Animàlia

Tlón

Tlón, l'arcont, era una àguila imperial que gaudia d'una magnífica vista des del seu despatx a la part antiga de la Vila, just davant la plaça principal. Acabava de tenir una reunió molt important amb les famílies que controlaven les institucions de govern d'aquells territoris. Els agricultors no havien complit amb les seues obligacions i havien de ser castigats. Tlón dirigia aquella Vila amb mà ferma i durant el seu govern havia dut a terme una sèrie de reformes d'ordre constitucional i legislatiu, com ara la major periodicitat de les reunions de l'Assemblea. Va mantenir, en canvi, la relació amb les quatre tribus de les muntanyes a través de les fires anuals on s'aprofitava per efectuar transaccions comercials, molt profitoses per als habitants de la Vila. Així mateix, va impulsar el centre d'estudis superiors, que molt prompte es convertí en el millor i més prestigiós de la zona. També va impulsar el pas del tren i la construcció de la primera estació. Fins aleshores, havien viscut anys de penúries i molts dels habitants d'aquells indrets emigraren a terres de Tramuntana on s'havien de conformar amb feines manuals i molt dures a canvi de salaris de misèria. L'idioma d'aquelles terres del Nord era diferent i havien d'espavilar-se si volien enviar diners cada mes als de ca seua. Va ser el cas del jove llop Nomod, que amb molt de coratge va fer anar endavant la seua família amb el seu treball. Tot allò va canviar, però, amb la construcció d'aquella estació.

Estava situada en un lloc estratègic que provocava, cada vegada més, un increment de la feina durant la temporada d'estiu, encara que aquest no era molt pronunciat, però constituïa tota una novetat en aquell indret, acostumat a la calma i la tranquil·litat. El cap d'estació, don Sevet, deia que era cosa del progrés mentre es llevava la gorra i s'eixugava la suor del front amb un mocador. Don Sevet era un bou vell i cansat amb ganes de jubilar-se que havia vist molts de trens a passar. Aquests venien carregats de ramat que buscava zones fresques i verdes on passar les seues vacances amb tranquil·litat i en harmonia. Les valls i muntanyes d'aquella regió, amb llacs d'aigües transparents, en calma i aire pur, constituïen un lloc idoni per aquests tipus de visitants, la majoria famílies d'alt poder adquisitiu.

Tothom es coneixia i el bon ambient era la tònica general en aquella estació, que només tenia una via. Quan arribava la temporada baixa i la càrrega de feina disminuïa, s'organitzaven dinars on tothom participava, sense importar la condició o el rang, que sempre acabaven en partides de cartes o de dards. Al restaurant, treballava un ajudant de cuina, n'Enrs, un conill molt jove i espavilat que sempre feia bromes amb els companys. Els diumenges, el personal de l'estació acudia a menjar en aquell restaurant, que tenia fama de preparar bons dinars, amb les seus famílies. També venien dels pobles vesins o de la Vila. Varen deixar d'emigrar i els viatges que ara feien eren per sortir de vacances Tothom allà es sentia orgullós de la qualitat de vida de què gaudien gràcies a aquell ramat que arribava durant la temporada. Vivien d'ells i no els anava gens malament. Endarrere quedaven els temps en què aquella Vila que, apartada de la capital per massissos de muntanyes, restava oblidada i els seus habitants havien de viure moltes vegades a prop de la misèria, ja que depenien dels cultius i el temps a aquella zona era molt inestable. Tot allò es va acabar amb la construcció de l'estació amb trens expulsant fum negre que portaren prosperitat a la Vila. La primera vegada que varen veure la locomotora arribar, exhalant vapor i remor, va ser una festa. Les banderes de colors adornaven les andanes i el nou cap d'estació, un jove don Sevet, va estrenar uniforme. Tota la Vila en ple, inclòs l'arcont i la seua cort, era allà per a donar la benvinguda a aquella màquina que grinyolava i xiulava amb fúria.

Ara, però, s'estaven preparant noves vies i edificis a causa de les bones previsions per als pròxims anys. Cada mes entraven nous treballadors i treballadores a formar part d'aquella estació. Alguns venien de molt lluny i d'altres eren del mateix poble. Tothom, però, venia amb ganes de fer feina i xano-xano anava millorant i augmentant l'estructura vella de l'edifici. Un dels nous treballadors era un conill vengut d'un dels pobles vesins, amb molts de fills, als quals cada diumenge portava a dinar al restaurant de l'estació. La filla més gran, na Doura, era molt coqueta i els diumenges es col·locava un gran llaç de color rosa entre les orelles, que provocava les ganyotes dels seus germans. Ella no els feia cas, ja que estava acostumada a les seues burles i no entenien que li agradàs somiar amb el seu príncep que algun dia apareixeria en la seua vida. N'Enrs ja havia posat l'ull en na Doura, que feia com si res, però cada vegada que s'obria la porta de la cuina per a deixar entrar o sortir als cambrers, mirava de descobrir aquell conillet tan simpàtic. Així passaren les setmanes fins que un diumenge n'Enrs va declarar el seu amor a na Doura. Poc temps més tard es casaren i tingueren un fill, n'Andrux.

