Amb les mans callades

Callant les paraules,
amb les mans lligades a l'esquena,
castigades per indiscretes,
i per aliades del teclat.

Mans titelles
de vegades de la raó
de vegades de la bogeria
no veieu que sou els seus instruments?

Elles no s'oposen mai , sempre es conformen,
escriuen el que els pensaments diuen,
ara son immòbils contra la seva voluntat,
allibereu-les, no tingueu por de tornar a errar,
no és errar és respirar, deixeu-les que xarrin.

Ara els mots son muts, però el cos no calla,
l'han deixat vagant desdoblegant-se per un viatge astral,
lluitant per desfer-se del silenci
vibrant per poder esdevenir a l'altra dimensió.

Amb la consciència xiuxiuejant a cau d'orella,
perquè fas això, li diu a ella?
deixaries la mar sense els vaivens de les ones,
solament perquè un dia es pogués estavellar contra una roca?

No -contesta ella, vol fondre's amb l'espaldat per un instant,
i tornar i tornar …

Deixaries un ocell tancat en una gàbia?
encara que per enlairar-se defallís,
ell solament espera aquest dia

No - contesta ella, vol fer servir les ales que l'han regalat
i volar i volar …

Dons, agafa la clau, què tu la tens!
a teva gàbia està tancada per dintre,
deslliga't, escriu, parla, i sent el vent,
les teves ales l'esperen amb bogeria.