Amor i conciència

Una silueta apareix a prop de la cantonada on reposen les ruïnes d’una fàbrica, el seu nom és Arnau. L'home se situa just on el carrer es bifurca i mira el rellotge, són les deu i cinc minuts, l'Arnau espera pacientment mentre sembla recordar alguna cosa del passat amb un somriure que no es podria diferència dels plors.


El dia era càlid, el sol semblava projectar un ltre color sèpia sobre la ciutat on els amors prohibits s'amagaven dins les ombres.
—Hèctor! —cridava l'Arnau entre rialles—, vine cap aquí!
—I si no ho faig què? —deia l'Hèctor amb un somriure infantil—, em vindràs tu a buscar? —Au, fes el favor de callar.
—Calla'm —diu l'Hèctor apropant-se untuós.
L'Arnau el contesta apropant els seus llavis als de l'Hèctor ns que s'acaricien mútuament.
Eren dos amants apassionats, els quals la societat obligava a amagar-se, i era per aquesta raó que sempre que es veien ho feien en la mateixa cantonada del costat d'una fàbrica abandonada on no passava ningú.
—Demà a la mateixa hora de sempre? —pregunta l'Arnau.
Els ulls cafès de l'Hèctor s'il·luminen en sentir la suau melodia de les paraules del seu amant. —Si —les seves galtes enrogeixen mentre acaba la frase—, a les deu i cinc.
S'acomiaden amb un nou brot de passió sense saber que aquell en seria l'últim.


Saps que no apareixerà, no?
—Calla! —l'Arnau escup les paraules a l'aire—, no est vull sentir!
El temps que vam passar junts va ser fantàstic, però l'has de deixar marxar.
Les persones del voltant miren l'Arnau com si estigués boig, les mares tapen els ulls als seus lls, però ell segueix davant la fàbrica derruïda escridassant a l'aire.
. Sé que costa d'acceptar, però l'Hèctor és mort!, vam veure com el treien de sota les ruïnes de la fàbrica.
—Sóc jo el que hauria de ser mort! —les llàgrimes se li escorren dels ulls—, no ell!
Ens va salvar. Va decidir-ho ell.

Silenci.

Se sent un tret.

Tothom comença a córrer, excepte el cos de l'Arau que descansa a terra amb una arma a la mà i un bassal carmesí envoltant-li el cap.