Just al mateix temps, molt més al Sud, una mona de pell obscura i ulls tristos naixia en un poblat de la selva, ajudat per uns missioners. La posaren de nom Kiva i molt prompte va donar senyals de ser molt llesta i amb moltes ganes d'aprendre. Al col·legi del poblat va despuntar per la seua facilitat amb els idiomes. La seua millor amiga, na Sarima era una cadella de lleona molt juguetona i una mica poruga que gaudia de molta imaginació i fantasia. Les dues amigues tenien una relació molt especial malgrat el racionament del menjar o les penúries que es vivien al seu poblat. Na Kiva tenia un germà, en Pomb, que des de nadís va despuntar com a molt llençat i sense cap tipus de por. Vivien amb la seua mare en un camp de refugiats d'ençà que començà la guerra, que va acabar amb la vida del seu pare en dramàtiques circumstàncies. En aquell moment, la mamà va proposar-se que cap dels seus fills hauria de viure enmig de tanta pobresa i horror. Havia de partir d'allí. Va estar treballant molt dur al camp, de sol a sol i en feines extraordinàries durant molt de temps. No sabia d'on treia la força, però sempre estava disposada a realitzar qualsevol tipus de treball que li pugués aportar algunes monedes amb les quals fer front al llarg viatge que tenia previst realitzar amb les seues criatures. Al cap d'un temps, quan ja tenia estalviats alguns diners, es va oferir al cap del poblat per tal de demanar el seu vistiplau a la seua intenció de marxar. Aquest, li va demanar que tornàs quant tot allò hagués passat i li va donar l'adreça d'un pescador d'un poblat costaner que es dedicava a organitzar viatges a l'altra vora de la mar.

Al dia següent, anà a aquell poblat a entrevistar-se amb el pescador, que a més era contrabandista, i allà s'informà que estava preparant un periple per a la nova lluna nova, és a dir, en dues setmanes. L'alegria d'aquella mona va durar poc quan el contrabandista, que a més era un lladre, l'informà del preu que havia de pagar. Un autèntica fortuna! Els diners estalviats no donaven pel viatge de tots tres. Havia de prendre una decisió dràstica o deixar anar aquella oportunitat. El lladre, que a més era un perdulari, fa fer a la mona un proposició indecent per a solucionar el seu problema. La mare de na Kiva i en Pomb, que era d'afers honests, el va enviar a pastar fang amb llàgrimes de ràbia i d'impotència, i va tornar al seu poblat amb el cor encongit mentre els soldats recorrien els camins entre crits i trets. En arribar al poblat, va agafar els seus fills i els va fer mirar al cel estelat.
-Aquella estrella que sembla que ens fa senyals, és la del vostre pare. Algun dia ens reunirem amb ell i tots serem a la fi lliures de les maldats d'aquest món.

Aquella mona va continuar observant amb resignació la lluna nova, mentre abraçava els seus cadells i els explicava, amb llàgrimes als ulls que algun dia tendria els diners suficients per poder marxar a un lloc més pròsper i segur on poguessin gaudir d'una bona educació. Mai no ho va poder complir. Aquella mateixa nit, els soldats assaltaren el poblat, el cremaren i dugueren a terme una matança feroç.










Hipit

Hipit, un voltor avar i molt ambiciós, va ser elegit, de forma bastant irregular, nou arcont de la Vila. Formava part d'una de les principals famílies que per tradició havien controlat, de forma indirecta, les institucions de govern d'aquells territoris. D'aquesta forma, un dels cacics principals controlava directament el poder. Va canviar tots els alts càrrecs i va menysprear la importància de les quatre tribus de les muntanyes, per la qual cosa es va guanyar la seua enemistat. També augmentà els impostos i va començar un període d'expansió econòmica i comercial. Per suposat, el seu patrimoni personal va créixer a marxes forçades. Li agradava organitzar festes i festivals en honor de la patrona de la Vila, la deessa Lualu, una olibassa blanca i grasseta amb unes ales enormes que es trobava representada, en forma d'estàtua, als jardins de la plaça de la Vila. Va retallar el pressupost del centre d'estudis superiors davant les queixes dels professors, que no varen servir de res.

En molt pocs anys l'estació va patir una gran transformació. Es construïren noves vies, cada vegada els trens eren més moderns i sofisticats i la feina s'anava adaptant als continus canvis. Els requeriments per poder formar part de la plantilla, que augmentava any rere any, eren cada vegada més. Els nous temps dugueren també un canvi de cap. Don Sevet es jubilà i el seu lloc l'ocupà don Flipi, un ós jove molt fosc, seriós i estricte que feia anys que feia mèrits i que la primera mida que va dur a terme va ser acomiadar alguns dels seus ex-companys de feina. La jornada estava organitzada en torns de feina que anaven rotant. Tothom treballava molt en aquella estació que estava considera
da una de les millors, encara que no era de les més grans. És clar que sempre hi havia algun animal que treballava menys que els altres o pitjor, però en general la feina sortia sense grans complicacions. També hi havia divisions de classes en funció del treball. Així, el personal de càrrega, el més baix de l'escalafó, estava format per una majoria d'animals robustos i forts, de personalitat molt noble, com els bous o els ases. El personal administratiu, en canvi, era més un guirigall de mescles.

La plantilla dedicada a atendre al públic i despatxar els trens estava formada per les grues, les gallines, alguna rata i algun pollastre. També hi havia alguna granota. Els conductors dels tramvies solien ser mussols banyuts, ratapinyades i algun que altre marrà. Anaven sempre acompanyats dels seus ajudants: guineus i grues. La relació entre grups solia ser freda, encara que, de tant en tant, sortien parelles o històries més o menys romàntiques que, en general, no tenien gaire durada. Eren habituals els romanços, més o menys discrets, entre companys de feina, que permetien dur-la millor i treballar amb més ànim. El problema es presentava quan arribaven les baralles entre parelles, ja no tant discretes i que trencaven l'harmonia inicial. Disputes entre el seny i la rauxa que solien arribar al final de la temporada quan tothom acusava el cansament acumulat. Llavors, era habitual discutir per qualsevol cosa per petita fos. Hi havia, en general, moltes ganes d'acabar per poder descansar i dedicar-se a altres menesters. Alguns dels animals, quan acabaven, simplement no feien res, però la majoria aprofitava per viatjar o estudiar. Hi havia, però, alguns, els de més antiguitat, que havien de fer feina tot l'any. Solien ser els que feien les funcions de capatassos i caps de departament durant la temporada alta. Aquests eren de més edat i havien començat a fer feina coincidint amb la inauguració de l'estació, quan aquesta era molt petita i tothom es coneixia. Eren altres temps. Llavors hi havia un altre ambient de feina i el cap d'estació no apareixia mai, ja que delegava les seues funcions en els seus animals de confiança. S'organitzaven dinars i sopars sovint i a final de temporada es feia una gran festa en la qual tothom participava. Ara, però, l'ambient era molt diferent. Molt més fred i impersonal amb normes molt estrictes i càstigs severs.

