Any Fun

Any Fun (coconout records)

Com tota bona barjaula, l'Elisenda no parava de garlar.
Fins els collons, de tanta xerrameca estava. Que si “la Paula això”, que si “l'Antonio allò altre”, que si...
L'Eva, la secretaria de l'Alvaro havia preparat la cita. No sé per quins set sous li vaig explicar a l'Alvaro que m'agrada la Meritxell. Ella treballa dos plantes més avall i entre altres coses té 15 anys menys que jo.
Entre altres coses, fa un parell de dies, a l'ascensor, va arrambar el seu cul de préssec contra la meua carn d'olla.
Si això no es una senyal diàfana, que baixa Budha i hi foti una ullada.
Però l'Alvaro, que serà tot el bon amic que vulgueu, però que també es un puto envejós, en va començar a inflar el cap. Que si son 15 anys de diferencia, que si a tu la “pava” aquella dels jutjats, la MariTrini, no et fa ni puta gràcia, i ella té uns 10 anys més que tu, imaginat que pensaria la Meritxell, i que si no sé quantes polles més.
Total, que entre la seua secretaria i ell em varen preparar una cita amb l'Elisenda perquè, textualment, l'Alvaro em va confessar que “la tia xupa la polla com una puta professional i s'ho empassa tot, “parauleta” del nen jesuset” i “que se l'havia follat un parell de vegades” i que “tot plegat, follar-se-la, l'havia ajudat a sortit de “malrollos” personals, cosa que precisament, es el que jo necessitava en aquells moments”.
Fotia anys que no anava per Barcelona. Menys pel passeig de la Bonanova. Ens varem perdre tres o quatre cops abans d'arribar al Remi, Remmy o Rëmÿ o com cony es pronuncií aquell pretensiós restaurant.
Durant tot el trajecte (Sant Cugat-Barcelona) “l'Eli” (li dic així, perquè sembla que això la puteja desproporcionadament) no tanca la boca.
Parla de la feina.
Treballa a les urgències de no sé quin hospital de merda (ni ganes de saber-ho) que per culpa de CiU ara haurà de tancar no sé quantes plantes.
Parla de com s'esta anant tot a la merda (no fa falta que ho juri, penso jo).
De que el poble (sí, diu el poble, com si fos un bolxevic de merda amb el kalashnikov a la mà a punt de fer-se servir) s'ha de revelar.
Que s'ha d'organitzar.
Que ha de lluitar pel que es seu.
I que si els polítics son uns negats o es neguen a deixar fer al poble, que llavors, l'ús de la violència es necessària.
Que es un mal necessari.
I que “que en penso jo de tot plegat ?”
I només se'm acut dir-li que tot allò em dona molt pel cul, però crec que ella no acaba d'entendre cap a on anaven dirigides la meues paraules, i somriu i deixa veure molta dent, però també molta geniva.
La polla se'm posa “tiesa”.
Es un fetitxe sexual que tu un. Les ties que al somriure ensenyen geniva. No em preguntin d'on surt, ni d'on bé, perquè ni puta idea, escoltin, però “haberlo haylo”.
La factura del sopar es desbaratadament elevada. No sé com collons a pogut menjar alguna cosa, sinó a callat en cap moment.
I dues putes ampolles del vi més car?
Avui soc l'imbècil del poble, i pel que sembla toca que tothom m'estafi.
Dos companys de feina.
La loquaç Elisenda .
I ara el puto restaurant.
Espero que quant els putos “morlocks” de la ciutat em volguin violar, com a mínim, abans m'hagin regalat un bonic ram de roses. Seria tot un detall.
“L'Eli” insisteix en pujar al meu apartament prop de “l'Europa International School”.
Jo dic que no.
Que no sé quines polles em passen.
Que ha estat un puta velada de conya. Molt entretinguda.
Que 9 de cada 10 dentistes la recomanarien.
I xorrades varies.
Que si vas recte, tard o d'hora trobaràs l'estació dels “ferrocates”, informo.
Que no té pèrdua (si que la té i espero que ELLA realment es perdi).
Que adéu.
Que ja ens trucarem i tota la “vaina”.

(Aquest escrit era part, l'inici de fet, d'un relat més extens que es va perdre. Coses dels ordinadors, els follets virtuals i parides similars. La idea, si no recordo malament, era que el protagonista es despertes, el dia després, en mig d'un holocaust zombie. Que es despertes en un món, on l'única possibilitat de relacionar-se fos amb la pesada de l'Elisenda. Una situació d'anar a pitjor. Un punt on el protagonista només anar de malament a pitjor. Quant li vaig explicar la idea al meu pare va dir “Això es com abans de la llei del divorci!”. Sí, la idea era aquesta suposo. “No way to run” i xorrades d'aquelles).