Anna

ANNA


L'Anna tenia una bellesa excepcional. La seva cara era perfecta. Els ulls d'un color gris càlid envoltats per unes pestanyes llargues i espessíssimes. El nas, recta i no molt llarg. La boca lleugerament voluminosa i d'un color vermell natural que es veia encara més fort quan somreia. Era alta però no massa i la seva pell era rosa i suau des de la cara fins els dits dels seus peus proporcionats. Tenia unes mides ideals. Uns pits harmoniosos i una cintura estreta amb unes caderes ben definides. El seu gran encant, però, era el cabell castany, brillant i ondulat que li queia suaument sobre les espatlles fins arribar al mig de l'esquena.
L'Anna era perfecta i la seva presència pertorbadora deixava sense alè homes i dones, nens i vells. Quan passejava pels carrer del poble tots sense cap excepció s'aturaven mentre passava i es quedaven bocabadats observant com s'allunyava deixant darrera seu una perfum de roses i liles i a pluja acabada de caure que els deixava marejats de plaer durant hores. Quan va néixer el metge va haver de sortir de la sala de parts perquè, sobtadament, un baf somort li va emboirar els ulls. La comadrona i la infermera es van quedar soles i van haver d'atendre mare i filla sense la presència segura i experta del tocòleg que havia atès centenars de dones durant anys sense haver tingut mai cap problema. Més tard es va saber que el vell doctor va començar a plorar aquella mateixa nit i que no va parar de fer-ho fins que va morir poc després mentre era a la consulta llegint un llibre sobre encanteris. La nena va créixer sana tot i que la seva mare, que acabava d'enviudar, es va negar a donar-li de mamar. Mai es va saber per què però tots comentaven que la va rebutjar quan , acabada de parir, van posar-la sobre el pit i va descobrir que els plors no eren plors sinó un estrany cant fet de set notes i que els seus ulls eren tan immensos que la deixaven sense esma. La va apartar immediatament dient que se sentia incapaç de donar la seva llet a un ésser tan extraordinari. Sempre la va cuidar, això és cert, però mai la va abraçar i la nena va anar creixent embellint dins d'un bressol en mig d'una habitació solitària. Sense pares, sense germans, amb una mitja mare, l'Anna va aprendre a llegir i a sumar i a multiplicar en una escolta amb només trenta alumnes repartits en petites classes on es barrejaven nenes i nens de diferents edats. Era llesta i aprenia molt ràpid tot el que li ensenyava la mestra, que tenia una cara d'espant permanent. No tenia amics tot i que tampoc la rebutjaven. Senzillament callaven cada vegada que entrava a classe o corria pel pati , jugant sola un joc que s'havia inventat. Mai ningú la va veure enfadar-se o plorar o cridar. Perquè l'Anna també era dolça i tenia sempre un mig somriure que ningú sabia per què hi era. Així es va fer gran mentre el poble es feia petit, cada vegada amb menys habitants, menys vells i menys joves. Els nens van créixer i van marxar i només van quedar quatre cases habitades mentre la resta queia poc poc a trossos, ressecades per la soledat i l'aire gelat de la zona. Perquè allí sempre hi bufava un vent constant i els llençols i les tovalloles esteses volaven pels carrers estrets i quan s'acabava el dia les havien d'anar a buscar i cada veí havia de triar quina era la seva.
Un bon dia trist i ennuvolat va arribar el nou metge al poble. Era força jove i la seva cara tenia una serenor que va aconseguir molt aviat que tots li tinguessin confiança. Es va instal·lar a l'antiga casa del tocòleg, una casa no massa gran de color vermell amb la porta blanca. El primer dia ja hi va penjar el rètol "Josep Plans, medicina general". Tots van estar molt contents que per fi hi hagués un metge nou i jove que els estalviaria haver d'anar al poble del costat. La consulta va funcionar bé tot i que realment tenia poca feina. Hi havia molt pocs habitants. Malgrat tot, cada dia s'hi acostava algun vell amb grip o constipat o algun home s'hi arribava amb una ferida que s'havia fet llaurant.
Un matí l'Anna es va despertar amarada de suor i la seva mare, sense tocar-la i mirant-la de reüll, li va dir que anés a la consulta del nou metge, que potser havia enganxat algun virus. Sense queixar-se, com sempre, mig somrient, com sempre, la bella Anna va anar a la consulta. El metge la va atendre de seguida i quan la va veure les mans van començar a tremolar-li i el seu cabell negre va descobrir, de sobte, una cana prop del front. Tot i això la va visitar i les seves mans van recórrer el seu front calent per la febre, va palpar els seus ganglis inflamats i va mirar les entranyes del seu coll. Li va dir que tenia una senzilla amigdalitis però que havia de fer repòs i beure molt líquid. Ella li va donar les gràcies amb el seu cant cristal·lí i ell la va citar per la setmana que ve. Quan va sortir de la consulta ell va saber que estava destinat a ella i des d'aquell instant no va deixar de pensar en el seu coll llarg, els seus ulls profunds i el seu cabell brillant i màgic. La va anar a veure dos dies més tard amb l'excusa de saber com evolucionava la seva amigdalitis. I des de llavors i va anar cada dia, setmana rere setmana, mes rara mes fins que ella, amb la seva mirada fonda, li va dir que si, que es casaria amb ell. I llavors la mare va sospirar profundament i va saber que, quan ella marxés de casa, tornaria ser feliç i lliure i mestressa de la seva vida i va sentir una gran pena pel flamant marit que se'n duia tota la bellesa i tristesa del món.
