Amic i mare

Un relat de: Ferran de Montagut

Vàrem marxar amb sa mare,
buscant aquell arbre
on va caure el seu fill company meu,
hi on sa mare estimada...
Hi volia col·locar un ram!

Vàrem caminar molt, per fi arribarem,
a la tomba, sens marbre, que tant temps...
Sa mare; havia desconegut, on era? El cos del fill...
Aquell fill seu tant estimat!
Aquell cos avui tant polvoritzat!

Mireu, vos mare: Aquí va caure el vostre estimat fill!
Al peu d'aquest arbre! Company inoblidable!
Al contemplar aquella dona amb aquell plor!
Ara comprenc jo be, el que es...
Ser mare! Mare de l'ànima.

No ploreu mes, el seu cos ja no es aquí,
el seu cos va volar pels aires,
està escampat pel nostre mon;
jo! Al veure desaparèixer i caure; quedà esfereït,
amb tota aquella fresa, que tot tremolava.

No vàrem ni pogué enterrar-lo, perquè d'ell?
No va quedar res, ni tant sols la pols,
aquell cos, cel endugué l'aire hi la fresa de la batalla,
si hagués quedat sencer, no haguéssim tingut temps!
de enterrar-lo, ni tampoc teníem pales, sols bales!

Aquí ha crescut de nou l'herba, i s'ha fet gran l'arbre.
Però tant per a mare com per a mi!
Aquell tros de terra... Amb el seu arbre;
serà pels dos com una tomba,
hi d'aquelles que en ella hi ha el millor marbre.

Si algun jorn tallessin aquest arbre? En el mateix lloc;
en creixeria un altre d'arbre mare del meu amic estimada, jo li deia? Marxem d'aquest lloc, ja bastant heu regat, aquesta herba, hi aquest arbre,
amb vostre desesperat plor!

Ella em deia? Si! Però es que era el meu fill!
El meu fill estimat! Ni per tot l'or del mon l'hagués donat,
hi el vaig tenir de donar per aquest tros de terra...
On creix l'herba, on creix l'arbre,
que servirà sempre per ell una tomba sens marbre.

Mentre deixaba al peu del arbre un ramet de flors,
ella li deia plorant, son per a tu fill meu del meu cor,
te les deixo com a record, mes el verdater el duc...
Dins mon ànima, aquestes flors estimat fill son las...
De la teva pátria, aqueixes son d'Espanya!

Ja retornant camí enrera al trobar una roca,
no molt lluny del camí jo la vaig mirar plorant i
digué! Mireu bona dona aqueixa pedra, aqueixa roca;
en ella assegut vostre estimat fill os va escriure l'última carta, en la vos deia que us estimava!

Autor: En Ferran de Montagut, escrita avui dia 27 de Febrer del 2002, en el meu estudi del "MAS EL SOL SOLET" el del "JARDÍ VERD" Comarca de "L'ALTA-GARROTXA" Pirineus de (Girona) Catalunya!
Notes: Qualsevol escrit o semblança amb altre poema, es una casualitat, ja que aquest sols ha sortit de dins de la meva ment: l'Autor: deMontagut. drac_del_mon_i_cos@hotmail.com etc.
El poema esta basat amb la guerra d'Espanya, no se si va ser una realitat o no, però de segur que algun cas similar deuria passar!


Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Ferran de Montagut

Ferran de Montagut

742 Relats

282 Comentaris

889663 Lectures

Valoració de l'autor: 9.56

Biografia:
Home ben conservat, nascut en una diguem família de la posguerra de la clase mitja, jo vaig cursar el meus primers estudis en el col·legi de LA SALLE, de la població de Premià de Mar (BCN) fill de poetes i concertistes de piano, mai he publicat res, quant dic que no he publicat res vull dir que mai he fet cap llibre, potser no he tingut l'ocasió o no l'he buscat, escric des de l'edat de quinze anys, ja se que faig milers de faltes ortogràfiques, però en el meu temps ningú ens ensenyava a escriure be nostre llengua. Hi avui en dia ja no en tinc cap gana d'aprendre be a escriure, ja hi han correctors en les Editorials per aqueixos casos, amb tal de que os agradi la meva manera d'escriure vull dir el poema novel·la ho el relat, ja em dono per satisfet. Havia publicat poemes i relats i receptes de cuina tant mateix novel·les per a capítols, en un diari d'Argentina en la ciutat de Chascomús en el diari es diu EL IMPARCIAL, i avui encara en tinc, també a la ciutat de Jalpán a Mèxic hi en el diari cultural "SIERRA GORDA" que sols surt els diumenges o festius. Aqui a Catalunya faig critiques en elgun diari de tant en tant. No crec que sia dolent dir que pinto des de l'edat de vuit anys, havent guanyat amb la pintura alguns premis, aquí soc des de fa molt i molt anys fotograf artistic del que tant de la pintura com de les fotos faig exposicions sovint, m'agrada fer treballs manuals, m'encanta cuinar, fer una bona cuina, escric receptes de cuina amb fotografies, es llástima que en aquesta web no les posin dons seria una gran cosa de mes a mes, un apartat de de cuina amb fotos. He guanyat varis premis de receptes de cuina en la web de http:www.joescric.com/ i en alguna emisora de radio local em reciten els meus poemes hi en algunas m'escenifiquen elguns del meus contes. Des de molt jove que em vaig dedicar a l'hosteleria, soc nat un 12 de Gener del 1940; Capricorni per mes dades i m'agrada tot el que faig, en l'actualitat soc divorciat tinc dos nois i una nena casada feliçment, d'ella tinc dos nets nen i nena el meu primer net es diu Nil i sols te tres anys que complirà el 1 d'Octubre 2005, la nena es diu Paula es molt maca com la seva mare la meva estimada filla, es una preciositat, jo des de ja fa uns anys visc en solitari en aquesta preciosa vall dels Pirineus de (Girona) en una casa a quatre vents de nom el "MAS EL SOL SOLET" En ella ens reunim per Nadal el 26 , tots cada any des de en fa molts anys el dia de Sant Esteva per a dinar en família. Aquesta foto que mostro soc jo, d'arrera hi ha una nevada tal com ha de ser, pel lloc que visc. Be dons ara ja sabeu quelcom mes de mi! Una cordial salutació a tots i totes els que em llegiu,
del Ferran de Montagut que es el meu spdònim, ja que en realitat de la vida el meu nom i llinatjes es Ferran Mujal i Naspleda, obstant... (Ferran de Montagut diu que la seva frase inventada per ell es la següent... TAN EN LA CARRETERA COM EN LA VIDA PER MES QUE CORRIS MAI ARRIVES A SER EL PRIMER!)