Amb dues mans

I
Tothom havia acabat de treballar, tanmateix, ella seguia en el seu despatx esperant la trucada. A aquelles hores, les sabates de taló alt li feien un mal insuportable i el vestit de marca li era del tot incòmode. Els tres envasos de cafè buits donaven el necessari caos damunt d'aquella taula de vidre pulcra i obsessivament ordenada. La llum que assenyalava una trucada entrant va començar a fer pampallugues.
—Digui? —va respondre amb veu ansiosa.
—Ho trobarà demà, a partir de les nou, en el seu lloc —va dir una veu apagada i sense cap emoció.
Un altre cop ho havia aconseguit sense que ningú de la feina se n'adonés, i finalment tenia la recompensa. L'endemà, amb l'excusa de sortir a fer un encàrrec, passaria per l'adreça acostumada a recollir-la.
Això de vendre a la competència secrets industrials de la seva empresa no era una cosa que fes de bon grat, però els guanys extres eren considerables i en la feina, sent dona, mai arribaria a manar de veritat. A més, s'havia acostumat a portar un ritme de vida, gràcies a aquestes suculentes gratificacions, al qual no estava disposada a renunciar.
Va calçar-se les maleïdes sabates i va ajustar-se la cremallera de la faldilla, dos tocs a la cabellera, abric, bossa i ja estava preparada per sortir al carrer. A la planta baixa va acomiadar-se del conserge que feia el torn de nit.
—Bona nit, senyora —va dir educadament l'home assegut darrere el taulell.
—Bona nit —va respondre ella amb un to sec, expressament perquè es notés la seva manca d'interès.
No podia ni mirar-lo a la cara, el veia com un pobre home que no havia tingut cap aspiració a la vida i es conformava amb un grapat d'euros, amb els quals hauria de sobreviure tot el mes junt amb una dona i un munt de fills. Ella no en tenia, la feina i escalar en la posició social l'havien portat a renunciar-hi, però no se'n penedia. Tampoc es veia canviant bolquers i fent farinetes tot el cap de setmana.
Un cop a la vorera li va fer un senyal a un taxi i després de pujar-hi, aquest es va fer fonedís en mig de tot el trànsit, que encara era abundant en la luxosa avinguda.
II
—Avui hem tingut un programa ben ple de novetats. Hem viscut moments molt durs i també molt sorprenents. Però això no acaba aquí, demà a la mateixa hora els espero a tots davant del televisor per seguir assabentant-nos de les últimes conquestes de la famosa reina de cors. Bona tarda, estimats teleespectadors.
Els llums del plató es van apagar. El presentador va sortir cap al despatx del director sense acomiadar-se dels col·laboradors ni de la companya que també presentava el programa.
—Escolta, tu! Jo no treballo ni un dia més amb aquesta colla de col·laboradors, no capten els meus girs en l'escalat del programa, els missatges de les meves mirades, si la pregunta que faig és una trampa o és veritable... Són massa ingenus! Uns inútils!
—El mínim que podies fer en entrar al meu despatx és dir bona tarda, el tema de trucar preguntant abans ja ho deixo per inútil —va respondre amb veu cansada el director.
—D'acord, d'acord... Però que me'n dius? Comencem a fer una renovació de personal o què? Jo tinc una bona pila de noms que podrien donar al programa un gir fantàstic, amb molts més debats i escàndols al descobert. Em consta que tots tenen bones fonts d'informació.
—Mira, fem una cosa. Tu em fas un petit dossier. Jo me'l llegeixo i ho discutim, no veig mai malament fer canvis si això ens dóna més audiència.
—Això! Això! Audiència... Hi ha alguna paraula més bonica —va dir el presentador.
S'aixecà i, fent un gir teatralitzat, va sortir del despatx del director, que es va eixugar la suor amb un mocador de paper igual als que ja sobreeixien de la paperera. Va fer una cara de rebuig i, en mirar per la finestra, va veure el formigueig de tota la ciutat. El telèfon va sonar.
—Digui?
—Senyor director, els caps li volen fer saber que ha conclòs l'operació amb èxit. Trobarà tot el que es va pactar en el lloc que ens va indicar, faci el que calgui fer —va dir una veu greu sense donar temps a la rèplica.
