Àngela maria: "relataires"

Avui escriuré unes línies, demà potser no i l'endemà ho faré des de l'eternitat en un llibre virtual. Tornaré a començar perquè sempre, per escriure, cal posar una lletra al costat de l'altra no fos cas que el sentit sortís trabucat.

Demà no escriuré res, ni pensar-hi, s'ha de dir que quan les coses ja són fetes simplement no demanen cap esforç.

Però si el llibre ja està construït, llavors és quan cal deixar d'escriure d'una manera física, però no pas s'han d'apartar les eines virtuals.

Per això mateix imagino una història feta per tretze focs, ni un de més ni cap altre de menys.

Vet aquí una dona nua perquè la imaginació em demana prohibir els vestits, encara que potser hem quedat que això de les prohibicions és una bella andròmina de l'antigor. Tant se val. Vet aquí un home i una dona vestits amb la seva pròpia pell. Són com una mena de reis. A sota d'ells mateixos hi ha un conjunt d'éssers força estranys. Aquests han abandonat la nuesa simplement perquè només són treballadors. Aquesta distinció a nosaltres ens sembla extraordinària, encara que no tant. Vistes les coses de força lluny tot ens sorprèn. Hem de pensar que la humanitat camina amb unes passes molt petites, però que sempre són constants. De fet no cal imaginar gaire, només cal anotar. La història gairebé mai no té perdó.

Vet aquí uns reis vestits amb la seva pròpia nuesa i una massa que resulta ben bé el contrari. Sempre s'hauria de dir que cal distingir les diverses riqueses que omplen el món.

-Et manca oli en els pits -diu ell, el rei.

Ella, la reina, es gira sobtadament amb ràbia.

-No diries pas res si haguéssim tret els vestits de les grans cerimònies.
-Què dius, i ara, nosaltres som simplement els reis de la nuesa.
-Llavors per què ens serveixen els nostres armaris plens a vessar de roba!
-No res. És un simple fet fill de la tradició. Qui mana ha de tenir els armaris plens.
-Però nosaltres hem trencat la tradició.
-Ens l'han feta trencar.
-Molt pitjor encara.
-Vols dir? Hem de ser els campions de la modernitat. Si el món gira hem de simular que som els autors del propi giravolt.
-Llavors allò que em vols dir és que estem rodejats de merda. No és cert? Simulem coses per no caure del pedestal. No m'agrada.
-No et posis així per favor i sobretot fes bona cara.

La reina ha fet un gest inesperat mentre s'ha amagat dins del palau. El rei, contrariat persegueix a la seva pròpia dona. Ell sap que ja no mana gaire. Darrere hi ha un govern a l'ombra perquè les democràcies han caigut. Són els propis reis els qui deleguen de veritat. Han de calibrar sobretot l'honradesa, encara que ells mateixos no poden manar mai. Són uns reis que produeixen prínceps, que tenen l'obligació de mantenir-los fins que arribi l'hora. Llavors és el poble, mitjançant una votació directa, qui decideix l'hereu. Per això mateix cal dir que no és el que era. La democràcia s'ha convertit en un estri ben estrany gairebé particular. Fins i tot s'hauria d'inventar una nova paraula emparentada en el poder.

El poble s'ha mirat la parella reial de força lluny. De fet en un dia de festa no és gaire exigent. Ha començat a treure roses i parades de llibres on no hi ha ni una sola exhibició de nuesa. Cap persona concreta ho ha prohibit sinó que la societat mateixa ho ha acabat per marginar. En un dia on excel·leix la cultura la poesia es concreta en un munt de parades on en lletres destacadíssimes s'hi pot llegir:

La poesia és la paraula feta imatge.
Les imatges són les paraules petrificades.
La poesia és alhora bellesa i pensament.


Però després d'aquestes imatges de cultura cal tornar als tretze focs, que són amagats darrere d'un llibre virtual que treu el cap al bell mig d'una parada plena de paraules: a la portada s'hi troba simplement el mot "relataires".

Ara cal tornar a inventar una nova història virtual, ja que aquestes sempre esdevindran les històries més reals de l'univers.