar-ho.
És més, quan vaig comprovar que realment estava estesa entre moltes persones
aquella mala concepció sobre mi, em vaig omplir de ràbia, perquè no era veritat i perquè
em sentia impotent per a canviar-ho. Tenia una xicoteta esperança de què, allò, sobre mi
solament ho pensassen aquells xics de
la Facultat. I, quan eixa esperança es va esvair,
em deixà molt contrariada. Vaig estar enfadada uns quants dies, i la meua actitud amb la
gent era encara pitjor que abans.
Però se'm va passar més o menys prompte. I vaig començar a meditar què podia fer
per a millorar.
Durant un temps no sabia què fer, així que seguia comportant-me com abans.
Encara que no vaig tardar molt en triar un nou camí. Volia que les persones
veiessen que jo podia ser més simpàtica, de forma que vaig intentar ser molt simpàtica i
agradable amb tots.
Però la cosa no va funcionar massa bé. A part de què a mi em resultava incòmode
actuar contínuament així i de què em semblava que estava comportant-me d'una forma
postissa i artificial, a la gent tampoc li convencia la meua nova actitud. Crec que seria
pel fet d'estar acostumats a veure'm sempre d'una mateixa manera. Els resultaria
estrany que el meu comportament canviés tant de sobte. Supose que pensarien també
que actuava amb falsedat i per algun interès egoista.
No els culpe. En realitat sí que era una farsa, perquè jo no em sentia tan simpàtica
com em mostrava. Però també era veritat que sí que sentia la necessitat d'acostar-me
més a les persones. I açò no ho vaig saber demostrar.
El cas és que, al cap d'un temps, vaig deixar d'intentar mostrar-me simpàtica amb
tots i a totes hores.
Ara només ho faig en algunes ocasions, i de vegades seguisc sentint-me incòmoda i
falsa, però d'altres, quan en veritat jo sent interiorment allò que vull mostrar, no em note
postissa, sinó natural, encara que exagere una mica.
Com ja havia ocorregut en altres ocasions, quan vaig deixar de mostrar-me
contínuament agradable, vaig tornar a la meua actitud freda d'abans. Però seguia
reflexionant per a buscar idees que em permetessen millorar i acostar-me més a la gent.
Entre altres coses, vaig pensar en exposar directament a la gent el meu problema i
així intentar solucionar-lo d'arrel. Però eixe em pareixia un mètode molt dràstic i brusc,
i tampoc sabia com s'ho agafaria la gent. A més, jo no tenia tant de valor com per a dur-
lo a terme.
Així que no ho vaig fer. Podria haver resultat molt bé, però també hauria pogut
resultar molt mal. No ho sé. Allò que sí sabia era que eixe procediment era molt
d'extrems, i que després de dur-lo a cap, les coses no es quedarien en un estat intermig. I
jo preferia que el meu canvi fos més gradual, que tot anés més poc a poc, però amb
seguretat.
Al final vaig optar per això, per anar canviant a poc a poc, tant interiorment com
exteriorment. I per aquest camí he seguit fins a hui. No sé si en el futur ho deixaré estar.
Tot és possible. Però, almenys per ara, no vull abandonar, perquè d'esta manera he
aconseguit anar en la direcció que pretenia.
No és que haja avançat de forma espectacular, però sí que he avançat.
He intentat adquirir progressivament una mica més d'humilitat, i anar reduint
l'orgull que puga tindre. Combatre la meua por a relacionar-me obertament amb les
persones. Buscar i potenciar la simpatia i bona voluntat que puga haver-hi dins de mi.
Tindre més en compte a les persones. Aprendre a buscar nous punts de vista, diferents
del meu, per a poder avaluar millor els assumptes i així triar l'opció més adequada.
A més, també he lluitat amb mi mateixa per a fer-me forta interiorment, per a poder
ser perseverant amb els meus objectius i tornar a intentar arribar a ells cada vegada que
jo caiga, o em tiren, o trobe algun obstacle. I també per a poder perdonar i voler a totes
les persones, inclòs a aquelles que estiguen en contra meua i que no em vulguen. Encara
que açò últim és molt difícil i ho aconseguisc molt poques vegades.
I he intentat donar-me ànims per a suportar millor la meua transformació.
Tot açò, i més coses, són els canvis que han anat produint-se en la meua
personalitat.
I seguisc esforçant-me per a què seguisquen produint-se.
En alguns aspectes he tingut prou èxit, i en altres no tant, però vull continuar,
perquè note que estic millorant interiorment, la meua forma de ser. I açò em reconforta i
em dona ànims.
Exteriorment no he canviat molt, però sí un poc. Primer volia afermar-me per dins,
abans d'eixir a l'exterior amb els canvis. I ara ja fa una mica de temps que he començat
a fer açò últim.
Ara, la meua actitud amb la gent ja no és tan altiva com abans. M'està costant, però
el meu comportament està sent un poc més agradable i amigable, m'estic apropant un
poc més a les persones.
No és que ara em relacione amb elles amb total confiança i que ja tinga moltes
amigues i amics. ¡Què va! Les coses no han canviat tant. La majoria de les persones