El director va penjar recolzant-se uns instants en el seient de pell negra, es va incorporar una mica col·locant el cap entre les dues mans. La recompensa era substanciosa, no podia dir que no, però es jugava la seva credibilitat futura. Seria tot o res. Era director d'informatius de la cadena més important del país, aquell presentador s'havia encapritxat d'ell i els de dalt li feien supervisar el seu programa. Ara li demanaven una operació de pes, havia de filtrar totes les notícies, documentals... tots els programes de la cadena per afavorir el partit de l'oposició i derrocar els que manaven. Va teclejar en l'ordinador l'adreça d'un banc situat a l'illa de Jersey. Va buscar el seu compte i, en trobar-lo, va prémer la tecla i se l'inflaren els pulmons en veure la xifra ingressada de feia pocs minuts. L'oferta era massa bona i no podia dir que no.
III
L'home, estirat cap avall en la llitera, esperava que les mans tèbies i olioses de la fisioterapeuta es posessin en contacte amb la seva pell. Amb la cara posada en el forat, que li permetia respirar, restava incòmode sentint-se despullat: només portava roba interior i una tovallola aspra que li cobria els glutis.
De sobte va sentir les mans, el primer contacte sempre l'agafava per sorpresa i li feia tensar el cos inconscientment. Passats uns segons intentava relaxar-se i començava la conversa amb la jove professional.
—Avui treballarem més la part dreta, mossèn. Després de l'ictus que va patir ha millorat molt, però hem d'activar les dues bandes del cos —li va dir la fisioterapeuta amb veu calmada i dolça.
—Quina mala sort que he tingut. Aquesta embòlia m'havia d'haver agafat de més gran —es lamentava el capellà.
Se li feia estrany estar gairebé nu i indefens mentre les mans d'una noia jove i bonica li tocaven tot el cos sense cap pudor. Sort —pensava—, que ja des de jove va aprendre a controlar el desig sexual i a hores d'ara el tenia més que oblidat, o això creia.
Es trobava tan indefens que se sentia com en un confessionari, però interpretant el paper del pecador. Els sentiments i les paraules li fluïen sense voler, en cada sessió, explicant-li anècdotes de la seva vida de mossèn. Aquell matí li va dir inconscientment l'inconfessable.
—Saps, noia, els capellans encara que no ho sembli portem una vida molt dura, molt austera. La paga és molt justa i només serveix per sobreviure.
—Bé, però això ja ho saben. Els ho deuen deixar ben clar al seminari —va dir-li sense embuts, mentre li comprimia la zona del ronyó.
—Sí i tant! Però et vas fent gran, de vegades la il·lusió es va perdent i s'obren nous reptes. Jo, per poder tenir alguna cosa més, faig una cosa que potser no és del tot correcte, però confio amb el perdó diví.
—Segur que té el cel guanyat —va dir amb un to burleta.
—Mira, t'ho explico, i veuràs com no és tant greu. Divideixo en dues parts les almoines, una part va per l'església i l'altra per a mi, per a les meves coses. Jo també em mereixo una mica d'ajuda i gràcies a la gent puc viure millor.
—Mossèn, suposo que la seva consciència li dicta el que cal fer. Ara procuri relaxar-se que he de treballar-li el gluti i la cuixa —va dir-li secament la noia, que volia sortir d'aquella conversa més que incòmode.
L'hora va transcórrer en silenci, només alguna queixa del capellà quan feien exercicis amb els genolls i el maluc. Ella pensativa en el que li havia dit el capellà i ell en quin vi podria comprar per beure durant la setmana amb el que havia obtingut de l'última missa.
Per no avergonyir el capellà, un cop acabada la sessió, la noia marxava al bany a rentar-se les mans mentre el capellà podia vestir-se còmodament.
—Quedem per a la setmana vinent a la mateixa hora? —va preguntar-li la fisioterapeuta.
—En principi, sí. Ja t'ho diria, si em sortís una missa —va voler concloure el capellà amb un somriure maliciós, que va fastiguejar a la noia.
IV
—Bona nit, inspector.
—Bona nit, agent. Què tenim? —va preguntar el policia en cap en arribar a l'avinguda principal de la ciutat.
—Un home de mitjana edat assegut al banc, sembla que estava fumant; portava un maletí blindat, ben vestit amb marques cares i rellotge valuós. La primera inspecció visual, en espera que vingui el forense, ens diu que és segur un assassinat, ja que el coll està desnucat, que havia de ser a traïdoria perquè no va poder reaccionar. Encara no ha començat el rigor mortis, així que no fa més de tres hores que és mort, i no es tracta d'un robatori, ja que aparentment no hi falta res —va dir ràpidament l'agent que sabia que el seu cap ho volia tot ràpid i clar.
—Gràcies, noi, bona feina preliminar. Qui l'ha trobat?
—Una parella que passejava el gos, senyor.
