Annuntio bovis gaudium magnum

Aquell matí, quan en Joan es va llevar, es va sorprendre davant la panoràmica que li oferia la ciutat a través dels vidres de la seva habitació. Es preguntà què dimonis havia passat amb aquella estampa grisosa i fosca que cada matí li donava el "bon dia":

"Potser algú hagi netejat per fi els vidres de fora" - es va dir. O potser algun ésser sense ànima l'estava fent "la rateta" amb un mirall per fastiguejar el seu despertar. Fos el que fos, no era del tot desagradable veure un matí tan lluminós i resplendent com aquell. I tampoc era habitual.

Mentre deixava que l'abundant capdal d'aigua calenta de la dutxa colpegés enèrgicament la seva pell, es va quedar abstret recordant la infinitat de coses que tenia programades en la seva agenda per aquell lluminós dia. De entre totes, l'atenció de la seva neurona (perquè la seva filla Anna sempre deia que els homes eren mononeurals), s'aturà en aquella cita que li havia demanat la seva ex dona a les deu del matí. Què voldria aquest cop? No en tenia prou amb haver deixat sota mínims la seva economia i haver castrat la seva vida restringint les visites a la seva filla? En què s'encaparraria ara, quan ja només li quedava aquest cos que ara mullava amb insistència sota la dutxa d'aigua calenta? Eren preguntes massa complexes com per a poder respondre-les en tant poc temps com tenia. "Déu proveirà" - es va dir. I va tancar la dutxa.

A la cuina, dues galetes Maria feien guàrdia a ambdós costats de l'armari del rebost. No és que tinguessin massa cosa què guardar, perquè a l'interior de l'armari hi regnava un buit desolador, però a en Joan li fa ver gràcia veure aquella distribució quasi bé simètrica dels dos únics recursos alimentaris que habitaven la casa. Va agafar la de la dreta i la va portar fins la seva boca infringint-li una petita mossegada, com si així volgués perllongar al màxim el sabor d'aquell àpat. Mentre els seus molars la trituraven, va pensar que sempre tenia tendència a decantar-se cap el costat dret de les coses. Sense donar-li més importància, ho atribuí a l'educació que els seus pares li havien donat de petit, en èpoques ja passades, o bé senzillament a l'atzar.

Bé, no hi havia temps per prendre un cafè. Potser la seva ex dona tindria la deferència de convidar-lo a prendre'n un mentre el destripava amb aquella llengua de gripau encantant. "Que la fotin!" - va pensar. I es va quedar ben repapat.

La "mama de la seva filla" (aquest era el terme favorit d'en Joan per referir-se a la seva ex) era una dona de puntualitat britànica. Aquest era el seu únic tret anglosaxó perquè, pel que feia a d'altres característiques, quedava ben palesa la seva procedència andalusa. Tot en ella era estricte, sobri i també gris, en l'opinió d'en Joan: els seus horaris, els seus costums, la seva forma de vestir, el to de la seva veu... i també el seu nivell de tolerància. "Per un mal moment que vaig tenir, la que s'ha armat!", li comentà irònicament en Joan a la seva neurona. Però com que ja tot estava fet, va pensar en passar full i preparar-se pel "xorreig" que de bon segur estava a punt de caure-li. O, al menys, això era el que ell creia. En una dècima de segon el seu cervell va avaluar les possibilitats que encara li quedaven a aquella dona d'enfonsar-lo definitivament en la misèria. "Ah!, no tantes!" - es va contestar ell mateix. "No es pot enfonsar un vaixell que reposa al fons del mar des de ja fa molts anys". I aquesta idea el va tranquil·litzar. Després, va passar pel seu cervell la imatge dels músics del Titànic tocant desesperadament, mentre que un cor de taurons aplaudia el concert al bell mig de les tranquil·les aigües de l'Atlàntic Nord. "Quines idees tinc!", va pensar. Va endollar totes les seves connexions neuronals a la unitat central de processament de dades, va obrir el seu paraigües virtual, per si el que li havia de caure feia mes mal del que era previsible i es va disposar a encaixar tot el que li pogués caure amb esportivitat i "fair-play". O no, ja ho veuríem.

La Marina estava dempeus, a la vorera, davant d'ell, seriosa com havia estat habitual en els darrers deu anys de convivència. Ben plantada, elegant en el seu vestuari, atractiva, quasi fregant la bellesa, allà estava, esperant que en Joan se l'acostés a menys d'un parell de metres d'ella. Però avui no el mirava als ulls com feia sempre que volia provocar una batalla dialèctica amb ell. Avui, aquella mirada estava perduda en la lluminositat del cel, com si cerqués que un raig resplendent li aportés la inspiració que necessitava per començar a disparar improperis per la seva boqueta de pinyó.

Va tardar uns quinze segons en trobar la inspiració que el seu verb necessitava, quinze llargs i interminables segons, en l'opinió d'en Joan. Segurament, veient que cap raig de llum estava disposat a donar-li un cop de mà en aquella situació, es va armar de valor i va deixar anar en veu baixa unes paraules difícilment audibles, amb un fil de veu quasi bé impossible de percebre per en Joan. Quan va haver acabat i com si es tractés de posar la cirereta del pastís a tan magne i elaborat discurs, es va inventar un comiat, va donar mitja volta i es va confondre ràpidament entre la gent que transitava pel carrer en aquella hora punta del matí.

En Joan va tardar uns instants abans de que la seva unitat central comencés a processar aquella informació, quasi bé telegrafiada des del Més Enllà. Després, la va anar assumint i entenent poc a poc, i el seu rostre es va anar transformant i expressant un inequívoc senyal de felicitat: la pell de la cara s'anà relaxant, els llavis s'entreobriren i els ulls deixaren anar una part de la immensa humitat que havia estat desada als llagrimals durant llarg temps. I l'emoció el va vèncer.

La Marina havia descobert de nou l'amor. Un amor que podia més que tot el que la lligava a aquell país, inclosa la seva filla, fins el punt de portar-la a prendre la decisió de seguir-lo allà on anés. I aquest lloc, segons ella mateixa li havia confessat a en Joan, era molt lluny, a l'altre banda del planeta. A en Joan, aquella llunyania li sonava com un comiat poc menys que definitiu de la seva pròpia filla. Allà on anés ella amb el seu amor, no hi havia lloc per l'Anna. Perquè l'amor, que ho pot tot, va pensar en Joan, es cec, però no tonto.

Mentre desapareixia lentament carrer avall, en Joan va tenir la sensació de que la Marina s'apartava per sempre de la seva vida, i també de la vida de la seva filla. Ara ell podria gaudir de l'Anna tal i com sempre havia imaginat en els seus somnis: viure junts, educar-la, veure com s'anava fent una dona, ajudar-la en tot allò que necessités... En definitiva, tenir-la vora seu i fer de pare, quelcom que havia enyorat des de feia... ni tant sols recordava quant. Un premi així bé podia justificar aquells deu anys d'angoixa, patiment i soledat.

Va mirar al cel un cop més i va pensar que, a partir d'ara, potser tots els dies fossin tan lluminosos com aquell. I després de potser massa temps passat, va tornar a sentir-se feliç.