Amargor mentolada

-Adri tiu! Aquest programa és de puta mare. És just el que necessitava. I puc afegir-li tants instruments com vulgui?

-I tant! Mira, aquí tens la biblioteca d'instruments. Cordes, percu, que és el que tu faràs servir sobretot, vents.... I hi ha fins i tot efectes de sons reals. Flipa: portes que es tanquen, animals, sirenes, veus, ... Però ja et dic que per composar temes de percussió amb aquesta carpeta d'aquí en tens prou.

-Quina passada! És perfecte. Perquè, saps què passa? que al no saber quasi bé res de solfeig de vegades se m'acut un ritme, i per no poder transcriure'l, al dia següent ja se m'ha oblidat. Però amb això podria composar temes sencills i després escoltar-ho, és collonut. Ei, però... important, després amb quin format t'ho guarda això?

-El que vulguis. MP3, Wav...

-De debó? Perfecte! I així m'ho puc passar a l'ipod o enviar-ho per email als col·legues del grup.

-Clar. Té, fuma.

Pipada - I a veure... com fariem un tema? Només com exemple.

-Molt fàcil. Agafem un instrument, per exemple un bombo per fer base. Ho portes aquí i composes la seva frase. Amb instruments de percu és encara més fàcil perquè només son cops. Diguem que no has de fer melodia. Veus, ara s'obre l'esquema del compàs. Fem-ho fàcil, de quatre temps. I ara col·loques els cops on vols que sonin. Per exemple, el més sencill, un cop a cada temps: 1, 2, 3, 4. A veure com sóna - L'altaveu reprodueix el so: Bum, bum, bum, bum...

-Je je... això sóna molt "pitufo makinero"... al teu estil, eh Adri?

-Què cabrón! El que jo escolto no és màkina, tiu, és tecno-trance.

-Ja, techno-trance... (desde casa sento el putu bum bum...) - pipada - I una cosa. Aquests quatre cops que hem col·locat són negres - pico amb la ma a la meva cama: 1,2,3,4,1,2,3,4. - Però quan vulgui dividir cada cop en dos o en quatre per fer corcheres o semicorcheres? O encara més cops dins un temps? Perquè si vols fer, per exemple, un "redoble", això són molts cops dins d'un sol temps... es pot fer?

-I tant! Molt fàcil! Et vens aquí, i li marques tantes divisions com vols en un sol temps... - l'esquema del compàs a la pantalla es fa més gran o petit a voluntat d'un simple click de l'Adri- 2, 4, 12 o 56, jo què sé! El que vulguis, fins a milers, milions!, suposo... sempre i quan tinguis prou RAM, jejeje...

Veig la divisió dels temps i les seves subdivisions, el programa m'ho mostra d'una manera molt gràfica amb ratlletes que pots anar col·locant, a mesura que vas col·locant els temps es van subdividint successivament. Hipnotitzat per la pantalla, em perdo en els meus pensaments- (...Es podrien subdividir fins a l'infinit... per molt que hi afegeixi un cop entre altres dos, sempre hi haurà espai per ficar-hi un altre, i un altre, i un altre... sempre hi ha espai lliure... collons, hi cap un món aquí dins...)

-Ei empanat! Doncs així què fem? Tot el programa no m'entra en un cd, com t'ho gravo? Tens un dvd?

-(eh?) No... no cal. Demà em passo amb un disc dur extern que tinc a casa i m'ho graves. Total avui tampoc tindré temps de posar-m'hi, la Sònia vol que muntem una prestatgeria nova que ha comprat. I parlant de la Sònia! Marxo que ja deu haver arribat a casa! Té, acaba-te'l que jo ja vaig "crujidín" i encara em falta la tornada en bici. Deu n'hi do la maria aquesta, buf!... Ei gràcies tiu! Feia temps que buscava un programa així, però els que havia vist valen una pasta. (picada de mans) Adéu makinero! I no fumis gaire... jejeje...

