Arriba la Pasqua

Arriba la Pasqua.


Arriba la Pasqua. Els valencians celebrem tres dies de Pasqua. La festa que no falte. A mi, en arribar aquestos dies, em ve a la memòria els dies de la infantesa i la adolescència. La Pasqua d'aquells temps. Quan jo era menudet, la celebràvem, primer, amb els pares i altres familiars, després amb la colla dels amiguets i, més tard, amb els amigatxos.

Anàvem a l'estació, vora el riu, a un parell de quilòmetres del poble. Allí menjàvem les mones que lluïen formes extraordinàries d'animals portentosos, plenes d'anisets de colorins cridaners, esclafàvem els ous al front dels familiars i amics, botàvem a la corda cantant cançons de Pasqua, ballàvem la tarara, creuàvem el pont de ferro del tren que anava de Llíria a València i que, anys més tard, el govern de torn i, amb culpa de la municipalitat, eliminaria, sense cap escrúpol ni moralitat, deixant, així, incomunicat al poble amb la capital, però això vindria més tard. Aleshores malgrat això érem feliços. El pont de ferro era, encara és, majestuós, travessava com un gran gegant negre el riu del meu poble rodejat de xops i tarongers, estranya i fascinant barreja que la natura ofereix per al màxim plaer dels sentits. I, sobre tot i per damunt de tot, en Pasqua estrenàvem les pasqüeres, les sabatilles esportives que eren tota una institució, qui no estrenava pasqüeres no era ningú i, com no, volàvem el catxirulo que en altres llocs del País anomenen milotxa. Bo, al meu poble en diguem catxirulo. Hi anàvem a volar-lo, corríem, soltàvem el fil i gaudíem com xiquets amb sabates noves mai millor dit dels catxirulos surant sobre el blau cel d'aquell poblet de tarongina de la mediterrània blava i verda.

Teníem, aleshores, el costum que quan ja formàvem part d'una colla d'amics en la preadolescència i més tard en l'adolescència de dur un mocador al coll, vermell, brodat amb el nom que havíem triat, com ara Love Story, Los Supersónicos o qualsevol nom friki per l'estil. Pasqüeres noves, catxirulo, mona, corda de botar, mocador roig… part fonamental del pack. Per la nit, sopar de cabasset o de pa-i-porta a casa d'algun amiguet o amigatxo, tot seguit a ballar amb un tocadiscs les cançons de los Diablos, Fórmula V, Manolo Escobar i ja d'adolescents agafats amb les xicotes les melodies de Sandro Giacobbe, Richard Cocciante, Lorenzo Santamaría o Camilo Sesto. Als quatorze anys ja no estaven presents les mares. Allò era un alliberament. Els primers petons en la boca dels amics més guaperes i de les amigues més calentorres- era el llenguatge masclista de l'època-; com les xicones fan l'estiró abans, tu et quedes baixet i jo que, sempre he sigut més baixet que ningú, més encara. Els amigatxos em consolàvem dient-me. "nano, mira millor, així quan balles l'agarrat amb elles els arribaràs amb la cara a les mamelles- llenguatge d'adolescents amb les hormones desbocades.


Però, sobretot, els tres dies de Pasqua són dies de jugar, de menjar la mona, de botar la corda, de creuar el pont de ferro del tren, dels sopars de cabasset, dels balls en casa d'algú per la nit, de tocar les mamelles de les xicones, d'estrenar les sabatilles pasqüeres, i de volar el catxirulo. Eren dies feliços, eren dies de glòria, eren dies d'infantesa, eren dies d'ahir, de sempre.



"estos tres dies de Pasqua són tres dies de jugar... la tarara sí, la tarara no, la tarara mare que la balle jo... Un dia de Pasqua un xiquet plorava perquè el catxirulo no li s'empinava... Xiques boniques, Pasqua ja ve, dies de festa i de plaer. Si voleu vindre a passejar, a divertir-se i a berenar. Portem la mona, xica remonona..."