Amb tu

Un relat de: Mediterrani

Quan enyoraves la mar, petita, omplies un got amb aigua i sal. No aconseguies mai copiar aquella olor intensa que emanaven els milers de gotes blaves, blavíssimes, que omplien les cales de la nostra illa. Com rompre les ones altre cop només amb l'esguard? A l'illa els anys passen més lents, les estacions naveguen a velocitat de creuer.
Tornaries ara per reconstruir tots els castells d'arena que es menjà la mar, a cada platja en resten els fonaments. A un arenal qualsevol una parella d'amants deixa petjades a la sorra, si tornes potser encara hi seran. Torna lent però, que he congelat el temps perquè quan tornis recomenci la dansa que deixàrem inacabada, tu digueres que era de final suspensiu. T'enviï un pastís per correu exprés, quan te'l mengis vés amb compte, a dins hi he fet amagar aquella capseta tan petita, de casa de nines, que compràrem els dos per guardar-hi l'alè dels records. L'he guardada jo durant massa temps.
Una besada.

Maó. Dimarts dia 6 de Juliol de 1994

******************************************

Gràcies pel pastís. He tornat entrant pel port, un glop immens de got d'aigua i sal, de la nostra ciutat de llevant. M'he despertat amb el primer raig de sol, a l'albada. Veig que sí que has aturat el temps, les cases segueixen igual de blanques. A Madrid no pinten les voravies amb almangra*, les deixen grises, tristes. És per açò, he de recuperar el nostre rallar dialectal, que no et venc a veure, esper que em trobis mirant aquest cel blau tacat només per uns ennivolats blancs i estirats. Semblen els llençols que ens vigilaven mentre jugàvem a pares-pares dins el rentador. Camin nostàlgica pels carrers ara ja moderns, has aturat el temps però no les màquines d'asfalt, recordant tots els racons que agombolaren hores i hores del nostre amor, com dides, com l'aigua del port amb les barques. Sé que m'esperes. Perdona'm si no venc a trobar-te. Estic ocupada paint el temps.
"Besos" diuen a Madrid.

Port de Maó. Dimecres, tretze de Juliol de 1994.

P.D: Potser tu no, els canvis són lents i quasi imperceptibles, però jo he notat que la tramuntana ja no bufa tan fort.

******************************************


El vent juga amb els penells fent un crriic eixordador de ferro rovellat. Una nina de deu anys surt d'amagatotis de ca n'Esquella. Surt d'aquella casa groga i blanca, les parets de la façana s'aguanten gràcies als homes sortits de l'enfront, la sostenen quasi com Atlas ho feia amb el món. Fuig cansada de l'ambient fosc i trist del palauet senyorial. N'està farta de seure en cadires vermelles i dinar amb coberts de plata i copes de cristall i plats de porcellana de la cartoixa de Sevilla. Una nina de deu anys filla de ca n'Esquella devalla per la costa de Capllonch, cap a Baixamar. S'omple els pulmons d'aire fresc i de salobre. Baixa al port, deuen ser més o menys les sis del capvespre, horabaixa en diuen a l'illa que al fons del port es difumina sobre l'horitzó. La nina juga, amb prudent distància, amb els peixos que neden a l'aigua remenada del port. Fa pocs dies que l'aigua ha vessat del got. Algunes barques encara tenen llot a coberta.
A l'altre banda del moll un fillet, deu tenir la seva edat, potser un any més, ajuda al seu pare a adobar una xarxa. La nina s'acosta i se'ls mira. El fillet té els ulls color de mel, que dolços seran d'aquí a cinc anys! D'aquí a cinc anys la nina farà vida de princesa quan vegi, a l'altre banda del pati interior, que d'una finestra petita xoroien dos ulls colors de mel que viuen al carrer Sant Miquel. I llavors els buidarà per tastar-los, i no seran embafosos perquè hauran vist tanta mar, tanta aigua... Els tastarà al cinema, mentre rere les retines passin imatges distretes en blanc i negre. I llavors la seva mare li dirà que la vol fer clarissa. I escaparà de casa perquè n'està farta de fer vida de princesa.