En bicicleta vaig pensant - (Genial! li foto dos bombos, caixa i campana, ben fàcil. I puc anar jugant... faig que quadrin els bombos, pujo el ritme, faig callar campana... És curiós com amb això pots fer una banda tot sol, o una orquestra! Que maco està el riu ara... Com baixa l'aigua... Sí, és curiós el programa aquest... curiós...curiós... "curiosity killed the cat"... jeje... Feia temps que no hi pensava. Com es deia aquella noia? Ja fa potser cinc o 6 anys. Però com es deia? Claire? És clar que aquest no era el seu nom, tots els xinesos es posen un nom "occidental" per que puguis comunicar-te i treballar més fàcilment amb ells... Deu ni do com em va deixar, amb un pam de nas. És clar que m'ho vaig merèixer. Mira que el "jefe" s'ho estava veient venir i fins i tot em va avisar. On era? Shanghai o Pekín? Shanghai em penso. Estavem dinant tots tres, era un restaurant d'aquells tipus fast-food xinès, teniem poc temps perquè en una hora haviem d'estar on un client. Jo com sempre anant de simpàtic, "anem a socialitzar per que vegi la noia que per mi no és una xina pica comandes i que m'interesso per la seva vida personal". Com que tenia la meva edat, uns 25 anys, i abans m'havia dit que era soltera, m'extranyava que no estigués casada. Buf! quina vergonya quan hi penso... "So are you planning to marry soon?" deixo anar jo, i ella menjava, somreia i no deia res. Com que somreia pensava que diria algun acudit al respecte. I jo, premi a l'intel·ligència meravellosa, insistint: "is there a boyfriend Claire?" Els seus llavis somreien, els seus ulls, no... ai, per fi me n'adono: tema fomut, drama personal "al canto", cop de volant, intentem arreglar-ho... "sorry, Claire, I am just curious"... patam! De cop em ve al cap la clàssica expressió. Merda, li he posat en safata... ho veig, a ella també se li ha acudit... "CURIOSITY KILLED THE CAT!"... I vaig callar, una bona estona.

La cosa no va passar d'aquí, només un petit incident internacional sense més conseqüències. Però aquestes coses et fan pensar... se suposa, o suposes, que tens una educació, que saps tractar la gent, que ets madur, que saps tancar la boca quan toca, però de vegades passen coses que et tornen com d'una bofetada al lloc d'on no hauries d'haver sortit mai: al TU imperfecte. O millor dit: al TU conscient de ser imperfecte. Sí... oh i tant que sí!

Ostres! I parlant de cagades, aquella sí que va ser grossa.Va ser potser abans que lo de la Claire. A Casablanca, a l'stand de la fira de la construcció... allò va ser més greu. Bé, no greu, però sí més vergonyós que lo de la Claire. Millor dit: va ser més trist. Estava a l'stand amb dos tècnics que acabava de conèixer de la fàbrica al Marroc. Un s'ocupava de les màquines i l'altre dels motlles. El primer era molt reservat, però el dels motlles era un paio força agradable i xerraire, devia tenir uns vuit anys més que jo. Portavem potser dos hores sense que vingués ningú a visitar l'stand i els temes de conversa anaven passant. Hi ha temes que parlant amb els magrebins no fallen: el futbol, la familia... Adoren parlar dels seus fills, i si veuen que t'hi interesses t'agafen molta més confiança (estratègies barates de comercial, you know). Així que parlant parlant, m'extranya que un marroquí passat els trenta anys no tingui nens. Amb tota la tendresa i simpatia del món començo a dir-li que "ben aviat fillets, no?" I que "sí que triguem a tenir-ne, no?" Ell, guardant en tot moment el seu somriure educat, em mira directament als ulls i amb veu pausada però contundent em respon: "l'anavem a tenir fa un any però la meva dona el va perdre quan estava de sis mesos"...

Quan n'aprendré? Quan?... )

Arribo al meu carrer, passo per davant de la casa del veí, hi ha la furgoneta de sempre i un Citroën Xsara. Sembla que en Fermí i la Pepa tenen convidats a sopar. Entro al jardí de casa i deixo la bicicleta recolçada al costat del garaig (ja l'entraré després). Sento la Sònia a dins, sorolls de cuina en acció.

-Hola Xatu! Com ha anat?!

Petó.

