Allunyar-se

No sabia si aquella seria la millor solució, però en aquell moment era l'única que es podia permetre. Per ella tot era confús, complicat, però alhora satisfactori… Sabia que si marxava ja no tornaria mai més, que era el que verdaderament desitjava, però dins d'aquests immens desig de llibertat hi havia un amor inoblidable.
Volia encaminar-se en aquella gran aventura, però dintre seu hi havia un buit, el buit de saber que no el tornaria a veure mai més... Que tots els moments viscuts , s'esvairien fins a quedar en el racó més petit de la seva ment. Les seves abraçades i els seus petons quedarien esborrats del mapa, tan sols els podria recordar de tant en tant, quan la seva llibertat es tornés obscura i necessités reviure els millors moments.


Eren les 10:30 del mati, estava a l'aeroport de Barcelona apunt d'agafar el bitllet d'embarcament cap al meu destí final, la Índia. Estava nerviosa, confusa, alegre, tenia una sensació estranya, estava feliç i indecisa alhora, però sabia que en el fons era el que verdaderament volia, o això creia en aquell moment.
Al enlairar-se l'avió tots els records viscuts des de la meva infantesa fins en aquell moment de la meva vida, passaren com una pel·lícula en la meva ment. La meva família, els meus amics, el meu poble, la meva llar, i ell, sobretot ell. El veia somrient i dient-me que les coses ens anirien bé, que tot podria canviar. Era el record d'un any enrere quan vam tenir la nostra primera discussió. Sabia que aquelles paraules eren sinceres, però no ens havien servit per res, només per aguantar lo inaguantable. Teníem vides oposades, tot i que ens estimàvem moltíssim. Ell vivia per la feina, i jo vivia per la passió de la muntanya, per l'adrenalina, per la sensació de seguretat davant d'una gran escalada, per la llibertat que tenia mentre les realitzava. La seva passió per la muntanya s'havia esvaït.
Ens vam conèixer en una ascensió al Mont Blanc, jo m'havia allunyat una mica del meu grup i ell venia darrere comandant un grup de 5 persones. La confiança va ser mútua, i d'aquí va sortir una gran amistat. Ell era de Salt, un poblet que esta al costat de Girona. Em venia a visitar, jo també el visitava, realitzàvem escalades junts, caminades... Al cap d'uns mesos vam decidir anar a viure junts. La nostra llar la vam formar a la Vall d'Aran que era una regió que als dos ens encantava, ens fascinaven les seves muntanyes, la temperatura, la gent, l' idioma...
La casa no era res de l'altre món, però ens agradava moltíssim ja que amb el temps la vam anar decorant al nostra gust i havia agafat la nostra personalitat, dintre de ella ens sentíem segurs, còmodes. Ens encantava quedar-nos a casa els divendres al vespre, mirant una pel·lícula o explicant-nos anècdotes de muntanya que havíem tingut.
Durant tres anys tot ens va anar perfecte, jo treballava de monitora d'esports d'aventura, realitzant escalades, ràpels, etc. amb grup reduïts que pujàvem a la Vall a buscar noves experiències. Ell era comercial d'una empresa que es dedicava a importar material de muntanya d'Alemanya.

Els caps de setmana ens dedicàvem a pujar alguna muntanya o a arreglar la casa, restaurant alguna antiguitat. La feina li anava molt be i li van proposar d'anar als Estats Units a buscar materials mes bons i resistents durant 4 mesos. Aquets quatre mesos es van fer interminables. Al segon més d'estar sola a la Vall, em van oferir la possibilitat d'anar a treballar la temporada d'hivern als Alps. Sense dubtar-ho ni un moment , vaig fer les maletes i vaig dirigir-me cap a les muntanyes nevades. Un dia a l'hora de sopar esperava la seva trucada, com cada dia, quan em va dir que el director de la seva empresa l'havia trucat per dir-li que s'havia de quedar allà durant tres mesos més. Com que jo estava treballant als Alps no em va fer res, aquest allargament de temporada.
Al començà la primavera vaig tornar a casa, tot estava tal com jo ho havia deixat. La casa estava freda i tranquil·la. Aquesta sensació em va fer pensar que tenia moltes ganes de que tornés. La sort m'anava a favor, ja que només faltaven dues setmanes perquè arribés a casa, i poguéssim estar junts. Aquelles dues setmanes se'm van fer eternes.

Vol 2853X; Arribada a Barcelona a les 13:40 des de Nova York.

Feia més d'una hora que havia arribat a l'aeroport de Barcelona, suposo que dels nervis aquella nit no vaig poder dormir. Tenia una emoció posada el cos, la porta d'arribada estava a rebentar. Hi havia molta gent intentar fer-se un lloc per veure si arribava el vol d'algun familiar. El moment tant esperat va arribar. Vint minuts després de l'hora estimada, va sortir per la porta, portava els cabells bastant mes llargs del normal, tenia la cara perfectament afaitada, al veurem va deixar tots els paquets que portava a terra i em va abraçar. Feia molt temps que no sentia aquesta sensació, i per un moment vaig sentir que el món s'aturava.
El camí de tornada a casa va ser entusiasmant, teníem moltes coses per explicant-se, moltes experiències, els nous amics que havíem fet. El mal temps que vaig agafar al Alps durant la temporada d'hivern. Lo impressionantment gran que es Nova York i les ciutats del voltants. En cinc hores vam arribar a la Vall. A la seva cara es notava la felicitat que sentia al entrar en aquelles muntanyes, se les estimava, hi havíem viscut moltes coses junts. Va obrir la porta i va sospirà, per fi estava a casa.
A partir d'aquell moment tot va canviar. No es que les coses no anessin be però ell només parlava de Nova York, volia tornar-hi, es passava el dia fent trucades a la gent que havia conegut allà. Va aconseguir que li donessin vacances la primera quinzena de juliol, així doncs vam fer les maletes i vam anar als Estats Units a fer una visita. El viatge va anar molt be, em va presentar tots els seus amics, cada dia teníem algun sopar que altre. El problema va sorgir el dia que havíem de marxar cap a Barcelona, jo estava a l'habitació de l'apartament que havíem llogat, quan va venir i em va dir que havíem de parlar. Em vaig quedar de pedra, no volia tornar, volia quedar-se i volia que jo em quedes amb ell.

Mirant la finestreta de l'avió vaig recordar tot el que havíem viscut junts, no entenia perquè havia canviat tant la seva manera de ser, la seva manera de pensar. Al enlairar-me les llàgrimes em queien per les galtes, no podia suportar la sensació de tornar a la meva vida sense ell. Però era el que havia decidit. No podia deixar-ho tot per ell. Havia lluitat molt per aconseguir tot el que tenia... Sabia que el trobaría a faltar... El piyjor sentiment que hi ha a la vida es estimar algú i tenir que allunyar-se...