Als filòlegs catalans

Un relat de: Carles Farreras

Feia dies que hi barrinava en contra de la meva voluntat, però quan creia que ja l'havia allunyada definitivament, l'angoixa retornava per sorpresa. Era com un càncer incurable que em consumia per dins, i això em torturava l'ànima. No era pas jo, el que remenava la cua a la cerca d'una estona de passió efímera entre les rialles despreocupades dels meus amics. No era jo perquè no podia ser-ho: la vida m'havia girat l'esquena.

I sovint la terrible pregunta, apresa de tants cops com m'havia torturat en els llargs viatges de retorn al caliu familiar, a la llar on la germana m'esperava delitosa d'asseure's vora meu i explicar-me les seves il·lusions de mossa ja no tant innocent. Sovint tornava aquella pregunta que m'esborronava la pell tot just d'entrellucar que s'apropava pel tortuós camí de la memòria i se m'aferrava al cor amb tacte gèlid. Havia de cedir i, esgotat, aclucava els ulls amb un sospir desesmat.

Per què, per què, per què? Per què aquest enuig si tots som peces del mateix bàndol? Per què, si el nostre anhel és una mateixa fita , un fruit cap al qual tots allarguem la mà? Per què tanta ràbia, si tenim clar que l'hem de compartir?

Per què, per què, per què? No ploraríeu amb l'infant que veu morir la seva mare, desnodrida, que l'alleta? No xisclaríeu amb el crit del vailet mutilat per les bombes? No us fa frisança la visió d'un vell assedegat, caminant descalç entre les dunes infinites d'un desert immesurable?

Potser m'entendreu si sou capaços d'entendrir-vos acaronant un cadell encara cec... Vull arribar aquí, a l'essència de la nostra vida, a la gènesi de la nostra identitat. Vull sentir una llengua càlida resseguint -me els racons del paladar, estrenyent-me fort contra els seus llavis. I vull que aquesta llengua parli català.

Per què, amics filòlegs, no som capaços d'anar tots a una? Per què, estimats lingüistes, no ens asseiem al voltant d'una taula rodona i ens donem les mans per arribar a un consens? Per què no treballem plegats per un estàndard de debò?

La meva angoixa de filòleg és inhumana, i costa veure-hi volves d'esperança. Tan sols somio en un demà més clar, però temo una resposta col·lectiva: "pleguem, ja n'estem tips; te'ns vols unir?"

Comentaris

  • niqmad | 17-12-2004 | Valoració: 8

    Molt d'acord amb tu... encara que jo sóc de Barcelona! ;)

  • T'entenc perfectament[Ofensiu]
    Conxa Forteza | 10-12-2004 | Valoració: 10

    com a mallorquina entenc perfectament lo que dius, és molt cruel veure com paraules ben nostres quan empres el corrector queden marcades de vermell com si fosin pecats .... jo també feria una crida als filólegs .....

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Carles Farreras

1 Relats

2 Comentaris

1525 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Últims relats de l'autor