Amics...?

M'havia enfadat amb els meus amics, la veritat és que no sé perquè, suposo que per
alguna "xorrada" sense importància. Feia molts dies que no sortia de casa i el meu cosí
Quim va dir-me:
-"tio" perquè no vens amb mi i la meva colla?
- bah! Què dius! Amb vosaltres no vindria mai! Teniu una fama...
- tu mateix, si vols quedar-te a casa tot avorrit... ja t'ho faràs!
I així vaig començar a sortir amb la colla del Quim.

Al principi no m'hi sentia gaire a gust, pot ser pel fet de que fossin dos cursos més grans
que jo. Ells parlaven d'unes coses que a vegades jo no sabia, però a còpia de que el
temps va anar passant, m'hi vaig acostumar. Em semblaven molt enrotllats, ja que des
del primer dia em van tractar com si ens coneguéssim de tota la vida. Ells fumaven i
bevien, i això, per a mi, era una novetat. Cada dia quedàvem per fer petar la xerrada
durant hores i hores, i fumant i rient, ens passaven volant. Jo m'adonava de que tot allò
no ens portaria a cap lloc, però callava i els seguia la corrent, ja que no volia semblar-
los un "pringat", com ells anomenaven. Van anar passar els mesos i jo em vaig
integrar completament a la colla. L' institut m'era igual, passava d'anar-hi i de fer els
deures, només m'importava sortir de festa i passar-m'ho bé amb els meus "col·legues".
Els meus pares estaven molt preocupats i tot el dia em controlaven. Jo me'ls treia de sobre com podia dient-los mentides i contestant-los de mala manera. Va arribar el dia de final de curs, per desgràcia, el butlletí de les notes va caure en mans dels meus pares abans de que jo el pogués treure de la bústia. M'havien quedat sis asignatures suspeses, per tant, havia de repetir segon d'ESO. El pare i la mare van castigar-me un mes sense sortir de casa, i també em van prohibir tornar amb el Quim i els altres. No podia quedar-me a casa i perdre'm un mes d'estiu, ho tenia més que clar. Aquella mateixa nit intentaria d'escapar-me, i si funcionava, ho faria així cada dia. El pla va funcionar, i aquella nit, em vaig reunir amb la colla. Era divendres, per tant, la discoteca del poble estava oberta. El Quim coneixia al porter i li va demanar si podia deixar-me passar. va rumiar-s'ho una bona estona, però finalment va cedir, ja que el Quim li havia fet algun favor més d'una vegada. Era dins de la discoteca i tenia tota una nit per davant, no m'ho podia creure! Vaig començar a beure i a fumar, com tots els altres. Al cap d'una hora, ja estàvem tots tant "torrats". Quan ens vam asseure per descansar una estona, vaig
veure que el Quim treia una bossa amb unes pastilletes de colors i ens en donava una a cada un. Ells se les van prendre sense pensar-s'ho dues vegades, però jo em vaig quedar confós, no sabia els efectes que una d'aquelles pastilles em podia provocar, i si em passava alguna cosa? El Quim em va mirar amb cara de "mosquejat" i em va dir:

- Què fas, "tio"? No siguis "cagat" i pren-te-la! No et passarà res dolent! Ens veus a
nosaltres? Que et sembla? Només és per animar una mica la festa...
- Però Quim... pot ser perillós...!
- Au va, no em facis riure! Què vols, ser l'únic que no ho faci? Molt bé doncs, tu t'ho
perds...

Les seves paraules em van fer pensar. Era cert, seria l'únic que no em prendria la pastilla, i si no ho feia, potser es riurien de mi. Sabia que estava exposat a algun risc, però m'era igual, sols volia ser com ells. Em vaig prendre la pastilla.

-Molt bé "tio"! Així m'agrada, que no siguis un "cagat"! ja ho veuràs ara què bé que
t'ho passaràs!- va dir-me el Quim donant-me dos copets a l'esquena.

Després de prendre'm aquella pastilla, vaig continuar bevent i fumant com abans, pot ser si que el Quim tenia raó i no hauria d'haver dubtat tant! Vaig estar saltant i ballant durant una bona estona, però de sobte vaig caure a terra. Recordo que notava unes punxades molt fortes al cap i a l'estómac, i que ho veia tot borrós. Ningú no feia res per ajudar-me, al contrari, no paraven de riure's de mi tot cridant: "Au va! Aixeca't de terra!". Em vaig esforçar per anar a assentar-me a un esglaó que hi havia prop de mi, intentava moure el cos, però no tenia forces. Notava com les meves parpelles es tancaven lentament, sense poder-les aturar...

Suposo que quan van avisar a algú, ja era massa tard per fer-hi alguna cosa. Ara no sé on sóc. Veig el meu entorn, intento parlar amb la mare, amb el pare, amb els meus antics amics, però ningú em veu, i ningú em sent. Suposo que dec ser mort. La mare i el pare no poden parar de plorar durant tot el dia, els meus antics amics també ploren, i intenten consolar-los, però és inútil. La colla d'amics, si es que es poden dir així... no han ni vingut. Ara que ja sóc mort, ara que ja no puc fer-hi res, ara que ja és irreversible, ara que ja és massa tard... m'adono de la importància que tenien totes aquestes persones, les que ploren per mi. Em penedeixo d'haver-me portat d'aquesta manera, de portar-me com un estúpid, d'haver malgastat el meu temps, la meva vida... en intentar caure bé a algú, en intentar ser com aquest algú.
Aquest ha estat el meu destí, un destí que hauria pogut canviar a temps només amb una mica de seny, escollint el camí adequat... Però ara, de que serveix penedir-se?