Aqueixos oblidats!

Fa un dies estava jo veient la televisió cosa poc habitual en mi i em va cridar l'atenció unes histories que explicaven de gents desaparegudes, algunes perdudes des de feia ja alguns anys, altres no tant, sols uns mesos. Els seus éssers estimats els reclamaven, i anunciaven les seves desaparicions per la petita pantalla, aquell pare que un jorn va marxar de casa al bosc i mai es va saber res d'ell, aquell nen, aquella jove, tots estaven com es natural preocupats per ells.
Hi jo dic es bonic dins de lo dolents tenir algú que es preocupi per a tu oi? Ni han molts en aqueix mon que desapareixen i ningú es preocupa per a trobar-los, hi ha molta gent que un dia surt de casa seva i com potser esta sol en aquesta vida ningú el nota en falta. Hi ha moltes persones que pel motiu que sia es tiren al carrer, potser mai nosaltres sabrem els seus motius, molts es separen dels seus éssers estimats i ja mai mes ningú els busca, i moren de fam i de fred en qualsevol lloc d'aquest mon. Molts desenganyats, bruts, desequilibrats, ja que molts per oblidar es llencen a la beguda ho ha les drogues en nostres carrers. Els carrers de les grans ciutats estan plens d'aqueixes persones, diria jo sens identitat, que dormen d'amunt de quatre cartrons en qualsevol reco, ningú els reclama, ningú els vols, els veus pels carrers plens de vestits ja malmesos dons no tenen res mes per a canviar-se, tu o jo de segur quant els veiem intentem separar-nos el mes lluny possible d'ells, no ens interessa que algun conegut ens vegi al seu costat, moltes vegades fins i tot tanquem els ulls nostres per no veure'ls, no hi ningú que s'apiadi d'ells, no diré tots, però si alguns d'ells son persones intel·ligents que varen perdre la família, el treball la decència, son uns mes del oblidats, entre tots els dels carrers.
Amb els anys i els freds, i les lleis del carrer, els canvien; ja no son persones normals, ara allí a la selva dels carrers son com animals, son ferotges, però també alguns son mansos: Quant estan beguts o drogats, son mes ferotges encara, abans de segur que no eren així, quasi be tots ja han perdut la fe de trobar quelcom digne per a ells, potser un treball decent, però qui voleu que els i doni un treball a aqueixos éssers immunds que fan fins hi tot pudor de tot. Hi tampoc una família que els estimi, la majoria per no dir tots mora sens que ningú els reclami, al igual que gossos dels carrers. De segur que molts gossos viuen molt millor que aqueixos oblidats, als gossos que van sols pels carrers si la associació d'animals els troba els recull, els neteja els posa amb condicions i els i busca una nova família, cosa que a aqueixes persones oblidades de tot hom no els passa una cosa així, son menys encara que gossos.
Ara, avui em faig una pregunta, i miro al cel i dic: Tu Senyor! Saps que existeixen? Saps que estan sols? Des de molts anys enrera com ells per aqueixos carrers han passat molts d'ells o com ells, tants com grans de sorra fina, Senyor! Tu els contes? Tu saps que aqueixes ruïnes humanes estan sols pels carrers del mon? Tu saps que molts d'ells moren em solitud? Tu Senyor els tens també oblidats?..

Es un relat tret de fets reals i escrit avui dia per en Ferran de Montagut, escrit avui 1 d'Abril del 2005, en el meu estudi del "MAS EL SOL SOLET" en la Comarca de "L'ALTA-GARROTXA" Pirineus de (Girona) Catalunya! e-Mail: el_prime_creador_de_somnis@msn.com etc