Molt del nou personal arribava amb molt bona formació i bones intencions, però al cap de poc temps es desmoralitzaven tot d'una que comprovaven que els responsables feien servir mètodes molt antiquats i en desús o amagaven la seua ineficàcia davall una màscara de prepotència. L'ambient de feina en aquestes circumstàncies era dolent, la qual cosa repercutia de forma negativa en el rendiment i la productivitat. Això feia enfadar encara més el gran cap, el qual esbroncava el seu equip de responsables que a la seua vegada collaven a la resta del personal... I així.

La majoria del ramat que passava per aquella estació parlava algun idioma estranger i els empleats que hi tenien tracte amb ells practicaven idiomes. Fins i tot hi havia algun animal que practicava alguna cosa més amb aquelles ovelletes que estaven de pas i no viatjaven acompanyats per la seua família, però en general, el contacte amb elles era el just i imprescindible per despatxar els trens. En els darrers temps, s'havien incrementat les mesures de seguretat amb bit-bulls, bull-dogs i altres cans que controlaven els moviments d'entrada i sortida de tothom, inclòs el personal. Cada vegada eren més exigents amb les mesures, fins al punt d'enregistrar cada bossa de mà on es portaven objectes personals i alguna fruita per berenar. No faltaven els cans de falda que portaven fruita del temps del seu hort per al seu cap, que lliuraven mentre movien la cua d'un costat a l'altre. Els caps, acostumats com estaven a aquestes servituds, no en feien gaire cas i continuaven la seua feina, que normalment consistia a no fer res, amb indiferència.

Fora de l'estació, cadascú tenia la seua vida encara que moltes vegades no hi havia temps per poder-la dur endavant ja que els torns de feina obligaven a passar-se'n la major part del temps a l'estació. Això comportava cert malestar entre els animals i quan s'ajuntaven entre ells fora del treball sempre acabaven parlant del mateix. D'aquesta forma, tot girava entorn de la vella estació. Però també hi havia activitats alienes a aquesta feina, com ara les que duien a terme els animals que no tenien res a veure amb els trens i que només tenien contacte amb ells quan havien de viatjar. Era el cas de les autoritats de la Vila, més interessades en el seu propi benestar que en el del conjunt de la societat. També estava l'oposició, un grup format per petites colles de rates, algun gat i una granota que només es barallaven entre ells en comptes de fer propostes serioses. En general, existia certa desconfiança cap a aquest col·lectiu per part de la majoria de la societat.

És curiós, però els conductors dels trens solien emparentar-se amb grulles i cacatues, però tot d'una que podien, tenien una aventura amb alguna gateta de la companyia. Aquestes, jovenetes i boniques, feien el possible per aconseguir caçar-ne un, de conductor. En general, la vida social d'aquella Vila guardava molta relació amb el lloc de feina. Els treballadors i treballadores de l'estació solien relacionar-se i emparentar-se entre ells. El mateix ocorria amb els animals de l'hospital, de l'ajuntament o dels centres d'ensenyança. Constituïen cercles difícils de traspassar. Alguns, però, eren més selectius que altres i no es relacionaven amb ningú més, com era el cas dels sanitaris, que conformaven un grup tancat i elitista, molt criticat pels que eren fora. Les seues reunions eren actes socials importants dins la comunitat en les quals no faltava algun espectacle, que moltes vegades es portaven de molt lluny.

Però aquests no eren els únics que es divertien. Aprofitant la lluna plena, el personal de l'estació organitzava festes on tothom ballava i s'ho passava bé. També hi havia músics que tocaven les cançons de moda i mai no faltava el còctel típic d'aquella zona consistent en: menta, molta llimonada, sucre i aiguardent. Tot això amb molt de gel. Els problemes arribaven quan alguns dels caps es presentaven a les festes. L'ambient es tallava i incomodava a la resta que miraven de fer com si res i continuar la festa, però tothom sabia que el seu comportament era observat davall la inquisidora mirada dels de més amunt. Hi havia algú a qui no importava i s'entrompava com si res, però, en general, el comportament de la majoria era molt diferent davant dels caps.

D'altra banda, en Pomb i na Kiva decidiren fer la passa que la seua mare sempre havia desitjat. Des que va morir en aquell atac dels soldats, les guerres en aquella zona havien estat la tònica habitual. A causa de la manca d‘un hospital, aquella mona lluitadora va morir al caire d'un camí ple de fang i de sang. En Pomb s'havia convertit en un jove fort i valent que estava en el punt de mira de les milícies del poblat i vivia preocupat en tot moment per la seguretat de la seua germana. Una nit de lluna nova, aprofitant la foscor, s'amagaren dels soldats i arribaren al moll on un vell pescador acceptà els diners que portaven estalviant tota la vida, a canvi del viatge. La sentina d'aquella vella embarcació era plena d'animals de tot tipus que fugien de la misèria i de l'horror de la guerra, deixant endarrere els seus amb l'esperança de poder tornar algun dia quant tot hagués passat. Hi havia girafes, lleons, zebres i algun goril·la. Les hores transcorrien en silenci només interromput pel remor del motor i les ones de la mar que batien amb força el vaixell. Sense gaires pertinences i amb poca aigua i aliments, aquells animals allà amuntegats tenien el coratge suficient per a enfrontar-se a qualsevol contratemps. Alguns es marejaven mentre els altres miraven de consolar-los. Na Kiva trobava a faltar la seua millor amiga, na Sarima, mentre s'abraçava al seu germà amb llàgrimes als ulls, que l'agafava amb força. -Tranquil·la, tot anirà bé, -la consolava-. El viatge es va fer molt llarg i a la fi, quan despuntava el segon dia, es va entreveure la costa. Tothom es va alegrar. Els perills, però, no havien finalitzat.