—D'acord. Esperem el forense i el jutge i a veure si podem retirarprendre de pressa el cadàver.
Al cap de pocs minuts, efectivament, va arribar el forense de guàrdia i la jutgessa que, fent els tràmits necessaris, van fer possible dur el cadàver al dipòsit, on se li va poder fer una inspecció exhaustiva del cos, de la roba, dels objectes que portava i del maletí. Aquest, encara que blindat, només contenia papers d'empresa sense valor aparent. Es va poder confirmar que la mort havia estat provocada per un gir brusc del coll, que li havia seccionat la columna vertebral i la medul·la òssia. Del motiu de l'assassinat no se'n sabia res i no hi havia cap pista de moment. Podia ser una venjança per algun deute o tràfic de drogues.
Un agent informàtic de l'oficina central de policia, en veure les dades en la pantalla de la troballa d'aquesta víctima, va relacionar-la amb dos cadàvers més trobats en similars circumstàncies les últimes setmanes.
—Inspector?
—Sí, digue'm.
—Sóc l'agent de la secció de recopilació i tractament de dades de la comissaria central. M'ha arribat la informació d'un cadàver trobat a l'àrea de la seva oficina i tinc dos casos més de dies anteriors trobats en la zona est de la ciutat. Li envio els arxius comprimits a la seva adreça de correu electrònic perquè pugui comparar-los i, si sorgeix, obtenir una línia de recerca.
—Gràcies, agent. Bona jornada.
—Que tingui bon dia, inspector —va concloure el policia mirant per la finestra un dia que tot just començava.
V
Acabat de tancar l'hipermercat, els treballadors es canviaven en els vestidors l'uniforme de l'empresa, poc afavoridor, per la seva pròpia roba. Era un espectacle veure com en uns minuts una tropa de gent vestida tota igual i indistinta en el seu aspecte esdevenia un grup multicultural. El cap del gran local es va tancar en el seu despatx per repassar les vendes del dia, els índexs de la setmana i les tendències del mes. A poc a poc va anar enrogint quan va veure que en gairebé totes les famílies de productes els superava l'hipermercat de la seva cadena però situat a l'altra banda de la ciutat. No ho podia permetre, mai arribaria a ser cap de tots els hipermercats de la regió. Ell, que era enginyer informàtic, havia de competir amb ninots que tot just acabaven un mòdul de formació professional. Aprofitaria la seva formació per capgirar la cosa.
Els llums de la gran sala s'anaven apagant i només va quedar encesa la llum de sobretaula i la pantalla de l'ordinador del cap. Tothom havia marxat i la nau ara era un gran desert amb milers de productes immòbils; l'únic moviment era el dels guardes de seguretat fent la ronda al voltant de l'edifici.
El cap estava a punt de posar les mans sobre el teclat de l'ordinador quan es va obrir la porta i va entrar el sotscap.
—Hola, què fas encara aquí? Que no véns cap a casa? —va preguntar fent-li un petó de recentment enamorat.
—He d'arreglar unes dades, l'altre hipermercat ens està traient avantatge.
—Pots fer-ho? —va preguntar sense cap mena de sorpresa, ni dubtant si era ètic o no.
—I tant! Ara ho veuràs.
Era increïble que una cadena internacional tingués una xarxa informàtica tan feble. Va entrar al sistema i va alterar les vendes d'ambdós centres; quan se n'adonessin ell ja seria el cap de tots i podria amagar-ho, la jugada perfecta. Va tardar una estona en què va tenir en tot moment el company penjat del coll i mirant la pantalla amb tots aquells números que anaven canviant.
Un cop acabat van decidir apagar el llum i la pantalla i celebrar al mateix despatx que eren els primers en vendes. El sotscap va tancar la porta per dins alhora que es treia la samarreta. El cap es desbotonava la camisa al mateix temps que llençava les sabates a un racó de l'oficina.
VI
Aquell matí el sol va sortir amb un cadàver més als carrers de la ciutat. L'agent observava el cos d'aquella dona elegantment vestida. Havia mort sense sofrir, desnucada amb un gir de coll fet amb dues mans. Del braç encara li penjava la bossa de marca de la qual sobresortia un sobre gruixut de paper marró. Amb cura de no tocar res més, l'agent va estirar el paquet veient que contenia una quantitat alta de diners en efectiu, massa per portar-los sense un motiu especial, inclús per a aquella dona amb aspecte d'executiva.
