Ara fa...

Ara fa...
Quan la terra humida està, és que el cel plora per tu i els meus ulls estan cansats de tan fer-ho per tu.
Tu, que tant estimaves la natura, ets on volies estar.
Sota els arbres alts i ben plantats gaudeixes de la seva companyia, per sostre tens al cel blau i ple d'estrelles que t'il·luminen la nit; la foscor no t'agradava ni tampoc la falta de llibertat. Ara tu ets lliure i jo, presonera del teu record.
Ara fa... que t'enyoro, ara fa....que et ploro, i cada dia que passa és un ara fa....
Sé que tu volies que fos valenta i la meva valentia amb tu se'n va anar.
Sols em queda recordar tot el que tu em vas ensenyar.