Calastra

Els enfrontaments entre Hipòlit i les quatre tribus de les muntanyes varen tenir com a conseqüència la derrota d'aquest davant la guineu Calastra, que va ostentar el càrrec, per primera vegada en femení, d'arconta gràcies a les promeses de reforma i a haver unificat totes les forces de l'oposició. Els cacics, acostumats a governar o tenir el control sempre d'aquelles terres, varen encaixar molt malament la derrota i es dedicaren a fer servir tot el seu mecanisme en contra del nou govern, per tal de destinar-lo al fracàs. En el terreny administratiu i territorial, es va distingir entre els nuclis urbans, els de les muntanyes i els dels pobles rurals, als quals va atorgar el mateix rang. Es creà també un nou consell, amb nombrosos consellers, que anaven canviant de forma regular, i, el més nou, és que va idear una fórmula de control dels principals càrrecs del sistema, encara que moltes vegades es va fer servir per anar en contra de certes criatures que no estaven d'acord en les noves formes de l'arconta. Un dia arribaren de la capital uns animals amb plànols i maletins disposats a transformar aquells indrets. Ni la Vila ni els pobles vesins mai més tornaren a ser els mateixos després de les seues actuacions.

El jove Andrux, després d'acabar els seus estudis, va decidir obrir un modest setmanari, amb pocs mitjans i molta il·lusió, que va tenir molt bona acollida en la comunitat. Lentament, les noticies d'aquella vall varen poder arribar a tots els racons gràcies la tasca d'aquell conill, que es passava hores i hores darrere de qualsevol notícia.

Na Malenka era una gateta muntanyesa que feia p
oc temps que havia començat a fer feina a l'estació. Vivia tota sola i trobava a faltar la companyia del seu pare, que s'havia ocupat de dur la llar endavant fins que va morir feia poc temps. Durant molts d'anys, havia recopilat molts de llibres que tenia col·locats damunt prestatges per tota la casa. Aquest amor pels llibres el va transmetre a la seua filla i tots dos es passaven hores davant els volums de tot tipus mentre feien comentaris i s'imaginaven aventures molt lluny d'aquella vall. Li agradava l'època en què la temperatura era agradable i es podien contemplar les flors de colors mentre es passejava. Ara, treballava al departament de filiacions on s'ocupava d'omplir les fitxes de les preferències laborals del personal i processar aquesta informació per tal d'atendre, en teoria, totes les sol·licituds i suggeriments. En la pràctica, el resultat era molt diferent, encara que ella, de moment ho ignorava. La seua oficina estava ubicada al primer pis, molt a prop de la del cap d'estació i sovint compartia cafè amb la seua secretària. La feina que es feia a l'oficina era molt diferent de la que es feia a la plataforma on treballava en Flix, un pollastre que portava pocs anys allà però que ja havia après tots els entrebancs de la seua feina.

Durant aquella època, l'estació ja havia sofert una gran transformació i el personal havia augmentat de forma notable. També els voltants patien d'un creixement poderós i molt ràpid, amb nous animals que s'incorporaven a diari a la nova societat. Augmentava la sensació de viure només per atendre el nou ramat que arribava en quantitats cada vegada més gran i que estava exhaurint tots els recursos d'aquella vall. Ara, no eren només ovelles les que arribaven, sinó que també ho feien cabres molt joves i amb moltes ganes de festa, que, amb les banyes, feien malbé els arbres i amb les potes, erosionaven les muntanyes i embrutaven les aigües dels llacs. Alguns animals d'altres valls més fredes s'havien instal·lat de forma definitiva a viure en aquells indrets, aprofitant el seu nivell adquisitiu molt més alt dels que allà hi vivien sempre. Varen tenir molt bona acollida, sobretot pels petits propietaris que tot d'una varen vendre als nouvenguts les seus terres improductives de les muntanyes. També el governs els rebia amb bons ulls i de seguida els atorgaven igualtat de drets que la resta d'habitants. Així, entre aquells animals procedents del Nord i els cacics locals, estaven convertint aquelles terres, fins ara verges i salvatges, en zones plenes d'habitatges i de negocis. Les millors vistes, els racons amb més encant eren les zones preferides per a començar noves edificacions. A més, s'havien d'adaptar les comunicacions per a poder traslladar els camions carregats de ramat des de l'estació. Pocs indrets quedaven fora del llarg braç del món dels poderosos.

Hi havia una caseta molt retirada, però, a l'aldea on vivia na Malenka. Els seus pares la varen construir amb molt d'esforç, després de dedicar tota una vida a treballar de peons. Estava rodejada per terrenys que pertanyien a la família del vell llop Nomod. Els seus fills l'havien estat assetjant durant molt de temps perquè volien comprar-li la casa, però ella es negava i varen recórrer a les amenaces. La compra d'aquella casa formava part d'un ambiciós pla per a construir tota la zona amb residències de luxe per tal d'especular amb les nouarribats del Nord. Per això, una vegada que na Malenka s'havia negat a totes les ofertes dels llops, aquests passaren a actuar amb altres mètodes, aquesta vegada violents, per tal de fer sortir la gateta d'aquell racó tan cobdiciat. Moltes nits, llençaven pedres i espantaven la gata, que s'amagava davall del llit mentre els llops feien destrosses amb molt de soroll i crits.