solen seguir mirant-me i tractant-me com abans. Però, almenys, jo, per la meua part,
estic començant el meu apropament, encara que sols siga en coses menudes, pel
moment.
A més, també m'esforce en participar un poc més en les conversacions amb les
altres persones, encara que segueix resultant-me molt difícil, però almenys intente
aprofitar les ocasions en què em note amb més soltesa.
Ara també procure més a sovint ajudar a qui ho necessita, dins de les meues possi-
bilitats i en contínua lluita amb els meus egoismes i objeccions. I això sense que hagen
de demanar-me ajuda, com solia passar abans.
De totes formes, justament açò no em resulta tan difícil. I és que, abans, quan veia a
algú que necessitava ajuda, jo sentia que volia ajudar-li, encara que no ho feia perquè
alhora em deixava dominar pels meus egoismes i per les objeccions que sorgien en la
meua ment. Però, ara, com no em deixe dominar tan fàcilment per ells, per a posar-me a
ajudar tan sols haig de seguir els meus sentiments humanitaris. Per això no m'és tan
difícil.
Altre canvi que afecta al meu comportament exterior és que ara tinc més iniciativa
pròpia. Sóc un poc més activa, ja no espere tant a què les persones vinguen a mi, sinó
que ara vaig jo més cap a elles.
De veritat, note que gràcies a eixos canvis, la meua timidesa està començant a dis-
minuir una mica i vaig agafant més confiança.
Tots estos són els canvis més importants dels quals sóc conscient, però pot ser que
hi haja altres canvis dels quals no em done compte.
Realment, no és que siguen gran cosa. Són poquets i alguns no són massa freqüents.
A més, encara són canvis que moltes vegades només s'aprecien en xicotets detalls. I
també, de vegades, en alguns aspectes recaic en el meu comportament d'abans, i després
haig de tornar a començar de nou o a seguir des d'un poc més enrere que quan havia
caigut. I ho faig.
En definitiva, encara falta molt de camí per recórrer. Però, a pesar de tot, és molt
important que ja haja començat i que seguisca esforçant-me en avançar.
Crec que la majoria de la gent no s'ha donat compte del que estic fent. Crec que
molts segueixen tenint una mala concepció sobre mi. Aquesta segueix estant
generalitzada entre les persones, i serà molt difícil que deixe d'estar-ho.
Però jo vull continuar.
Supose que els papàs i Toni sí que s'han adonat de què em passa alguna cosa,
perquè els note un poc diferents amb mi. No m'han parlat directament sobre això, però
note que ara ens duguem millor. I crec que de vegades xerren entre ells sobre mi.
A Vero i a Maribel els he explicat fa poc els meus canvis. Ha sigut aleshores quan
també els he parlat sobre totes les coses relacionades amb aquest assumpte.
M'agradaria haver-los-ho contat ja fa molt de temps.
Elles m'han dit que ja havien notat els xicotets canvis exteriors que s'havien
produït en mi, i que estaven contentes de què jo intentés acostar-me més a la gent. Però
no sabien a què eren deguts eixos canvis.
També m'han revelat que des de feia temps (des de què vaig saber què pensava la
gent sobre mi) em veien un poc estranya, i volien parlar amb mi sobre això. Però no ho
feren perquè, quan intentaven introduir el tema, veien que jo desviava l'atenció cap a
altre assumpte. Així que pensaren que jo no volia parlar d'això, i ho deixaren estar.
Però m'han dit que no es pensaven que la cosa era tant greu i important, i que, si ho
haguessen sabut, haurien intentat ajudar-me en allò que poguessen.
Potser hauria hagut de contar-los-ho abans. Però no ho vaig fer, i ara no puc
modificar res al respecte.
Almenys, ara ja els ho he contat.
Elles no m'ho han comentat, però crec que ara estan intentant ajudar-me respecte a
les altres xiques de la nostra colla.
L'altre dia vaig veure a Maribel parlant a soles amb algunes d'elles, i se la veia prou
acalorada. I després vaig observar el mateix amb Vero i altres, encara que Vero és més
tranquil·la i no es posà com Maribel.
Jo, en aquells moments, no sabia a què es devia tot això. Però després he notat prou
estranyes a les xiques de la colla, encara que no per a mal. Al contrari. En un principi
semblava que no sabien com comportar-se amb mi, però després, poc a poc, han anat
parlant-me i acostant-se d'una manera més amistosa que abans i, fins i tot, si em
somriuen, es nota que no és un somriure postís, com abans.
Esta situació d'ara m'agrada molt més.
No sé si durarà molt. No sé si estan fent-ho un poc a desgana, o si en realitat
confien en les meues bones intencions, i, en aquest cas, no sé si podran seguir així molt
més, o si jo podré correspondre la seua confiança.
Però almenys, ara per ara, jo estic fent tot el que puc. Ara tinc una oportunitat per a
expressar-me amb franquesa i comportar-me amb naturalitat, i per a apropar-me més a
les persones. I espere estar aprofitant-la. Jo crec que sí, però ja veurem què ocorre.
