Andreu (o el poeta dubtós) (Nàufrags i illes perdudes I)

Com l'alfa i l'omega, tot poema té el seu inici i el seu final. Això és el que sempre havia pensat l'Andreu- un simple treballador de finestreta de banca -, que de dia treballava amb els números i el vespre es barallava amb les lletres. N'havia escrit de tots colors i formes, de temes i rimes diferents.
Però aquell vespre, aquell vespre que la televisió anunciava temps nefastos per les finances, i en els països veïns s'anunciaven guerres de dimensions imprevisibles, l'Andreu no era capaç d'escriure ni un sol mot. Feia dies que li voltava al cap la mateixa idea: fugir. A on? No ho tenia massa clar.
Les borses estaven apunt de fallida, els bancs, la meitat anirien a l'aigua, i una greu crisi a tot el continent destruiria la vida de molta gent. Ell, això, ho sabia perquè un inversor de molta confiança li havia dit. La feina al banc era avorrida, però segura. A dins seu, un dubte el dominava. Es cargolava a dins seu, s'endinsava a poc a poc a dins el seu cervell. Era una obsessió. Havia de deixar la feina del banc i començar una nova vida lluny d'aquell poble? O havia de seguir com sempre, esperant que tot es resolgués?
Havia començat un sonet. No sabia com acabar-lo. Era com aquell dubte. No sabia com superar-lo. I mentre esperava i esperava, el banc feia fallida, la vida s'enduria i ell es trobava a fora al carrer. I de sobte va veure clar amb quina paraula acabaria el sonet: decisió!