A l'estació, l'ambient que es respirava a la feina era cada vegada pitjor. Don Flipi havia començat un període de reestructuració consistent a treballar cada vegada més, amb torns de feina que, en teoria, s'anaven adaptant a les entrades i sortides dels trens i que comportaven les queixes de la majoria del personal. Així, hi havia dies en què la jornada es dividia en tres o quatre torns de feina per al mateix animal, sense tenir en compte un temps de descans mínim d'un dia a l'altre. El cansament acumulat i la manca de motivació, feia que molts dels treballadors, els més preparats, se n'anassin a treballar a un altre lloc, fins i tot lluny d'aquella vall. Els que es quedaven patien la manca dels companys que havien abandonat i la presència de nous col·legues, joves i sense cap tipus de experiència que agafaven, a la desesperada, qualsevol tipus de contracte. A més, el bestiar que arribava era cada vegada més jove. Bocs que només buscaven festa i diversió i que només volien anar de moixiganga per tal de poder saltar i prendre plantes al·lucinògenes que portaven del seu lloc d'origen. Es comportaven com a dimonis sense cap altra idea al cap que fer destrosses als prats i anar darrera de qualsevol novella que es posés a tir.

Per la seua part, el periple de na Kiva i en Pomb havia estat molt dur. Només arribar a la vora d'una platja, varen haver d'abandonar l'embarcació i dirigir-se, amb l'aigua obscura i freda fins al coll, a terra ferma. Allà tothom es dispersà i desaparegueren en la negror de la nit. La broixina els va fer sentir fred i en Pomb i na Kiva posaren direcció a les muntanyes quan els llums dels guardacostes sorprengueren alguns dels seus companys de viatge. En Pomb va abraçar na Kiva i la tranquil·litzà, amagats davall d'unes branques, fins que els llums s'allunyaren. Aleshores, s'enfilaren muntanya amunt. Els núvols cobrien el sol i el vent no cessava. Després de caminar durant tot el dia, s'aturaren a passar la nit en una petita cova, a l'abric de l'oratge. Allà, descobriren el silenci de la nit només interromput per l'udol del vent, molt diferent de les nits de la seua terra, amb piules o rugits. De bon matí, tornaren a emprendre el viatge en direcció a les muntanyes. Pujaren sense aturar fins al migdia, que es detengueren per menjar alguns fruits dels arbres que es trobaven a la vora d'un riu. L'aigua era molt freda i, amagada entre els arbustos, hi havia una petita i vella canoa amb un rem de canya.
-Si pujam a la canoa anirem més ràpid, -va dir en Pomb, tot col·locant l'embarcació al riu.

Així, fins que es va fer fosc, navegaren riu amunt on les muntanyes eren plenes de neu i les cues d'en Pomb i na Kiva començaven a glaçar-se. Passaren la nit a la ribera del riu, entre roques altes i baixes temperatures. A trenc d'alba, continuaren navegant fins que arribaren a un gran llac rodejat de muntanyes escarpades i blanques. Allà, decidiren continuar a peu, sempre en direcció Nord. Na Kiva donava mostres de cansament, però no volia minorar el pas ni preocupar el seu germà i treia forces de flaquesa. El paisatge era ben diferent de la selva a la qual trobaven a faltar.
-Ja veuràs que bé, quan arribem!, -animava el seu germà, mentre una ràfega de fred la feia tremolar.
-Ara trobarem un lloc calent on poder descansar, -deia en Pomb observant la grandiosa escenografia blanca.

Però els voltants eren plens de neu, de roques escarpades envoltades pel gel sense cap lloc segur i càlid on resguardar-se. Continuaren la caminada severa fins que, en la llunyania, afinaren un llum que semblava que provenia d'una casa. En aquells moments, començà a nevar i els dos simis, amb les seues darreres forces, avançaren a pas lent i cansat cap a aquella petita llum d'esperança, deixant els seus passos marcats damunt la neu durant un breu espai de temps, ja que la nevada es feia cada vegada més intensa. Gairebé exhaustos, tocaren a la porta d'aquella casa gran i ostentosa amb una gran xemeneia encesa, senyal inequívoca de calidesa. -Ara ens acolliran i podrem reposar forces. -Però tot d'una que es va obrir la porta, les cares de cansament es transformaren en perplexitat i pànic quan un llop amb la cara desencaixada i amb una escopeta al damunt els cridà: -fora d'aquí metecs del dimoni! Tornau allà d'on heu vengut!










Fites

Degut al fracàs de l'arconta Calistra, provocat per les baralles internes, els cacics s'organitzaren amb astúcia per tal d'arribar de nou al poder. Aquesta vegada, de la mà dels fills dels poderosos. Cadells amb molta ambició i nul·la experiència que arribaren al govern carregats de prepotència i supèrbia. El nou arcont, Fites, era un dòberman arrogant que sempre havia viscut en l'opulència i que era incapaç de parlar en públic sense quequejar. Ell i el seu equip de consellers i conselleres, la majoria també joves fills de rics, estaven dirigits de molt a prop pels que sempre havien controlat els fils del poder i no feien res sense el seu consentiment. Les primers actuacions del nou govern va ser l'aprovació de noves normes que facilitaven la construcció de nous edificis i vies de comunicació als darrers indrets d'aquella vall que encara restaven verges. L'ànsia de guanyar diners i tenir cada vegada més poder es multiplicava en cada una de les accions i les seues pròpies empreses eren les encarregades de posar en marxa els projectes que l'arcont anava aprovant.-Hem de donar-nos pressa, no sigui cosa que l'oposició torni a governar i ens aturi els nostres projectes, -comentaven entre ells els poderosos. Les sues actuacions els portaven a un dèficit de legitimació difícil de superar. Les aigües dels llacs d'aquella vall, abans calmades i transparents, restaven ara agitades i tèrboles.

