Cercador
ARA JO SÓC LA PETITA
Un relat de: Pere Juhé- Compartir:
Barcelona 6 d’agost
Estimada Núria,
T’agraeixo la carta que m’has escrit només d’arribar a Eivissa i t’agraeixo també que em vinguessis a veure just abans de marxar-hi de vacances. L’hora que et vas estar fent-me companyia em va plaure molt perquè sempre m’ha agradat tenir-te a prop. Encara ara recordo quan de petita t’asseies a la meva falda i em demanaves que t’expliqués un conte i et fes pessigolles rere el coll. Durant una bona estona t’estaves quieta com un estaquirot, sense dir res, fins que la teva mare et venia a buscar i em renyava perquè deia que et mimava massa. I jo m’avergonyia!, d’aquell nostre moment de complicitat.
Em preguntes com estic i si ja m’he acostumat a la residència. Gràcies a Déu em trobo bé i de la residència no en tinc cap queixa. Però ja saps prou que preferiria ser a casa amb les meves coses, les meves rutines, les meves plantes, ... , ¿que serà ara d’elles?. Me les estimava tant!. M’imagino que amb aquesta calor i sense ningú que les cuidi deuen estar pansides i tristes com jo.
Amb tot, no pensis, de tant en tant tinc moments de distracció. Per exemple, ahir al matí ens van treure a passejar. Érem una vintena d’avis i ens acompanyaven dues monitores. Ens van posar en files de dos i ens van portar fins a una plaça que hi ha a poca distància d’aquí. Bon punt sortir, al meu costat s’hi va posar un senyor molt educat i amable, que ja havia ullat feia dies, que em va començar a fer preguntes sobre la meva vida i m’explicà coses de la seva. Va ser un passeig molt agradable. Aquest matí, el meu acompanyant ha vingut a saludar-me i s’ha assegut uns minuts al meu costat. Em té ben atabalada, amb les seves atencions. A veure si... Prou!. No sé perquè t’explico tot això, no són res més que històries de vells.
Em preguntes que faig durant el dia. Doncs no gaire res. Els avis que ens trobem més o menys bé fem vida a la planta baixa, la qual té un jardí a la part de darrera. És en ell on jo hi passo la major part de les hores, així evito participar en els jocs de taula, que com ja saps m’avorreixen molt. Els que hi sortim, normalment, fem petar la xerrada tranquil•lament o pensem en les nostres coses. De totes maneres, jo sempre m’emporto el meu Orgull i prejudici, per llegir-ne alguns paràgrafs quan em ve de gust.
Ahir em van canviar d’habitació i m’han passat al tercer pis. Intueixo que hi va haver un problema d’incompatibilitat de caràcters entre dues dones que compartien cambra i jo n’he estat la víctima indirecta: a una l’han traslladada al meu llit i jo he passat a ocupar el seu. La meva nova companya, de moment, és una mica esquerpa, però a mi no em molesta. Sóc de poques paraules jo.
D’altra banda, he esbrinat que la primera planta és d’accés restringit perquè està destinada als avis que tenen malalties neurodegeneratives: Alzheimer, demència senil, ... (Ah!, si et sorprèn que hagi escrit aquests noms correctament és perquè ho he tret d’un fullet de propaganda de la residència, on s’hi descriuen els serveis que ofereix, no perquè sigui una saberuda jo).
Ets pesada tu, eh!. Em tornes a preguntar com és que no vaig voler quedar-me a casa amb una dona de companyia tal com volien els teus pares. Ja t’ho vaig dir el dia que vas venir a veure’m: l’experiència de l’any passat va ser molt desagradable. Em sentia vigilada, permanentment, dins de casa meva. Gairebé havia de demanar permís per moure’m. No estava còmoda. A més, amb la dona, no ens enteníem, ja que ella no comprenia el català i jo m’havia d’esforçar a parlar el meu castellà, que és molt deficient i limitat. Tampoc m’agradava com cuinava. Bé, ... tot van ser problemes i aquest any vaig preferir una nova opció.
El que em fa por però, és que ja no surti més d’aquí. Que una vegada passat el mes d’agost els teus pares decideixin no treure-me’n. Potser no, potser m’equivoco, però és una intuïció que tinc i ja saps que moltes vegades les encerto. A la meva edat, comprenc que els sóc una nosa, sobretot tal com ha passat ara, que ells han volgut fer un viatge i alguna cosa havien de fer amb mi.
Bé, Núria et deixo. T’he escrit aquestes línies asseguda al jardí, a l’ombra del cirerer. Aviat ens cridaran per dinar. Em dius que quan acabis les vacances a Eivissa te’n tornaràs cap als Estats Units on hi curses el doctorat. Et desitjo molta sort a la vida i en els teus estudis, no cal que t’ho digui. No obstant, abans de marxar, si pots, m’agradaria que em tornessis venir a veure. Has de saber que t’enyoro i que enyoro les teves moixaines i petons, perquè darrerament eres tu qui em mimava a mi. Ara sóc jo la petita.