I ara voldries que no haguéssiu partit amb un sis-cents robat, setze anys tenies... ella quinze. Tu al volant i na Rosa al teu costat, "enimorat i al·lota", convençuda que la salvaries d'aquella vida de princesa que tan odiava i que la duries a Maó, a la ciutat de llevant. Perquè na Rosa n'estava farta de veure postes de sol. Volia viure amb tu i fer-se pescadora per poder oblidar les cadires vermelles i les copes de cristall i els plats de porcellana de la cartoixa de Sevilla. Sabies que al cap de poc us en cansaríeu i tornaríeu a ponent. I ella aniria a Madrid, a una bona universitat a estudiar una bona carrera, perquè havia deixat claríssim a sa mare que no es feria clarissa. Sabies que na Rosa, Istme, perquè aquest és el teu nom i no Sebastià com els feres creure a tots després de l'accident, sabies que na Rosa t'estimava. Sebastià Mercadal Pons em dic, ella es deia Rosa Esquella. Camí de Maó un sis-cents bolcà en baixar Sa Costa Nova just al moment en que la mar s'enviava el sol i deixava la sang mesclada amb la sal, mesclada amb tu, amb ella. Amb tu Istme! Ja no tems la mort, el que et fa més por és el que et queda de vida. A l'hospital, Istme, perquè hi ets tu i no ella. Rosa Esquella es deia, es diu! Per l'amor de Déu! Na Rosa encara és viva, la dus a dins! O potser te la robares?

"Torna lent però, que he congelat el temps perquè quan tornis recomenci la dansa que deixàrem inacabada, tu digueres que era de final suspensiu. T'enviï un pastís per correu exprés, quan te'l mengis vés amb compte, a dins hi he fet amagar aquella capseta tan petita, de casa de nines, que compràrem els dos per guardar-hi l'alè dels records. L'he guardada jo durant massa temps...
He tornat entrant pel port, un glop immens de got d'aigua i sal, de la nostra ciutat de llevant... Veig que sí que has aturat el temps, les cases segueixen igual de blanques... "

Com t'agradaria que aquestes cartes fossin certes. No li donares l'oportunitat d'enyorar la mar i l'almangra. Ni li tornares mai la capseta petita, de casa de nines, de casa de princesa. L'has guardada molt de temps i ja no li tornaràs. Els llençols són els únics que se'n recorden del vostre amor. Els llençols però, ja els han rentat massa. Na Rosa anava errada, la dansa era de final conclusiu. La música acabà amb acords dissonants.

I ara el vent s'ha aturat, s'ha congelat el temps. Fa temps de rissaga*. Ho saps perquè has pujat al minaret. Avui no sortiràs a mar. El got, el port, vessarà per tots costats. Per això avui aprofitaràs per telefonar a ca n'Esquella. Buuuuuc, Buuuuuuuc, Buuuuuc. Si? Digui? Hola, som en Sebastià Mercadal Pons. Na Rosa és morta.
No sou res més que dos llaguts bolcats a la riba. Fins que no vessi el port no tornareu a mar.



* Almangra: Tiny natural de color vermellós que s'utilitza per pintar les voravies (aceras) el traspol dels terrats i les teules.

*Rissaga: Oscilació brusca del nivell del mar degut als canvis sobtats de la pressió atmosférica i que és característica del port de Ciutadella de Menorca, pel fet d'ésser llarg i estret. La majoria de rissagues es produeixen al principi de l'estiu i el nivell del mar pot arribar a variar fins a cinc metres que comporten danys materials greus.





Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Mediterrani

Mediterrani

2 Relats

5 Comentaris

2534 Lectures

Valoració de l'autor: 9.99

Últims relats de l'autor