Va ser un casament ràpid i senzill. A l'església hi van anar alguns habitants. La mare va excusar-se dient que no es trobava bé. No va haver lluna de mel perquè ell tenia feina i perquè ella preferia estar-se a la nova casa, decorant-la al seu gust. Només van passar tres mesos quant l'Anna va saber que estava embarassada. No es podia ser mes feliç en aquella casa. El metge li feia petons a cada moment i ella se sentia viva per primera vegada mentre notava com aquell ser creixia lentament al seu ventre. Van passar els mesos fins que aquell petit va decidir que ja era moment de sortir a la vida. Va néixer un ú de maig. El part va ser ràpid i el cap blavós i el cabell negre van aparèixer sense problemes. L'Anna el va amanyagar entre els seus braços i el nen va començar a plorar. Plorava i plorava sense parar i ella ho va interpretar com un bon presagi de vida i salut. Tres dies mes tard se'n van anar a casa. L'Anna el va envoltar de mantes perquè no s'encostipés però a través de la roba encara se sentien els plors sense consol de la criatura. Va pensar que al bressol se sentiria més tranquil i a gust però el nen va continuar plorant dia rere dia,nit rere nit. Incessant, inesgotable, terrible. Durant les primers setmanes els plor semblaven normals en un nen acabat de néixer i els habitants van acceptar-ho amb un somriure. "Els nadons, ja se sap". Però poc a poc els crits inacabables van començar a travessar les parets i a ficar-se a les cases i a clavar-se als cervells. Fins i tot el capellà es va acostar a la casa per saber si tot anava com havia d'anar però va haver de marxar al cap de poca estona envoltat per un núvol de plors esgarrifosos que li van provocar migranya durant dos dies. La veu del nen omplia els carrers, feia callar els udols dels gossos i les campanes de l'església. Els habitants no parlaven de cap altre cosa i entre plors i plors s'escridassaven els uns alts altres dient que allò no podia continuar així. Un dia van decidir que una comitiva anés a la casa del metge per exigir que el nen callés si no volia respondre de les conseqüències. Ho van fer i el jove metge els va desfer en disculpes i va prometre que el seu hereu aviat deixaria de molestar. Van sortir commoguts per la seva cara trista i ullerosa i van decidir donar-li uns dies de marge. L'Anna va sentir tota la conversa tancada entre les quatre parets de l'habitació del seu fill. No havia sortit d'allí des que havien arribat de la clínica i va descobrir que els seus plors eren eterns. Ho va intentar tot: el banyava en aigua tèbia, el perfumava amb colònia fresca, el pentinava amb un raspall suau, li posava vestit nous. Però el nen plorava i plorava i el seu plor creixia quan ella intentava donar-li de mamar. Cada vegada que li acostava el pit el petit apartava la cara i les llàgrimes li queien a raig per les galtes vermelles per l'esforç. L'havia d'alimentar amb biberons i en el moment que xupava del fals mugró semblava que es calmava una mica.
Una nit la lluna entrava tímidament per la finestra mentre ella es raspallava el cabell davant el mirall de l'habitació del nen,on hi havia posat un matalàs per poder estar mes a prop seu. Amb la llum apagada de l'habitació, la lluna reflectia els seus cabells llargs que brillaven més que mai. Es va mirar de fit a fit i ella mateixa es va commoure. Era la imatge mes bella que havia vist mai. Els seus propis llavis, els seus propis ulls, el seu propi coll. Tot era tan esplèndid i perfecte que gairebé entenia que la gent s'encongís quan passava davant seu i que el seu marit es tanqués alguna vegada al despatx per descansar de la seva presència. Ella mateixa vivia angoixada cada dia, incapaç d'acceptar la seva meravellosa essència. Sempre s'havia tingut por. Una por profunda, immensa, lacerant.
I llavors se'n va adonar. Ho va entendre.
Va somriure. Va agafar unes tisores i, respirant fons, va tallar-se un floc de la cabellera. El va deixar caure. Es va mirar i va seguir. Cada vegada amb més força. Tanta que aviat es va veure només un cap rodó, perfecte, amb només quatre grenyes que li queien per l'esquena. Es va tornar a mirar al mirall i va saber que només era el primer pas. No li va costar res. No va sentir res. Va enfonsar la punta de les tisores al front i es va tallar la cara fins els llavis. Una enorme ferida li va cobrir la cara i la sang li va deixar xopa la camisa de dormir. La cara deformada de l'Anna descobria ara una ganyota terrible. Es va acostar al seu fill i el petit va ca
llar. I llavors va acceptar les seves carícies i els seus petons molls i va prendre amb delit la seva llet.
I al poble es va fer el silenci i el vent es va calmar i els llençols i les tovalloles van deixar de volejar d'un pati a un altre.