Va arribar la resta de la unitat, junt amb el forense, que va confirmar la mort per trencament del coll. Van enretirar la bossa per poder buscar més documentació que donés idea de qui era. Entre els carnets, targetes i altres documents hi havia un cartonet senzill que corresponia a la consulta d'una fisioterapeuta amb visita per l'endemà al vespre.
Al mateix temps en una altra zona de la ciutat una noia que corria pel parc darrere del seu gos que s'havia escapat va descobrir el cos d'un home. Passat l'ensurt inicial i amb més calma, va aconseguir trucar a emergències i la policia es va presentar en pocs minuts al lloc on era l'home. Durant aquells minuts d'espera amb mòrbida curiositat la noia mirava el rostre del cadàver, no li era desconegut, famós tampoc, però sortia per televisió puntualment en entrevistes o en programes especials com a convidat, no li venia al cap el nom.
Mentrestant la policia li feia preguntes, van arribar altres cotxes i l'ambulància; un metge va confirmar la mort a causa del traumatisme del coll partit en dos. Aquest cas calia portar-lo amb cura, ja que es tractava del conegut director dels serveis informatius, a més a més, ja corria per totes les comissaries que s'estaven trobant cossos a la ciutat amb el mateix patró d'assassinat i cap pista que els portés cap a una cosa comuna entre tots. Sense roderes de cotxe, sense petjades de sabates i ni una empremta digital, tampoc es tractaven de robatoris, ja que no s'hi trobava res trencat, ni cap maletí ni bossa en falta. Inclús la dona d'aquell matí mateix portava un feix de diners important damunt seu.
La noia del parc amb el gos es va acomiadar de la policia deixant totes les seves dades per si calia que fos localitzada en qualsevol moment. Va aturar-se en un bar per fer un cafè i recuperar-se una mica de l'ensurt. Remenant el sucre amb una mà, va introduir l'altra a la butxaca de l'abric i va agafar el cartonet que va treure per poder mirar-lo, amb la cura de qui treu una cosa prohibida a la llum.
Al costat del cadàver de l'home hi havia una targeta amb l'horari de visites d'una fisioterapeuta, hi havia anotat que tenia visita d'aquí a uns dies. Mai li havia passat això, mai havia estat protagonista. I ara trobar un cadàver! No sabia per què no havia dit res a la policia d'aquell cartonet, però era el seu premi secret, la seva prova que guardaria com un tresor d'haver participat en la troballa d'un cadàver. Quan es calmés tot, segurament ho explicaria a les amigues.
VII
La policia anava perduda, apareixien cossos amb el coll trencat, però intactes, per la ciutat. Encara no havien posat les dades en comú de les diferents comissaries i, a primera vista, no tenien cap relació entre ells, només la forma de morir que, a hores d'ara, ja era clar que es tractava d'execucions.
—Mossèn?
—Sí. Passa, passa. Acabo de dir missa i em treia la casulla. Què dius de bo?
—Res, era per la zona i he pensat d'entrar un moment a saludar-lo. A més a més les esglésies em donen pau, aquest silenci, l'olor de net i de la cera mesclats, em fascinen les imatges.
—Sí, realment són un lloc de pau —va respondre distret el capellà mentre penjava la sotana blanca dins l'armari.
En un joc ràpid com la mossegada d'una serp, dues mans es van aferrar al coll del mossèn i amb un gir brusc va caure desplomat a terra sense temps de dir res. Ja era amb Déu, o amb el Diable, no ho sabria mai. Va sortir de la sagristia amb pas lent i aturant-se en totes les imatges de sants, santes i màrtirs que hi havia repartits per tota l'església.
Just abans de sortir al carrer va sentir una veu de dona que cridava: "Mossèn! Mossèn!".
VIII
El sotscap sortia del despatx del seu superior fent un estrany gest d'arreglar-se l'uniforme i tancant-se el cinturó, quan es va creuar amb una visita.
—Quina sorpresa! Què fas tu per aquí? —va exclamar sorprès el director de l'hipermercat, que estava congestionat i suat.
—Mira, la veritat és que no sé si hauria d'haver vingut.
—I això? Em fa gràcia que ens veiem aquí. Però que et convé alguna cosa? —va dir el cap amb una veu fingida, ja que el cor encara li bategava fort després de la trobada amb el seu subordinat.
—Em fa molta vergonya, però venia a demanar-te un favor.
—Ja pots comptar-hi, si està a les meves mans .
—No tinc molta feina de fisioteràpia aquests últims mesos i voldria complementar-la amb alguna cosa més. No sé, segurament és una ximpleria, però com ens coneixem havia pensat...
—Digues, què necessites?