La seua política, encaminada bàsicament a repartir-se la riquesa entre uns pocs estava portant a la ruïna a la resta de la societat, que veia com la prosperitat s'anava minvant i tornaven els temps difícils, gairebé oblidats. Es va suprimir el departament de Cultura i Educació així com el d'Afers Socials i el turisme es va convertir en una càrrega molt dura i pesada ja que només arribava bestiam, cada vegada més jove i amb menys poder adquisitiu que no afavoria mica els petits n
egocis que, a més, havien vist com augmentaven els seus imposts per tal de fer front a les enormes despeses que provocaven les reparacions dels desperfectes que deixaven els visitants. D'ençà que arribaven a l'estació, el bestiar, bocs en sa majoria, es muntaven en camions propietat dels poderosos que els portaven a les seues residències, construïdes de qualsevol manera a paratges abans verges, on es passaven la majoria dels dies, amb una única excepció d'una excursió de nit al Temple de la felicitat, un local monumental, també de la seua propietat, on s'organitzaven festes que es perllongaven fins a mig matí del dia següent. D'allà sortien amb ganes de més festa que feien pels carrers de la Vila, amb nombroses destrosses i queixes per part dels residents, que tenien sempre per resposta l'increment del soroll. Els carrers estaven abandonats de vigilància i neteja i el caos s'apoderà de la Vila i els poblats d'aquella vall. Les ovelles que encaren visitaven la vall, amb la llana de punta, deien que no tornarien més.

Per tal de sortir de la greu crisi, els nombrosos assessors es varen reunir i decidiren que la solució era donar més qualitat. Per tant, proposaren l'adequació de la vall amb reclams que poguessin atreure aquest tipus de clients.
-Qui... quins reclams són aquests? -preguntà encuriosit l'arcont.
-Pistes de neu!
-Pe...per... però només hi ha neu a les muntanyes altes durant dos o tres mesos a l'any.
-Això ja no suposa un problema. Portarem màquines que fabriquen neu artificial durant tot l'any. Té un cost econòmic molt elevat, però podrem aconseguir bones comissions.
-M'agrada la idea!

N'Andrux va ampliar el negoci del setmanari amb una petita emissora de ràdio que es va convertir en la veu crítica de la vall, en la qual s'organitzaven tertúlies i programes culturals. D'aquesta manera, molts dels convidats podien expressar el seu malestar per les formes del nou govern, encara que això va durar poc, ja que, seguint instruccions directes de l'arcont, aquella emissora de ràdio va ser apropiada pel nou govern i els convidats organitzaven ara tertúlies de propaganda i noticiaris manipulats.

Per la seua part, la vida a l'estació s'havia tornat gris i monòtona. S'havien construït noves vies i cada vegada arribaven trens més sofisticats i moderns. El personal anava a la feina com autòmats, sense cap tipus de motivació i procuraven fer la feina necessària. El just per poder complir i dirigir-se a casa a reposar forces per poder tornar al treball al cap d'unes poques hores. Els dies lliures els destinaven a descansar i la vida social havia desaparegut entre els companys. El ramat que arribava en massa durant la temporada alta era molt irrespectuós, maleducat, cridaner i amb baix poder adquisitiu. Alguns membres d'aquest bestiar cabrú havia arribat, fins i tot, a agredir físicament els treballadors quan es formaven retards a les hores punta i el bestiam s'amuntegava impacient a les andanes durant hores.

Tothom lamentava aquesta nova actitud dels passatgers, però ningú no s'atrevia a queixar-se al cap, ja que això comportaria un càstig sever assegurat. Don Flipi agafava vacances quan més feina hi havia a l'estació i se n'anava a les muntanyes a pescar truites de riu, però quan tornava, continuava la seua política de càstigs i d'acomiadaments del personal expert i els retards moltes vegades s'acumulaven perquè els caps de zona es mostraven incapaços d'instruir el personal nouvengut, simplement perquè no en sabien. D'altra banda, les darreres reformes de l'estació no havien tengut en compte cap millora respecte a les instal·lacions del personal, que havia de desenvolupar la seua feina en llocs vells, antiquats, incòmodes i moltes vegades bruts i en condicions molt precàries. Les reformes només havien contemplat els accessos del passatge i el despatx del cap d'estació, que havia multiplicat per nou els metres quadrats i no havia reparat en despeses a l'hora de invertir en la decoració, mentre retallava el pressupost en neteja o anul·lava l'espai destinat a l'esplai del personal, com la sala de descans, les dutxes o la cantina. En aquestes condicions, cada vegada eren més les baixes per depressions i els tractaments psicològics augmentaven amb força. Només en Flix, el pollastre, es va atrevir a reivindicar els drets del personal. Ho va fer en forma de suggeriments per escrit que va penjar al tauler d'anuncis per tal de que ho signàs tot el que hi estava d'acord, amb la intenció de presentar-ho després al cap de zona. Al principi, ningú no el volia signar per por de les represàlies, però el pollastre els va convèncer que aquell full, escrit en un to tan positiu i cordial, no podia empipar a ningú ja que també significava millores per a la companyia. S'equivocava. Don Flipi s'agafà allò com un atac personal i va fer desfilar un per un tots els signants d'aquell "pamflet subversiu" per tal d'aplicar el seu corresponent correctiu, consistent en dos dies sense sou i feina. -Vull donar un càstig exemplar al responsable d'aquesta ofensa!, -cridava el cap als seus subordinats, que baixaven el cap i assentien temorosos. A en Flix el varen fer fora de la feina durant tres mesos sense cap dret a percebre cap tipus d'emolument.