Rep una abraçada ben forta de la teva àvia que t’estima.
Lola
Estimada Núria,
T’agraeixo la carta que m’has escrit només d’arribar a Eivissa i t’agraeixo també que em vinguessis a veure just abans de marxar-hi de vacances. L’hora que et vas estar fent-me companyia em va plaure molt perquè sempre m’ha agradat tenir-te a prop. Encara ara recordo quan de petita t’asseies a la meva falda i em demanaves que t’expliqués un conte i et fes pessigolles rere el coll. Durant una bona estona t’estaves quieta com un estaquirot, sense dir res, fins que la teva mare et venia a buscar i em renyava perquè deia que et mimava massa. I jo m’avergonyia!, d’aquell nostre moment de complicitat.
Em preguntes com estic i si ja m’he acostumat a la residència. Gràcies a Déu em trobo bé i de la residència no en tinc cap queixa. Però ja saps prou que preferiria ser a casa amb les meves coses, les meves rutines, les meves plantes, ... , ¿que serà ara d’elles?. Me les estimava tant!. M’imagino que amb aquesta calor i sense ningú que les cuidi deuen estar pansides i tristes com jo.
Amb tot, no pensis, de tant en tant tinc moments de distracció. Per exemple, ahir al matí ens van treure a passejar. Érem una vintena d’avis i ens acompanyaven dues monitores. Ens van posar en files de dos i ens van portar fins a una plaça que hi ha a poca distància d’aquí. Bon punt sortir, al meu costat s’hi va posar un senyor molt educat i amable, que ja havia ullat feia dies, que em va començar a fer preguntes sobre la meva vida i m’explicà coses de la seva. Va ser un passeig molt agradable. Aquest matí, el meu acompanyant ha vingut a saludar-me i s’ha assegut uns minuts al meu costat. Em té ben atabalada, amb les seves atencions. A veure si... Prou!. No sé perquè t’explico tot això, no són res més que històries de vells.
Em preguntes que faig durant el dia. Doncs no gaire res. Els avis que ens trobem més o menys bé fem vida a la planta baixa, la qual té un jardí a la part de darrera. És en ell on jo hi passo la major part de les hores, així evito participar en els jocs de taula, que com ja saps m’avorreixen molt. Els que hi sortim, normalment, fem petar la xerrada tranquil•lament o pensem en les nostres coses. De totes maneres, jo sempre m’emporto el meu Orgull i prejudici, per llegir-ne alguns paràgrafs quan em ve de gust.
Ahir em van canviar d’habitació i m’han passat al tercer pis. Intueixo que hi va haver un problema d’incompatibilitat de caràcters entre dues dones que compartien cambra i jo n’he estat la víctima indirecta: a una l’han traslladada al meu llit i jo he passat a ocupar el seu. La meva nova companya, de moment, és una mica esquerpa, però a mi no em molesta. Sóc de poques paraules jo.
D’altra banda, he esbrinat que la primera planta és d’accés restringit perquè està destinada als avis que tenen malalties neurodegeneratives: Alzheimer, demència senil, ... (Ah!, si et sorprèn que hagi escrit aquests noms correctament és perquè ho he tret d’un fullet de propaganda de la residència, on s’hi descriuen els serveis que ofereix, no perquè sigui una saberuda jo).
Ets pesada tu, eh!. Em tornes a preguntar com és que no vaig voler quedar-me a casa amb una dona de companyia tal com volien els teus pares. Ja t’ho vaig dir el dia que vas venir a veure’m: l’experiència de l’any passat va ser molt desagradable. Em sentia vigilada, permanentment, dins de casa meva. Gairebé havia de demanar permís per moure’m. No estava còmoda. A més, amb la dona, no ens enteníem, ja que ella no comprenia el català i jo m’havia d’esforçar a parlar el meu castellà, que és molt deficient i limitat. Tampoc m’agradava com cuinava. Bé, ... tot van ser problemes i aquest any vaig preferir una nova opció.
El que em fa por però, és que ja no surti més d’aquí. Que una vegada passat el mes d’agost els teus pares decideixin no treure-me’n. Potser no, potser m’equivoco, però és una intuïció que tinc i ja saps que moltes vegades les encerto. A la meva edat, comprenc que els sóc una nosa, sobretot tal com ha passat ara, que ells han volgut fer un viatge i alguna cosa havien de fer amb mi.
Bé, Núria et deixo. T’he escrit aquestes línies asseguda al jardí, a l’ombra del cirerer. Aviat ens cridaran per dinar. Em dius que quan acabis les vacances a Eivissa te’n tornaràs cap als Estats Units on hi curses el doctorat. Et desitjo molta sort a la vida i en els teus estudis, no cal que t’ho digui. No obstant, abans de marxar, si pots, m’agradaria que em tornessis venir a veure. Has de saber que t’enyoro i que enyoro les teves moixaines i petons, perquè darrerament eres tu qui em mimava a mi. Ara sóc jo la petita.
Rep una abraçada ben forta de la teva àvia que t’estima.
Lola