—Si podies trobar-me feina de mitja jornada, al torn que tu vulguis, hi treballa tanta gent aquí que he pensat... Però deixa-ho estar, no vull comprometre't. Perdona, segurament m'he equivocat venint, disculpa —va dir, fent un gest per a aixecar-se i marxar.
—Espera! Atura't! Per tu faig el que convingui. Sempre manca gent en una secció o altra. Cap problema, ja pots comptar amb el treball.
—De veritat? Tan fàcil?
—Com t'he dit, per tu tan fàcil com calgui.
—Gràcies! Gràcies! Caldrà que t'ho agraeixi d'alguna manera aquest favor —va dir aixecant-se lentament.
Un cop de peu, va rodejar la taula lentament amb una actitud sensual, que el cap va agrair. Es va asseure damunt les cames d'ell i va començar a fer-li petits petons pel coll, ell va relaxar les cames introduint les mans entre els genitals de tots dos. Un fort cop de dues mans i el cap del noi penjava trencat del cos.
Ràpidament es va arreglar la roba i va sortir amb calma del despatx deixant la porta tancada. Va baixar les escales i amb una eufòria renovada de saber que havia fet justícia caminava pel carrer a la velocitat d'un llampec.
IX
—Hola, bon dia —va dir la fisioterapeuta a una noia que feia ja tres visites que la veia.
—Hola, quin fred fa avui!
—Ara apujo la calefacció i estaràs més còmoda. Treu-te els pantalons només, avui treballarem el genoll.
—D'acord, pujo a la llitera?
—Sí, si us plau, aquí el cap i la cama estirada. Molt bé. Poso música?
—Avui millor no, t'he agafat confiança i no sé per què em ve de gust explicar-te una cosa. Ets una amiga gairebé per a mi.
—Doncs sense música. I què m'has d'explicar? Que ja tens un xicot nou? La primera setmana que vas venir acabaves de tallar amb un.
—No, no. És de feina, jo penso que no faig res mal fet, però necessito explicar-ho a algú i a casa o als amics no goso.
—A veure, digue'm. Què passa a la feina? M'avises, si et faig mal al genoll , d'acord?
—D'acord. Ja saps que treballo en una assessoria, jo m'encarrego de tramitar les subvencions dels clients. N'hi ha de tota mena: per començar un negoci, per implementar sistemes informàtics, per fer les empreses més ecològiques, per contractar gent jove o gent amb atur de llarga durada, ja veus, de tot. Entre el tràmit i la resolució passen uns mesos i d'ençà que les aproven fins que arriben els diners, uns mesos més.
—Sí, fins aquí tot correcte i normal. On és el problema?
—Que retinc els diners —va dir amb una veu inaudible al mateix temps que feia un gest de dolor.
—Què vols dir? —va preguntar-li la fisioterapeuta fingint que no ho havia entès bé.
—Quan arriben els diners els transfereixo a un compte meu durant uns mesos per poder cobrar els interessos, passat cert temps els ingresso al compte del client. Jo no em quedo res, només jugo amb els diners uns mesos. Tu ho entens, oi? —va dir amb por de la reacció de la tècnica.
Unes mil·lèsimes de segon van separar la pregunta de la noia amb l'assentiment i el somriure de la fisioterapeuta.
En aquest ínfim espai de temps va tenir ocasió de visualitzar com ajustaria comptes amb la noia.
Rumiava: "El món és ple de corrupteles i jo sóc l'encarregada de dictar i aplicar justícia al meu voltant. Costa tant ser bona persona, tens temptacions tot el dia, però jo no, jo resisteixo tots els missatges que volen arrossegar-me al pecat i a la corrupció. Només amb dues mans, les mateixes que utilitzo per resar, sense res més i amb un segon poso fi al mal del món".
—Sí, dona. No et preocupis, tu et treus un sobresou i ells no hi perden res. Això t'angoixa? No saps el que arriba a explicar la gent aquí —va dir a la noia sense que es notés la falsedat de les seves paraules.
—No sé, espero acostumar-m'hi, però de moment encara se m'encongeix l'estómac.
—Escolta, tu treballes fins tard, oi? Dóna'm l'adreça i un dia que estiguis sola et passaré a veure a la feina, amb mi et sentiràs ajudada.
—Ai! Quin mal! Atura't! Sembla que anessis a partir-li el coll a algú! —va exclamar la noia davant del mal que li feia la fisioterapeuta.
—Disculpa aquestes dues mans que ho volen arreglar tot amb un sol cop. Com partir el coll a algú? Potser sí que tens raó.