-Superbé! L'Adri em passarà un programa per composar música que és collonut.
-Molt bé, no? Fes-me un favor. Ves a buscar-me un grapat de menta, que estic fent un taboulé per sopar.
-Ok xata, però no t'acostumis. - Picada d'ullet.

Surto al jardí i vaig a la valla que ens separa dels veïns, on s'hi troba la menta. Els veïns sopen a dins, però les finestres són obertes i la conversa se sent prou bé. En Fermí discuteix amb els seus convidats, un matrimoni de la seva edat, i semblen divertir-se a costa d'en Fermí. De fet massa bé degut a que en Fermí sembla força enfadat.

-No n'has de fer res tu del que jo faci o deixi de fer!
-Però, Fermí, miniatures de trens? Com diria la meva neta "què cutre", no? I no ets una mica grandet ja?
-I què? no faig mal a ningú! És una afició que tinc des de petit! I no és "cutre", és quelcom artesanal!

Rialla dels convidats.
-Merda! Sempre esteu igual! Prou ja, no? Si ho sé no us ho explico...a cagar!!!

L'actitud d'en Fermí em sorprén - (Ell que sempre és una persona tan reservada i mesurada. Al seu jardí amunt i avall amb les seves eines, com una formigueta silenciosa... Va, torna a casa, no està bé escoltar les converses del altres. ) - Torno a dins.

(Bé, a això em referia abans. La curiositat va matar el gat. Aprendre és madurar! No t'hi fiquis on no et demanen, has fet bé, molt bé. Bravo, ten points...

Ara que... aquest és la mena de xafardejos inofensius que li encanten a la Sònia. Sempre ens ho passem d'allò més bé comentant i enfotent-nos de les petites manies dels nostres veins... No ho facis, no ho facis... "curiosity killed the cat"... no li diguis, va calla... decidit. Jejeje... trenets en miniatura, té collons...)

-Per què fas aquesta cara?
-Quina cara?
-Aquest somriure d'idiota que fas.
-No, per res.
-Com que "per res"? Va, que et conec. Explica'm-ho ara mateix. Què passa? Què tens?
-Res, una parida (no ho facis... quiet aquí)... En... (quieeet!) En Fermí, que està sopant amb amics i l'han fet cabrejar. I està fotent uns crits...
-Ah sí??? No m'ho perdo! - Va cap a la porta.
-Sònia! No està bé!
-Va "capullu", si tu també et mors de ganes - Surt disparada al jardí.

Anem a la valla i ens ajupim cara a cara. Ens mirem divertits als ulls i fruïm en silenci del morbo de saber que ignoren la nostra presència.

-No m'ho diguis això! Jo no sóc cap xafarder! (apa
, un altre...) Només passava per allà jo!
Rialles.
-Ja us he dit que sortia de Sant Antoni de canviar miniatures! - Més riures - A la merda...
La Pepa, que devia ser a la cuina, entra en escena.
-Què passa, Fermí? Què són aquests crits?
-Aquests dos burrus... igual que fa trenta anys! Intento explicar una cosa, i aprofiten qualsevol xorrada per atacar-me.
-La convidada reacciona - Apa, atacar-te, Fermí. Tampoc et passis. És que té la seva gràcia lo de les maquinetes de tren... - recupera una miqueta la compostura- l'altre tema no, però.

- Quin tema? - pregunta la Pepa intrigada.
-Lo de la veina - respon en Fermí.
-Quina veina?
-La Sònia.

El nostres somriures desapareixen a l'uníson. Jo mantinc la mirada, ella l'abaixa.

La Pepa baixa la veu, molt sorpresa - La Sònia d'aquí el costat?
-Sí.
-Fermí - to greu - ... què vas veure?
-Res, l'altre dia... a un cafè a Ronda Sant Antoni, a Barcelona, quan venia de comprar miniatures, la vaig veure amb un noi... i tots dos estaven com molt... acaramelats... ja m'entens. Sembla que tenien molta pressa per marxar, ves a saber per què fer...

Fos a negre.

Olor a marihuana, subdivisions del compàs...

-Ei empanat! Doncs així què fem? Tot el programa no m'entra en un cd, com t'ho gravo? Tens un dvd?

