Article pel diari

Em trobo asseguda davant del meu ordinador, mastegant un xiclet insípid, encara que l'embolcall m'indica que és de maduixa. Haig d'escriure un article pel diari, però a hores d'ara, ja no tinc pressa. Ens trobem submergits en un món destinat a una mort imminent, on qualsevol intent de salvar-lo cau en una presa de la que no pot sortir. Potser tenim la solució davant dels nassos. Potser no la sabem veure. Però el meu esperit s'ha cansat de buscar i ja només veig el problema passar. Necessitem l'ajut d'una força externa. Una força que ens permeti crear un nou món sense ningú que ens faci entrebancar. Un nou món on començar des de zero amb la certesa de que amb els coneixements adquirits per la desgràcia serà millor que el que tenim. I, encara que pesi, i per més que miro el cel estrellat, demano a Déu l'ajuda necessària per fer forts a aquells éssers que habiten a altres mons semblants al nostre per oferir-nos les mans que ara ens fan falta. Però em quedo asseguda sense rebre cap resposta amb la sensació de que mai arribarà. I, sense cap mirament, la Kodda, la meva gateta persa de color marró, em desvia dels meus pensaments per oferir-me la seva pota com si m'entengués. I de sobte, em veig rodejada de felins disposats a donar-me un cop de mà i portar-me a un nou món més desitjable, com si d'un somni feliç es tractés, i com si gràcies al seu ajut poguéssim alçar el vol cap a una dimensió desconeguda, on no trobéssim les barreres i problemes actuals. Però torno a la realitat i miro la pantalla de l'ordinador per escriure l'article sobre la solució definitiva per salvar el món i me n'adono que els gats no tenen res a veure, que el problema el tenim aquí i es nostre. Que abans de marxar d'aquí, de la nostra terra, hauríem d'agafar el problema pel mànec, i que encara no es massa tard. Si tots col·laborem estem a temps per salvar-lo. La solució la tenim a les mans.


Titina / Lileta