Antònia (o el somni d'una illa perduda) (Nàufrags i illes perdudes VI)

Fregava les escales, com sempre, com cada dia. No havia tingut cap més altre opció.
De ben joveneta ja havia hagut de deixar els estudis i posar-se a treballar.
Després va conèixer el seu marit i més tard va parir cinc fills. Tota una vida al servei dels altres ignorant que dins el seu cor existia un jo intern amb sentiments, gustos i desitjos.
Els seus fills ja feia anys que estaven tots casats i el seu marit havia mort d'un infart als cinquanta anys. Des de llavors havia treballat de ‘xa-xa' domèstica. De fet, les Senyores de les cases n'estaven molt d'ella. Havia agafat confiança amb totes elles i fins i tot algunes d'elles li explicaven els seus problemes com aquell qui parla amb la millor amiga. Però ella seguia sentint que dins el seu cor tot no funcionava bé. Necessitava fer allò que tant de temps havia desitjat. Allò que tant havia somiat i que només havia sigut això, un somni. Els fills li deien: ‘Mama, no somiïs tant que no et servirà de res! Mama, tu mateixa…'de ilusión también se vive'!'
I ara ho tenia clar. Agafaria el primer bitllet d'avió i viatjaria a alguna d'aquelles illes perdudes que surten als catàlegs de les agències de viatges. Una illa amb algún nom impronunciable. Ara ho tenia clar, viatjaria a una illa perduda i s'hi estaria una bona temporadeta.