Arqueologia incerta

Pengen avui estels apagats com arracades de bijuteria
Barata, com el fum del cigarret que s'esvaeix
Apàtic del teu somriure mentider.

El vespre és com un antic foc apagat,
Al terra fangós i arcaic dels sentiments que van morir,
Quan van haver devorat la poca i trista llenya
Dels troncs secs dels nostres cors.

Construïm el silenci amb maons de retrets,
I és una paret tan vermella d'ira com negra d'amargor,
Que no té ni una escletxa per on passi un raig de llum.

Estem cadascú a una banda d'aquesta paret impassible,
Mirant com les estrelles semblen gotes de llet agra,
Com la lluna és la bola d'un ull girat endins
Per no veure l'espectacle d'allò en que ens hem convertit.

Ara plou indiferència i distància entre nosaltres,
Gotes de feridora temperatura,
Pluja d'àcida melangia sobre els nostres noms.

Pronuncio el teu i sento com una agulla a la raó,
I és que encara, malgrat tot, sento quelcom profund i inabastable,
Remot de prehistòria i pretèrit tangible,
Com el fòssil d'una antiga bèstia: el rastre inconfusible de l'amor.

Però seguim cadascú en el seu isolament,
Ignorants del nostre propi origen primigeni,
Incapaços d'iniciar l'arqueologia incerta d'un retrobament.

Els estels continuen semblant pètals morts d'una flor extingida,
I suren sense utilitat al firmament del nostre silenci.
Potser algun dia prendrem un mall i una escarpa,
I ens atrevirem, cadascú a la seva banda, a enderrocar el primer maó.