Aquell dia na Malenka es va quedar durant més temps de l'habitual a la feina per tal d'acabar d'ordenar els nous formularis que acabaven d'omplir els treballadors i treballadores de l'estació. Tot just després de deixar-los dalt la taula del cap per tal de ser revisats, sense voler-ho, va escoltar una conversa entre don Flipi i un animal molt ben vestit que portava un maletí.
-Has portat el sous de costum?
-Sí, com cada mes, aquí els tens. Ja saps que si continues acomiadant personal i retallant despeses, continuaré duent-lo.
-És clar. No et preocupis, que tot va segons el pla previst i els departaments que van passant a mans privades estan totalment sanejats. Una altra vegada formularis...!, -Deia mentre els trencava i els llençava a la paperera.

La gata, furiosa, va sortir d'allà de forma silenciosa i es dirigí a la direcció d'en Flix per tal d'explicar-li el que havia escoltat. Després, va fer mitja volta i se n'anà sense dir res més.
-Te'n vas així? No vols quedar-te una estona?
-No puc! -va dir mentre s'allunyava.
-Digue'm què t'agrada!
-Les margalides! -cridà na Malenka.

Allò va ser el principi d'una relació, encara que ells, de moment, ho ignoraven. Ressentit contra el món dels poderosos, el pollastre va jurar que faria alguna cosa. Aquests mesos sense feina els va ocupar en viatjar a altres estacions per tal de trobar suport per a les seues reivindicacions.

Damunt les muntanyes, na Kiva, la mona arribada del Sud, recordava la seua arribada asseguda davant una xemeneia encesa. Desprès de ser expulsada de la casa per aquell llop, varen vagar damunt la neu mentre els flocs continuaven caient cada vegada amb més intensitat i la temperatura anava baixant més i més. A punt de perdre el coneixement, va decidir ajeure's a descansar.
-No pots aturar-te aquí o et congelaràs!
-Només vull dormir una estona. Tenc molta son. -Abans de tancar els ulls i deixar-se endur pel sopor, va veure el cel estelat i se'n recordà de la seua mare mentre una estrella parpellejava amb més llum que les altres.

En Pomb va agafar-la i va portar-la a coll fins que va observar que estaven a prop d'una altra casa, més petita que l'altra.
-És possible que hi hagi alguna porxada on poder descansar, -va dir amb un fil de veu.

Amb molta cautela s'apropà a aquella casa i quan estava davant d'una finestra, es va obrir la porta. Aterrats, els dos simis es quedaren immòbils davant la figura fràgil i tendra de na Malenka, que també semblava sorpresa. Aquesta, alertada pels continus atacs hostils per part dels vesins estava preparada per plantar cara als seus suposats agressors i va obrir la porta de cop descuit amb un gran pal al temps que oferia tot tipus d'improperis a plena veu. Una vegada aclarit l'embull, la gata fa acomodar els dos germans en un racó de la casa, a prop de la xemeneia encesa i els donà menjar calent. Després d'una llarg descans, relataren a na Malenka, entre senyals i paraules desconegudes, el seu periple i les seues intencions d'arribar a alguna part, lluny de l'esgarrifor de la seua terra, on poder llaurar-se un futur en pau. En Pomb, una vegada recuperat sortia sovint a tallar llenya i a reparar els desperfectes que havien ocasionat els vesins. Una vegada, va sorprendre uns llops amb pals i bosses plenes de pedres que es dirigien amb sigil a la casa. Tot d'una que començaren a llençar codolades i a cridar per tal de sembrar el pànic, els va atacar per sorpresa amb fúria i els donà un bon escarment.
-Podeu quedar-vos aquí el temps que vulgueu, -va oferir la gata, agraïda.

Na Kiva estava molt interessada pels llibres que restaven a les prestatgeries. Tenia moltes ganes d'aprendre i na Malenka, que tot d'una es va adonar, es va oferir a ensenyar-li tot el que ella sabia. Així, es passaven hores i hores davant els volums que omplien els estants. A poc a poc va anar millorant la comunicació i els vesins varen deixar d'assetjar la casa des que en Pomb els va plantar cara. Na Kiva aprenia ràpid i prompte va voler anar més lluny. D'aquesta forma, na Malenka la va inscriure a l'escola d'adults del poblat i l'acompanyava cada matí quan se n'anava a la feina. Així va passar un temps, fins que va acabar els estudis amb molt bones notes i es va matricular, amb una beca, a l'escola superior de la Vila. Es va posar en contacte amb la seua amiga de la infància, na Sarima, la qual havia pogut gaudir d'una subvenció d'estudis per anar a un país del nord i va poder complir el seu somni: començar a estudiar medicina. Per la seua part, en Pomb va trobar feina de vigilant a l'estació, gràcies que na Malenka li va aconseguir una substitució per depressió i ara havia de dur uniforme i gorra de plat. Encara que això no significava poder gaudir dels mateixos drets que la
resta d'habitants, ja que els provinents de zones pobres eren considerats de segona categoria i només tenien obligacions amb la societat, com ara pagar impostos, però no tenien cap dret, com l'educació o la sanitat.










Pèrik

Després d'un temps de desastre econòmic per a la majoria de la societat, arribà a arcont un mussol molt savi que havia observat en silenci i preocupació la transformació de la vall. Es va presentar amb l'argument que defensava l'escissió dels interessos individuals i els de la comunitat. Havia dirigit fins aleshores el centre d'estudis superiors, que s'havia convertit en la més respectable i solvent institució de tota la regió. Pèrik designà molts dels seus consellers entre els professors i els ex-alumnes sortits d'aquell centre que s'havien distingit com els millors. Na Kiva, amb gran sorpresa, va ser nomenada assessora i així, amb una mescla d'experiència, joventut i bona preparació, el nou govern contagià el seu entusiasme a la resta de la comunitat tot d'una que començaren les primeres reformes d'urgència consistents a dur davant la justícia els anteriors gestors, malgrat les fortes pressions en contra. També actuaren sobre les residències construïdes a indrets que havien gaudit d'una bellesa i riquesa natural, enderrocant-les i protegint la zona perquè en el futur ningú mai pugui tornar a destrossar-les.