-... com? Com? (un moment, què ha passat aquí?) No... ... no cal. (òsties!) Demà ... demà em passo amb... (merda) amb un disc extern que tinc a casa i m'ho graves. Dona'm suc... (glop) gràcies. Avui no tinc temps de posar-m'hi, la... la Sònia deu haver arribat a casa. Marxo, que se m'ha fet tard, tiu. Té, fuma tu. Apa, adéu eh? I ei... gràcies pel programa. Està molt bé. (però què?)

En bici de tornada a casa vaig pensant - (Què!... què puta! No m'ho crec!... Amb un tiu... quin tiu? Però... si jo... se suposava que... És clar, Sant Antoni... a dos carrers del seu laboratori... per què? PER QUÈ? La culpa és meva, és el que deia, un putu inmadur...

Sí,inmadur..."curiosity killed the cat", quins collons! Bon moment per aprendre la lliçó... al menys aquest cop ser un putu xafarder m'ha servit per... per destrossar-me la vida? Què...què collons destrossar-me! Obrir-me els ulls! Cap ben alt, el cap ben alt!

Un moment, no pots acusar-la d'això només perquè ho has somiat... que somiar! Això no era un somni! Què collons ha estat això... no puc pensar que m'està posant les banyes només perquè ho he... imaginat? Merdaaa... des que estic a l'atur que fumo masses petes... És clar, és això. Et passes fumant i ... i hi ha cèl·lules... neurones, que es destrueixen i... es destrueixen i les que queden es reunifiquen com poden, això!, les unes amb les altres; els pensaments amb els records, els desitjos amb les pors... És com lo del dejavue, que diuen que processes allò que veus com pel conducte dels records en comptes de pel dels pensaments... Un creuament de circuits, això, res més que això... No la caguiiis, madura!... no ha passat res... ni ho dubtis... que no passa res hòstia! ... calma't, arriba a casa i ajuda-la amb la menta!... però quina menta! Si no hi haurà menta! Vull dir, que no hi haurà taboule! ... collons! que faré unes pizzes avui i punt!

Va, que ja arribem. Furgoneta d'en Fermí i... merda, un Xsara. Foto la bici a dins, la foto al garaig, no la deixo aquí... Merda, la porta està tancada i no tinc claus. La deixo aquí a fora i ara les agafo...)

-Hola Xatu! Com ha anat?!
La Sònia fa l'intenció de fer-me un petó
(ui! rebut de la llum!)
-250 euros! Que hem muntat una discoteca i no m'he enterat?
-Quin humor, no? D'acord, xatu. Portes gana? Ves a buscar-me un grapat de menta, que estic fent un taboulé per sopar.
-(merda) Taboulé? Vaig comprar unes pizzes ahir i...
-Deixa les pizzes. Farem taboule.
-És que... no m'agrada.
-Com que no t'agrada? Des de quan no t'agrada el taboule??? Va, deixa't d'hòsties i porta'm la menta, que soparem a les tantes. Ara em surt amb les pizzes, si és que...

Sense ni pensar-hi ja estic al jardí i vaig a la valla de la menta. (Com no, sopar a can Fermí i la Pepa amb el matrimoni rialler. És igual, no paris l'orell...)

-No n'has de fer res tu del que jo faci o deixi de fer!
-Però, Fermí, miniatures de trens? No ets una mica grandet ja? ...

Arrenco menta per abastir un regiment i torno cap a casa.

-Per què fas aquesta cara?
-Quina cara?
-Estàs blanc.
-... Blanc? Sí, és que he fumat abans on l'Adri i amb la bici...
-Ja, lo de sempre.
-Lo de sempre? (ui ara!)
-Sí, lo de sempre...
-Sí? Doncs... (va, digue-li!)
-Doncs què?...Va explica'm-ho ara mateix. Què passa? Què tens?
-Res, una parida (fes-ho... va! Digue-li, deixa-la glaçada, l'has descobert, ,digue-li... mala puta!... amb el cap ben alt, ben alt!) que...que si podem muntar la prestatgeria demà... és que avui em fa mal l'esquena...