Note com si s'estiguessen obrint nous horitzons. Em sent com més lleugera, més
lliure d'esperit, més alegre, i amb més il·lusions i esperances. Açò de relacionar-se amb
les persones és molt difícil. Però, si es fa amb bona voluntat, és molt bonic, i t'ompli
l'esperit.
Ja feia molt de temps que no xerrava amb la gent com ho faig ara amb les altres xi-
ques de
la colla. No crec que em consideren amiga encara (per a això fa falta molt de
temps i relació), però m'agrada molt com parlem ara entre nosaltres, és una cosa més
natural i espontània, és diferent. Elles ara em tracten com una persona, com una d'elles.
I jo també faig el que puc per a tractar-les bé i canviar l'actitud d'abans per una més
agradable i oberta.
Amb Vero i Maribel, i amb Toni i els papàs, normalment he sigut i sóc així. Però ja
tenia ganes de ser-ho també amb altres persones. I sobretot amb altres xiques.
Amb xics, almenys sí que he pogut ser d'eixa manera en unes poques ocasions, amb
alguns dels nuvis (encara que jo preferisc anomenar-los "amics") amb qui he eixit. Quan
pense en estos casos, sempre recorde especialment a Albert i a Joan.
No sé si Vero i Maribel, o alguna de les altres xiques, han parlat fa poc sobre mi
amb els xics de la colla. El cas és que jo en ells no he notat res especial últimament, cap
canvi d'actitud. Segueixen comportant-se amb mi igual com sempre.
L'únic que pareix que em tracte d'una altra manera és Andreu. Però això és des de
ja fa cert temps, des d'abans de parlar jo amb Vero i Maribel sobre els meus canvis i tot
el que m'ocorria.
Pot ser que Andreu haja notat els meus canvis per ell mateix, i per això ara es com-
porte d'una forma més amigable. Sembla que vulga intentar conéixer-me i ser amic
meu. Pot ser que, fins i tot, no ho faça conscientment, o pot ser que sí. Però es nota que
té bona voluntat, i ara em parla amb més confiança. I jo estic intentant correspondre eixa
confiança.
És prou simpàtic i agradable. Abans no el veia així, però ara sí.
També, en classe, en la Facultat, hi ha dos xics que ara tenen una actitud més amis-
tosa amb mi, no sé si serà, de la mateixa manera, pels meus canvis o per altres raons. A
un li diuen Pere i a l'altre crec que li diuen Miquel. Sempre van junts, i de vegades
s'acosten a xerrar amb mi. Abans no ho feien, però des de fa poc acostumen a vindre a
sovint. I no es comporten amb mi com solen fer-ho la majoria dels xics de la classe, o de
la Facultat. Sinó que em tracten com a altra companya de classe, fins i tot quasi sense
diferenciar si sóc xica o xic.
Són molt vius i alegres. I no descuiden els estudis.
Amb Pere i Miquel m'ho passe molt bé. Intentaré estar més amb ells.
Per fi, la meua situació ha millorat un poc. Encara que, en general, els altres xics i
les altres xiques, ja siga en la Facultat o en qualsevol altre lloc, segueixen comportant-se
amb mi com abans. No sé si hauran notat els meus canvis, o, si els han notat, no sé si els
importa.
De totes formes, el cas és que almenys ara ja hi ha unes quantes persones amb qui
em relacione millor. I vull seguir pel camí que m'he traçat, a pesar de les dificultats que
trobe. Sé que serà molt dur i costós, i potser que no aconseguisca allò que desitge. Però
almenys vull intentar fer tot el que puga per la meua part. Espere tindre o que se'm
donen prou forces.
M'agradaria que les persones sabessen el que jo sent i que coneguessen el meu
propòsit de relacionar-me millor amb elles i tot això que estic fent al respecte. Potser
així seria més fàcil que arribés a integrar-me amb la gent.
Jo podria dir: "Jo estic esforçant-me en fer les coses bé i en millorar. Aleshores,
que la gent pense i diga el que vulga. No m'importa, ni ha d'importar-me, si pensen mal
de mi". En alguns casos, adoptar esta actitud pot ser vàlid. Però en aquest no ho és. En
aquest cas sí que m'importa l'opinió de la gent, i no és pel fet de voler estar satisfeta de
tindre una bona reputació, sinó que és perquè, segons el que pensen i diguen les
persones sobre mi, podré relacionar-me amb elles d'una manera millor o d'una manera
pitjor. I jo voldria que eixa relació fos bona.
Ja sé que açò en gran part depén de mi, de què faça tot el que puga per aconseguir-
ho. Però també depén en gran part de totes les persones. Jo estic disposada a fer-ho, i ja
estic fent-ho. Veurem si les altres persones també ho fan.
Espere que sí.





















Sueca, a 1 d'octubre de 1996.
Juanjo Aguar Matoses.
A Manuel Jesús, a Raquel, a Ana María i a María José.


23


Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Joanjo Aguar Matoses

Joanjo Aguar Matoses

204 Relats

244 Comentaris

225760 Lectures

Valoració de l'autor: 9.29

Biografia:
Sóc de Sueca, poble situat a la Ribera del Xúquer, al País Valencià i, per tant, a Marènia (com li dic jo) o Països Catalans (com li diu la resta del món).