Totes aquestes reformes urgents marcaren un gir en la vida política d'aquella vall, així com una legitimació i consideració del seu règim polític. Els carrers i places tornaren a netejar-se i l'estabilitat tornà, poc a poc a la societat. La participació de tothom i la igualtat varen ser els ingredients bàsics del nou govern que va tornar la prosperitat i va augmentar la qualitat de vida dels habitants d'aquella vall. Varen desaparèixer els habitants de segona categoria i es va posar ordre als carrers mitjançant el control d'horari de tancament dels locals nocturns. Quant al bestiar, es va animar amb avantatges fiscals els propietaris de les residències destinades a allotjar-los per tal de millorar les instal·lacions i poder augmentar el preu amb ofertes a les famílies. D'aquesta forma, lentament, tornaren les ovelles amb les sues famílies i desaparegueren les cabres, ja que no es podien permetre pagar més. També varen començar a arribar animals de més al Nord, amb molts de diners, com els rens, aprofitant les temperatures molt més suaus durant bona part de l'any. Per suposat, es desferen de les màquines de fabricar neu de forma artificial i els llacs començaren a tornar a gaudir de l'aspecte d'antany.

Es tornaren a organitzar festes al carrer en les quals tothom participava i s'ho passava bé. La mescla de races era benvinguda i el poble tornà a viure en harmonia i a ser feliç en aquella vall que tornà a mostrar orgullosa els seus encants. Na Kiva va fer servir el seu càrrec per agermanar la Vila amb el seu poblat del Sud que va poder obrir un camí de prosperitat i esperança. Això va significar un exemple per a altres valls i pobles dels voltants que també s'afegiren a la iniciativa. El primer que es va fer va ser construir un hospital; després, varen fer escoles i tallers de confecció. L'emissora de ràdio tornar a tenir veu i de nou s'organitzaren tertúlies culturals.

A l'estació també hi va haver canvis. En Flix es va esforçar molt a cridar l'atenció de les altres estacions dels voltants sobre els fets que ocorrien al seu lloc de feina i va aconseguir bons resultats. Això li va suposar gastar-se bona part dels seus estalvis i deixar-se les plomes, però ell estava convençut que valia la pena i va anar endavant amb determinació. Al cap de poc temps, es presentaren inspectors a l'estació i obriren una investigació. El resultat va ser l'expulsió de la majoria dels animals corruptes i el trasllat forçós de don Flipi a una altre vall. A més el varen destinar a treballs de càrrega i descàrrega, encara que li quedava poc temps per a jubilar-se. El seu lloc l'ocupà una truja amb molta experiència en negociacions i gestió de personal que va posar en marxa un pla de motivació a la plantilla amb incentius basats en una millora notable dels torns; va accedir a les peticions de canvis en les condicions dels llocs de feina i va instruir els caps de zona amb noves tècniques de direcció respectuoses amb tothom. També afavorí la possibilitat de promoció interna depenent de la validesa i no de les tècniques de fer la bona. Varen deixar de passar a mans privades els diferents departaments i, a poc a poc, el bon ambient tornà a l'estació.

En Pomb va accedir a cap de seguretat i en Flix, que va ser ascendit a cap de zona, va enviar un gran ram de margalides a na Malenka, la qual les va rebre amb il·lusió mentre baixava a l'andana a rebre la seua gran amiga Sarima que arribava per quedar-se a fer pràctiques a l'hospital, abans de tornar al seu poblat. Tot d'una que es veren s'abraçaren amb força una llarga estona i de seguida, entre plors d'emoció i felicitat, es posaren al dia de tots els esdeveniments que els havien succeït durant aquest temps.

Però en una mansió apartada de la Vila, tenia lloc una reunió entre vells coneguts. Un gran quadre del vell arcont Tlón ocupava un lloc d'honor, damunt de la xemeneia. Hi havia animals amb maletins i molt ben vestits, disposats a tot per tal de tornar a allò que ells anomenaven "normalitat".
-Ens han llevat les màquines de neu artificial! Això suposa perdre una bona partida en manteniment. -Va fer un.
-I han deixat de privatitzar empreses públiques. Ens deixen sense negocis!

Alguns, amb les plomes del cap engominades i vestits amb corbata, discutien sobre la conveniència d'actuar amb formes més contundents per tal de tornar a tenir el poder a la Vila.
-Què s'han cregut aquests? O actuam amb força o no hi ha res a fer! Morta la cuca, mort el verí.
En Fites, el dòberman va afegir, tot quequejant:
-No po... po... podem esperar més!
Don Flipi cridà amb veu ronca:
-Ja esta bé d'humiliacions! Hem de tornar a la normalitat d'una vegada per totes.
Un dels fills del vell llop Nomod també va voler parlar:
-No podem consentir que els metecs ocupin càrrecs de responsabilitat. És hora d'entrar en acció!
Aleshores, un porc amb la cara lluent es va veure en l'obligació de dir alguna cosa per justificar el seu sou milionari.
-Les nostres inversions estan en perill!
El que semblava el cap, una vella hiena que anava rodejada d'escortes amb ulleres de sol fosques, aixecà una pota i tothom callà. Amb veu cansada i amb molta solemnitat digué:
-No som aquí per perdre el temps amb foteses. Tenc preparat un exèrcit disposat a intervenir en qualsevol moment. En qüestió d'hores tornarem a ocupar els càrrecs que mereixem. Només vull disciplina i fidelitat a la causa.

Tothom assentí amb docilitat i el mastí donà l'ordre als seus generals, que esperaven impacients el moment d'entrar en acció.